04/07/2008

En Ferran La Torre és el meu cunyat, i es dedica professionalment a l’alpinisme.  Bàsicament està englobat dins de l’equip del programa de “Al Filo de lo Imposible”,  i també treballa en altres tasques al voltant de l’escalada.  Sol passar-se varis mesos a l’any a la muntanya, i darrerament, especialment a l’Himalaia.

Fa dos mesos va ver cim al Dhaulagiri (8167 m), juntament amb l’Iván Vallejo (Aquest assolia els seus 14 vuit mils), i l’Edurne Pasabán (A la seva cursa cap el repte de ser la primera dona en assolir els 14 vuit mils). En aquests moments estan escalant una de les muntanyes d’alçada més difícils i inaccessibles que hi ha al món: El Gasherbrum IV, conegut com el G-IV.  Aquest cim té unes peculiaritats que el fan especialment atractiu; i d’aquestes, pot ser la principal és que tot i ser l’època alta de les expedicions a l’Himalaia, ells estaran sols.  La raó és doble:  Per un costat aquesta muntanya requereix un nivell altíssim d’escalada en alçada (Només s’hi ha fet cim en quatre ocasions), i la segona és que al tenir “nomes” 7.925 metres i, per tant, no estar dins del club dels cims de més de 8.000m., no és tant mediàtica i és molt més difícil d’aconseguir patrocini.

Recomano de totes totes la lectura de les cròniques del Ferran a la seva Web www.ferranlatorre.com.  Aquest paio apart de ser un ‘crack’ de l’escalada, té la gran qualitat de saber escriure molt bé i de poder explicar d’una manera molt poètica les seves vivències a cada expedició.

Així doncs, ja ho veieu:  El cunyat gaudint d’una activitat apassionant en un dels indrets més paradisíacs que un amant de la natura pot trobar, i jo aquí ‘pringant’ a la oficina i liat a tope en problemes de feina, amb molt d’estres pel neguit d’alguns projectes que tenim en marxa, i escoltant notícies dolentes tot el dia al voltant de la crisi econòmica que sembla que estem patint.   El contrast és brutal.  Quina enveja que li tinc ara mateix!!

Però suposo que a d’altres els hi passarà el mateix amb mi quan me les piri a Papua-Nova Guinea el 19 d’Octubre per escalar la Piràmide Carstenz, o quan algú altre estigui fent alguna cosa interessant, especialment si és fora de temporada de vacances.

Per poder gaudir a fons els moments de plaer, també és necessari de passar-ne de magres.  Si sempre estiguéssim de “Cháchara”, ni ho apreciaríem.   I a més, de fora sempre es veu tot molt maco.  Però quan un coneix les dificultats que comporten totes aquestes activitats tant “xules”, però també tant “Complicades” de dur a terme, bé per ser-ne el protagonista, bé per haver-ho viscut de prop, se’n és conscient de que aquí ningú regala res.

Fins i tot el Ferran, que viu bàsicament dedicat a aquestes activitats, ha tingut de sacrificar moltes coses, tant a nivell professional com personal per poder enfocar aquest estil de vida tant apassionant, però també tant exigent i radical.

Tenir enveja és sempre un sentiment molt humà, però abans de precipitar-nos a desitjar una situació determinada, hauríem de reflexionar si estem realment disposats a afrontar tots els riscos i sacrificis que aquesta comporta.

Albert Bosch

Escric aquest text a l’avió, sobre l’oceà atlàntic, durant el viatge de tornada a Espanya des de la República Dominicana, on estem gestionant un important projecte d’inversió en una promoció immobiliària a prop de la capital.

Darrerament, per motius professionals, viatjo a aquest país tot sovint, i vaig tenint la ocasió d’anar-lo descobrint en tots els seus aspectes. Quan millor el vaig coneixent, més m’agrada aquesta illa plena de contrastos a tots els nivells.  Però aquí també he tingut molt de contacte amb un aspecte no exclusiu d’aquesta zona, si no bastant comú en destinacions turístiques importants i, sobre tot, del carib o llocs exòtics, que és el que m’ha inspirat per a escriure aquestes línies.  Espero que els meus socis en el nostre negoci no malinterpretin les meves paraules, i que no es pensin que tiro pedres sobre el nostre teulat.

El fet és que a la República Dominicana he visitat bé per interès, bé per tenir-hi reunions amb persones relacionades amb el nostre projecte, algunes de les moltes urbanitzacions de luxe que hi ha.  Als que conegueu el país, segurament us sonaran els noms de “La Romana” o  “Cap Cana”. Aquests son algunes de les concentracions de “Rics” més conegudes d’aquí, però n’hi ha forces més, tant en aquesta illa del carib, com en molts d’altres indrets d’algunes destinacions especialment atractives per a aquest tipus de públic.

A mi, com a moltes de les persones amants de la vida activa i amb contacte amb la natura, m’encanta viatjar pel món tot i fent activitats que em permetin integrar-me en els llocs més autèntics i especialment atractius, i viure situacions que em possibilitin de conviure d’una manera propera amb la gent local i les seves costums.

Per això, quan estic en aquests indrets tan “perfectes” i elitistes que hi ha repartits per arreu del món, no puc evitar quedar sempre impressionat.  Però no em refereixo a la impressió produïda per l’enveja i el frustrat desig de poder formar part d’aquell entorn, si no a la impressió de quedar estorat de com sovint la gent amb tants diners sol ser tant “hortera” i simple amb els seus gustos.

Gairebé tots aquests emplaçaments de luxe absolut que hi ha en molts llocs de nombrosos països, es basen en la recreació del que els sembla que més es pot apropar a la idea del paradís per a l’ideari de la majoria dels mortals:  Grans “villes” molt espaioses amb molts de serveis, disseny espectacular, mobles impressionants, piscines afrodisíaques, materials molt valuosos, racons que transmeten una total exclusivitat, jardins increïblement perfectes, molts camps de golf al voltant, controls d’accés i seguretat, etc, etc, etc…  Però sempre, i sobre tot, la sensació de que tot és molt privatiu, car i allunyat de la vida de la gent normal.

És cert que quan entres en un indret d’aquests, la primera sensació és agradable i, fins i tot ho trobes maco… sobre tot perquè transmet sensació de “Poderío” i de que estàs amb la gent que son els que dominen el “cotarro” i solen tenir la vida solucionada en el sentit econòmic de l’expressió.   Però quan hi portes una estona i ho observes amb una mica més de detall, te’n adones de que hi han extret l’ànima i de que han creat un entorn que pretenent acostar-se tant a la perfecció en la bellesa, que el que han aconseguit és un entorn i un paisatge totalment fals i prefabricat.   Tot, absolutament tot el que un té a la vista sol estar dissenyat fins el més mínim detall per un expert en la creació d’ambients:  Un arquitecte famós, un paisatgista reconegut, un interiorista de moda…; sempre els millors talents al servei de la gent que s’ho pot pagar i que vol el millor i, sobre tot, el que és més car i inaccessible.

Justament els dos caps de setmana previs a aquest viatge a Dominicana, vaig estar fent dues excursions en Bicicleta de Muntanya.  Una pels voltants del meu poble (Sant Joan de les Abadesses), en el Pirineu gironí; i l’altre pel Cabrerès, entre la comarca d’Osona i la Garrotxa. Ambdues son dues zones d’una bellesa natural increïble, on accedir-hi és relativament fàcil, però que, a la vegada, no estan gens massificades.

Jo estic molt sovint fent tot tipus d’activitats a la natura, però la proximitat d’aquestes dues experiències em va provocar un especial contrast entre dues maneres radicalment diferents de veure i viure la bellesa.  La una es basa en l’exclusivitat, el desorbitat cost econòmic, la fabricació d’un decorat idíl·lic, i l’anul·lació de qualsevol signe d’imperfecció, de problemes o de “lletjor”.  L’altre és molt barata, oberta a tothom qui la sàpiga gaudir, absolutament natural i gairebé perfecte de veritat, tot i que, com és natural, amb algunes coses més lletges que d’altres.

Massa sovint caiem tots a la trampa que ens posa la societat de consum en la que vivim, i ens pensem que la bellesa està en aquestes coses tant inaccessibles:  Cotxes de luxe, Cases exclusives, Clubs privats, Objectes prohibitius, etc…  Que normalment solen ser indicadors d’èxit, però escasses vegades corresponen a ratis de felicitat.  No vull carregar-me del tot aquest entorn ni a la gent que té aquests gustos.  Segurament també estan bé i, com sempre es diu, hi ha d’haver gent per a tot.  Però no ens oblidem que la bellesa de veritat la tenim, gairebé sempre molt a l’abast.  L’únic que necessitem per a gaudir-la és, primer de tot reconèixer-la, i després fer el mínim esforç necessari per a accedir-hi i per apreciar-la.

Independentment de la capacitat econòmica que jo tingui, si mai em perdo, difícilment em trobareu en un mega-resort de luxe rodejat de camps de golf, palmeres milimètricament col·locades i un paisatge tipus “pessebre” al voltant.  És bastant més fàcil de localitzar-me assentat en un prat d’alguna muntanya dels Pirineus, amb alguna tifa de vaca al costat, deixant-me abduir per la bellesa real de l’entorn.

Com definia molt bé el Herman Hesse en una frase: “La bellesa no fa feliç al que la posseeix, si no a qui pot apreciar-la i estimar-la”

Albert Bosch

19/06/2008

 Dijous passat vaig tenir el plaer d’assistir a una conferència d’Eduardo Strauch, un dels setze supervivents de la coneguda tragèdia dels Andes Xilens a l’any 1.972.  La història és força coneguda per tothom, especialment per la pel·lícula que se’n va fer posteriorment.  Jo vaig veure la pel·lícula i prèviament havia llegit el llibre, però tenia moltes ganes de poder conèixer personalment a un d’aquells protagonistes.

Coincideix a més, que l’Eduardo Strauch és una persona d’una sensibilitat exquisida, reconegut arquitecte de professió, i que la seva vida, tot i que ha estat fortament marcada per aquells esdeveniments, ha tingut molt de sentit i hi ha trobat moltes motivacions, a part d’aquella experiència tant mediàtica.  Això li ha permès de divulgar les seves sensacions i vivències de l’accident sense tenir-ne de fer negoci, i allunyant-se d’una posició d’heroi que tothom sembla voler-li donar.

Escoltant bocabadat a l’Eduardo em sentia una mica ridícul per a formar part (a un nivell força mediocre, a més), d’aquelles persones a les que els hi agrada viure aventures i portar experiències vitals al límit, fins i tot prenent riscos quan s’escau.  Doncs el què aquell grup de joves Uruguaians van viure a la serralada dels Andes no va estar una aventura, si no que va ser una tragèdia no voluntària, que la van convertir en gesta al exprimir al màxim la seva lluita per a sortir-ne vius.

De les 45 persones que anaven en aquell avió (40 passatgers i 5 tripulants), només 16 van poder viure per explicar-ho després d’aguantar durant 72 dies a 3.500 metres, assolint temperatures de fins a -30ºC.  Dels 29 morts, 19 van morir en el mateix accident, i els 10 restants ho van fer durant els dos mesos i mig que estigueren abandonats a la muntanya.

No eren uns aventurers preparats ni amb ganes de viure situacions extremes, doncs es tractava bàsicament d’un equip de Rugby d’Uruguai que anava a fer un partit amistós a Xile, amb una colla d’amics que els acompanyava.  Més aviat eren uns noiets de famílies bé de Montevideo, acostumats a una vida còmode, que es van trobar de sobte en una situació límit i absolutament tràgica.

De seguida es van trobar sense el poc menjar que duien a l’avió, i varen tenir de prendre una de les decisions més dures de la gesta: Menjar carn dels seus companys morts.  Estaven molt debilitats i no tenien altre remei; però tot i així, n’hi va haver alguns que no ho volien fer.  Al final, tots van optar per aquesta solució radical després de que una nit, mentre estaven guarits a les restes de l’avió, un li va dir als altres que si ell es moria, donava el seu cos perquè l’utilitzessin d’aliment.  Un segon va fer la mateixa proposta, i així, tot oferint-se els uns als altres, finalment, tots van entendre que, a part de ser l’última sortida en aquell moment, hauria estat segurament la voluntat dels ja morts, si ho haguessin parlat en vida.

Durant tot el temps que van estar desapareguts, els hi va passar de tot.  Des de desanimar-se del tot quan van sentir a la radio al desè dia que havien abandonat la seva recerca, fins a sofrir un allau terrible el dia vint-i-dos. Finalment, van determinar que la única manera d’intentar salvar-se era que algú anés a donar l’avís, i per tant, van fer un grup amb els més valents, els van equipar com van poder, els hi van donar menjar (trocets dels seus ex-companys), i una vegada el temps va millorar, aquests van partir.  Quan ja els donaven també per morts i es plantejaven ja de fer un segon grup, van aparèixer varis helicòpters de l’exèrcit guiats pels seus companys, per a rescatar-los.

De tot això, l’Eduardo Strauch en va extreure moltes conclusions, de les quals m’agradaria comentar-vos-en algunes de les principals:-         

- Per ell va ser una tragèdia nefasta, on va perdre alguns dels seus millors amics i el seu cosí germà.  Va patir en tot moment per la seva vida amb una tensió inimaginable. 

- Però diu que també va viure durant aquells 72 dies alguns dels dies més feliços i de més plenitud de la seva vida.-         

- Va quedar sorprès de quan poc els hi durava el dolor per la crisi i perill viscuts, i per la mort dels companys. Diu que la ment, en situacions vertaderament extremes, el bloqueja ràpid per no gastar energies inútils i poder-se centrar en espavilar-se davant la situació del moment.-         

- Els que més es van deprimir, van morir.  Per a sobreviure i superar aquestes dificultats tant radicals es necessita un esperit fort, una actitud lluitadora.-         

- Va descobrir i aprendre a viure amb total Llibertat Mental. Per això ara necessita estar en contacte amb la natura i, especialment amb aquella muntanya, a la que hi torna cada any.-         

- A part del patiment extrem sofert als Andes, va estar per ell un aprenentatge importantíssim. Va tenir l’oportunitat de desenvolupar totes les seves capacitats i habilitats.-         

- Més que una aventura, considera que va ser una experiència de “Triomf” de l’esperit humà.-         

- Després de superar-ho tot, i d’haver pogut viure una vida plena, tenint, a més, l’oportunitat de compartir aquella gesta amb molta gent, diu que la seva principal conclusió és que “Està Molt Orgullós de ser un ésser humà”.

Albert Bosch

12/06/2008

Una de les persones que em va animar de seguida al conèixer el nostre projecte de fer els “7 Cims” del món va ser l’Andreu Mateu.  Aquest és un d’aquells personatges que un agraeix d’haver conegut tot fent aventuretes pel món.  La darrera setmana vaig llegir un petit article seu en un diari, i he pensat que era un bon tema per comentar aquí.

El primer contacte que vaig tenir amb ell va ser fent el Dakar del 1998.  Érem un grupet de motoristes que debutàvem a la gran prova africana, i se’ns va ajuntar aquest paio que, tot i haver viatjat molt en moto fent la volta sencera al continent africà, mai havia pilotat en curses.  Espantats i impressionats com estàvem per anar-nos a desvirgar a la prova més dura del món del motor, l’Andreu ens deixava a tots bocabadats amb la seva força mental.  Ell era, de lluny, el que menys experiència tenia de tots nosaltres com a pilot de motos, però era alhora el que més segur estava de si mateix, i el que més confiança demostrava en les seves possibilitats d’acabar el Dakar.  En aquella ocasió no ho va aconseguir per un ensurt que el va tornar cap a casa amb la clavícula trencada, però ens va deixar clar a tots que la força està sempre en la ment.

Des d’aquell Dakar no em perdut mai el contacte amb l’Andreu, i la relació amb ell m’ha ajudat molt en el moment de plantejar-me grans reptes tant en el pla professional com en el de les aventures.  Un dels seus conceptes claus és que “tots tenim pors, i la por és sovint la que impedeix moure’s a les persones; però la principal distància entre on un és i on podria estar, és sempre la seva pròpia ment”.

Torneu a llegir aquesta expressió i reflexioneu en la força que té.  Però de frases o expressions bones, n’hi ha moltes, i jo ja fa temps que m’aplico aquella altre frase de l’Oscar Wilde que diu que “No creuré el què dius fins que vegi el què fas”.  Per això si que em crec a l’Andreu Mateu quan llegeixo o escolto una de les seves moltes expressions radicals i, sovint, tremendament certes.  Me les crec perquè conec el què ha fet, i llavors veig que les seves sentències no provenen només d’una reflexió intel·lectual, si no que son fruit d’una experiència viscuda en primera persona.

Admiro l’Andreu perquè és una d’aquelles escasses persones que té una doble qualitat important:  1) Extreu valuoses reflexions de tot el què fa, i 2) Aplica a la pràctica les reflexions que ell es fa.  Això sembla senzill de dir, però és molt més difícil de complir.  Aprendre i treure’n reflexions interessants de totes les activitats que anem fent a la vida és molt més important que fer les coses només perquè queden bé i per poder-les explicar.  I saber dur a la pràctica els conceptes vitals que un s’ha anat desenvolupant és el que marca la diferència entre la gent que es deixa portar per la corrent, o la que porta el timó de la seva embarcació. 

Ell ha muntat tota la seva vida al voltant de les aventures i els reptes personals, tot lligant-los amb el vessant professional, i al final s’ha convertit en un canalitzador de tots aquests conceptes tant importants ja no només per a plantejar-se grans fites, si no també per a enfrontar-se amb el dia a dia de cadascú.

Com a home de grans decisions, va fer un gir de 180 graus a la seva vida a principis dels 90, quan estava treballant en un alt càrrec a la oficina Comercial d’Espanya a Nova York, deixant-ho tot per a dur a terme el seu primer gran projecte: La “Transcovery”, que consistia en viatjar durant tres anys per tots els països del món amb tots els mitjans de transport possibles.  Per aquesta aventura va sortir de Barcelona cap a València en patins en línia, llavors va anar a Mallorca amb un Patí Català, quan tothom li deia que això no era possible; va creuar nedant l’estret de Gibraltar, va creuar l’atlàntic en veler en solitari, va córrer la Marató de Atenas, va donar la volta a Àfrica en moto, etc, etc, etc….  Al final va escriure un llibre i va fundar la seva empresa anomenada “Dreams&Adventures”, des de la que organitza esdeveniments de lleure i motivacionals per a empreses.  Ara dirigeix la seva empresa des del seu vaixell, que li serveix de vivenda i oficina, situat al port de Badalona (Segurament un altre somni recurrent per a molta gent, que molt pocs s’han  atrevit a fer realitat)

Des d’aquell moment ha fet algun altre projecte interessant, amb una participació al Dakar en moto inclosa, fins a arribar a la seva darrera bogeria: El seu projecte “Con un par de remos”, que el va dur a ser el primer espanyol que travessava l’atlàntic remant, totalment en solitari i sense cap tipus d’assistència.   Van estar tres mesos per anar de les illes Canàries a Martinica, recorrent 5.000 Km.  Una vegada més, demostrava que a nivell tècnic segur que hi havia molta gent més preparada que ell per a fer-ho, però per dur a terme aquest projecte, el més important era tenir el cap ben ordenat.  Aguantar en la més absoluta soledat tants de dies dins d’una closca abandonada al mig de l’oceà atlàntic, només està a l’abast d’uns poquets.   Com ell deia abans de marxar, el novembre de 2006, al presentar el seu projecte:  “No busqueu la força en els meus muscles, doncs està a la meva ment”.

Ara està treballant en el seu proper repte:  Fer la volta a tota la península ibèrica nedant.  Penseu que no és capaç?  Que això només és una fita a l’abast de gent com el David Meca?  Jo no hi apostaria en contra!!

A la seva web del projecte de la travessa atlàntica a rem (www.conunparderemos.com) , preguntava als visitants si creien que ell estava boig, i llavors en feia una estadística.  Jo, evidentment li vaig contestar, i ho vaig fer tot recordant-li una anècdota amb ell que em va quedar molt present:

El desembre de 2004, quan jo estava ultimant els preparatius per anar a participar en el meu cinquè Dakar, i primer com a pilot de cotxes, em va trucar l’Andreu per a donar-me ànims i felicitar-me per la nova aventura.  Jo tornava al Dakar després de tres anys d’absència motivada bàsicament pel naixement del meu segon i tercer fill; per això li vaig dir a l’Andreu que em donava la sensació d’estar una mica sonat per ficar-me en aquests lios amb tota la feina que tenia, les responsabilitats que suportava i el fet de tenir tres fills tant petits.  Després de parlar una estona i acomiadar-nos vàrem penjar el telèfon.  Però al cap de 10 minuts, em va tornar a trucar per esbroncar-me i dir-me que jo no era el Boig, si no que els bojos eren els que es quedaven aquí:  “Qui està més boig, el que ho deixa tot i se’n va a córrer món i a viure la vida, o el que es passa quinze anys de la feina a casa i de casa a la feina, en una oficina; i a l’estiu potser va quinze dies de vacances a la platja?  I això, quan el món és tan gran!  Qui és més boig?”

Albert Bosch

03/06/2008

Quedeu tots convidats el proper dijous a les 19h30 a una roda de premsa que es celebrarà al Centre Excursionista de Catalunya, on l’Oriol Bosch i el Ferran Prat presentaran el seu proper repte que els portarà a descobrir una nova dimensió dins el món de l’alpinisme modern: Escalar el “Mont Olimp”, la muntanya mai escalada i més alta de tot el sistema solar.

El “Mont Olimp” té una alçada de 27.000 metres, està situada a l’hemisferi nord del planeta Mart, i suposa el màxim repte actual dins de l’escalada extrema. Gràcies al suport i patrocini de “Virgin Galàctic”, els dos reconeguts alpinistes, s’enfrontaran a una de les aventures més ambicioses que es poden plantejar avui en dia, equiparables a les grans fites dels pioners de l’Himalaïsme, ara fa ja moltes dècades, quan intentaven conquistar per primera vegada algunes de les muntanyes de més de 8.000 metres que hi ha a la terra.

La parella d’escaladors protagonista d’aquesta agosarada aventura haurà d’invertir prop dos anys en aquesta temptativa. D’aquests, 10 mesos se’ls passaran viatjant fins el nostre planeta veí, 5 aclimatant-se a la dura atmosfera marciana i recuperant la forma física perduda durant el llarg viatge, i els darrers quatre seran per atacar el cim. En tot aquest trajecte els acompanyaran 15 alpinistes més, descendents dels millors sherpas del ja fa molt temps desaparegut país del Nepal, que els ajudaran a avançar fins el camp base, que es preveu instal•lar a uns 15.000 metres d’alçada. A partir d’aquí, hauran d’invertir uns 30 dies més per atacar el cim, suportant temperatures de menys de 180ºC negatius, amb uns vents de 250 Km/h. Fins el camp base la planificació de l’expedició està bastant controlada, però el que pot passar a partir d’allà és certament una porta oberta a una dimensió desconeguda per a l’ésser humà. La ESA (European Space Agency) els hi ha subministrat el millor equipament disponible per poder suportar les extremes condicions que es preveuen a partir del que s’anomena “La línia de la mort”, situada a 18.000 metres; però molts experts en alpinisme extra terraqui diuen que la tecnologia del vestuari i accessoris serà molt precària per poder garantir alguna probabilitat d’èxit a l’aventura dels dos alpinistes catalans.

Bosch i Prat es mostren molt motivats i confiats en la seva nova aventura, i afirmen que amb projectes com aquest, és quan l’ésser humà demostra que sempre hi ha noves fites per assolir. Saben que el risc que assumeixen tant de no assolir l’èxit com de no sortir-ne vius, és molt alt, però creuen que les grans empreses de la humanitat sempre les han dut a termini personatges que només compraven el bitllet d’anada pel seu viatge. Els dos esperen que a la primavera del 2.224 hagin plantat la senyera al cim del “Mont Olimp”, i sigui una data recordada per tots els alpinistes, equivalent al moment en que Edmund Hillary i Tenzing Norgay van conquistar el cim de l’Everest.

Alguns pensareu que ara si que ja se me’n ha anat la olla del tot. Del què he dit fins ara només és cert (de moment) que el “Mont Olimp” de Mart és el cim més alt del sistema solar. Però és interessant de pensar que un text similar, en el que només canviaven alguns noms, xifres i conceptes, deuria ser el que van llegir els senyors de la “National Geographic Society” de Londres quan l’Irvine i el Mallory els hi van presentar la seva empresa d’anar a conquerir l’Everest, el cim més alt del món.

Aquesta setmana s’ha parlat molt de la sonda que la NASA ha enviat al planeta mart, i m’ha fet pensar que, igual que ja fa varis segles uns mariners van embarcar-se a les seves naus per a anar a descobrir un nou món amb total desconeixement del què els esperava, del temps que hi estarien i de si tornarien mai vius; algun dia uns altres navegants s’aventuraran a pujar a una nau espacial i avançar cap a l’espai amb un destí incert. Segurament llavors començarà una nova era de descobriments, aventures i reptes. I quan tots els nous móns ja estiguin més o menys controlats i s’hagin incorporat a la normalitat dels humans d’aquell moment, també hi hauran esportistes, muntanyencs o aventurers que es dedicaran a cercar fites noves i ambicioses en aquells nous territoris.

El segle XX ha estat una època de grans descobriments i de projectes molt inèdits al món en tota la vessant aventurera. En el XXI també s’estan fent coses interessants, però és cert que dona la sensació de que gairebé tot estigui ja fet, i que ara només ens quedi batre records, moltes vegades absurds, sobre els grans reptes que ja s’han assolit abans. Fa només una dècada, escalar un 8.000 era una gran empresa. Avui en dia perquè tingui alguna repercussió mediàtica, sembla que un ha de ser el que ho fa més ràpid, o el més jove, o el més vell, o va amb una cama amputada, o puja de genolls, o s’emporta la tieta i el gos dins de la motxilla… Però no ens deixem portar només pels temes mediàtics. Existeixen encara moltes coses atractives i autèntiques a fer si un ho fa sincerament, amb certa dignitat, i amb el primer objectiu de gaudir un mateix. I estic convençut de que la historia de les aventures i els grans reptes no està en una etapa final, sinó que continuarà i, com sempre, sorprenent-nos a tots.

Ànims Oriol i Ferran! Des d’ara i fins les ‘X’ properes generacions, compartirem amb vosaltres aquest somni simbòlic i pendent d’assolir el punt més alt del sistema solar. Pot ser la data estarà equivocada, però segur que el fet es complirà tard o d’hora.

Albert Bosch

27/05/2008

El diumenge havia de participar a una pedalada popular que es va anul·lar per culpa de la intensa pluja. De fet, tota la gent a qui ens agrada fer activitats a l’aire lliure, portem un temps en que l’abundància de precipitacions ens ha fastiguejat més d’un pla. Sempre que a algú, sigui participant o organitzador, li toca pluja el dia de l’esdeveniment, despotrica de la seva mala sort, i desitjaria que el temps fos prou bo que no impedís de poder dur a termini el que tenien previst.

Aquesta actitud egoista és, d’alguna manera, natural; i es veu agreujada darrerament perquè ja estàvem molt ben acostumats a que mai la pluja s’interposava a les nostres activitats. Jo gairebé cada setmana tinc com a mínim una cosa important per mi a l’aire lliure, i feia quasi dos anys en que no recordo que la climatologia fos un problema a tenir en compte. Això era fantàstic per a l’esport i la vida a l’aire lliure, però a la vegada feia molta pena veure les nostres muntanyes tant seques a l’estiu, sense gairebé neu a l’hivern, amb molt poca aigua als rius i, a la vegada, a tota la societat alarmada per una escassetat de recursos hídrics realment greu.

Recordo perfectament que un dia de la primavera de 2006, en una sortida en BTT amb uns amics, ens va agafar un bon xàfec al final de l’excursió i, en arribar xops al cotxe, tots vàrem coincidir en el plaer que ens donava mullar-nos després de tant de temps sense que ens hagués passat a les nostres freqüents sortides en bici.  Repeteixo: primavera de 2006. Això representa que en aquell moment ja portàvem molt de temps amb una pluja molt escassa. I el què ha passat des d’aquell moment fins ara ja pertany a la memòria més recent de tots plegats, i que ens ha portat a una situació de sequera crítica al nostre país.

Ara per fi sembla que s’ha decidit a ploure amb una mica d’intensitat i certa constància. Els primers dies tothom estava content, poc després la gent deia que deu ni do com estava plovent, i ara ja la majoria diu que ja n’està farta de tanta pluja. Jo voto perquè plogui tot el mes de juny i m’esguerri totes les activitats que ja tinc organitzades durant aquest temps. Això serà el meu mínim i ridícul sacrifici per a oferir a la natura, que tant s’ho mereix. D’acord que per a la muntanya sembla que ja hi ha prou aigua, però encara falta molt per a recuperar la normalitat, i els pantans continuen estant al 40% de la seva capacitat.

Quant de petit jo anava amb el meu Pare tot sovint de Vic a Sant Joan de les Abadesses (el meu poble), mentre circulàvem per la carretera C-17 (abans N-152) que va pel costat del riu Ter, ell em deia sempre que quan el riu baixava ple era feliç, doncs l’aigua és vida i riquesa per a la nostra terra. He recordat moltes vegades aquelles paraules del meu pare; sobre tot darrerament, doncs molt sovint he vist el Ter molt escanyolit per la poca aigua que portava.

Per això aprofito aquestes línies per a fer un homenatge a aquest mes de Maig tant fantàstic que estem tenint. Ens regalarà un estiu de paisatges excepcionals, amb una natura frondosa, verda i rica. Ens solucionarà una mica el problema de la falta d’aigua pel consum. I ens donarà esperances de que tornarem a tenir tardors i primaveres normals i plujoses. A veure si els nostres fills entenen perquè els nostres avis, i nosaltres també encara, creiem en aquells refranys que diuen:  “Abril, aigües mil”, o “Pel Maig cada dia un raig”.

Aquest diumenge, al no poder anar a la pedalada en BTT, vaig anar a córrer a la muntanya en plena pluja, celebrant poder estar xop, i sentint-me feliç per saber acceptar que perquè la natura, que tant ens agrada, estigui pletòrica i en plena forma, és necessari que plogui molt, i molt sovint.

Albert Bosch

21/05/2008

Aquesta setmana hem rebut una gran notícia: Ja tenim el permís per a escalar la Piràmide Carstenz entre el 20 d’Octubre i el 15 de Novembre. Ho havíem sol·licitat tot just arribar de l’Aconcagua i finalment ja ens han donat llum verda.

Ara, tot i que encara falten uns quants mesos, ja comença per a nosaltres el compte enrera per a la preparació d’aquesta nova expedició.

El primer tema a solucionar és la part del viatge, doncs per arribar a Papua - Nova Guinea, una dels centenars d’illes d’Indonèsia, no és sempre tant evident. Es necessita una combinació de vols força complicada i pesada, mantenint algun dia de reserva entre mig per si hi ha problemes amb els vols més locals (entre illes).

Un dels avantatges que tenim de cara a aquest cim, és que ens podem centrar només en preparar la part de muntanya, doncs altres aspectes importants i molt laboriosos els tenim per ara resolts: La web està feta i no hi preveiem modificar massa cosa; i el patrocini, gràcies a SAUNIER DUVAL, el tenim solucionat fins a la següent expedició (Previsiblement el Mc.Kinley al mes de maig de 2009). Així doncs, tindrem molta menys feina que la que ens va tocar fer per anar a l’Aconcagua a principis d’any, i on ho teníem tot per començar.

Ara toca entrenar una mica, específicament el que necessitem per aquesta muntanya, que és bàsicament consolidar un nivell mitjà/bo d’escalada en roca en alçada, i anar fent tots els demés preparatius tècnics necessaris.

Però a part de tot això, una de les coses que fa més vèrtic quan et donen ja una data concreta, és haver de bloquejar tants dies de l’agenda de feina. Decidir ara que a finals d’octubre estarem unes tres setmanes de viatge és senzill; però a la vegada fa patir molt, doncs quan arriba el moment has de tenir-ho tot muntat a l’empresa per a poder marxar; i has de tenir la sort de no tenir cap ‘marrón’ especialment complicat que no et permeti desconnectar amb tranquil·litat.

Quan un surt cap a una moguda d’aquestes, tothom diu o pensa allò de “Tu si que vius bé!!”.  I és cert, i no ens queixem pas.  Però el que no coneix la gent son els sacrificis, els riscos, el sobre esforç i l’estrès que comporta poder agafar-se aquestes setmanes de vacances per a fer cada aventureta. Tant el Josep Mª. com jo, tenim la sort de poder-nos-ho plantejar, però ho hem de fer sempre combinant-ho amb la nostra activitat professional principal, on som els darrers responsables de les respectives empreses, i ens arrisquem a tenir algun tema especial en aquell moment , el qual desconeixem a varis mesos vista, que bé ens impedeixi finalment sortir, bé ens provoqui tenir de marxar amb molts nervis i estant al màxim connectats amb el despatx per anar resolent algun assumpte concret. Aquesta segona possibilitat m’ha succeït en moltes ocasions en els darrers 10 anys. Però jo soc dels que prefereixo anar a fer una activitat que m’encanta encara que l’hagi de compartir-la amb els problemes de la feina, que no pas quedar-me al despatx pensant que els altres estan fent aquella activitat on ho hauria d’haver estat.

Sigui com sigui, si tot va bé, ja tenim dates concretes per a posar rumb a la que serà la quarta de les set muntanyes del nostre projecte.

Albert Bosch

15/05/2008

Amb qui preferiríeu anar a travessar l’Atlàntic en un veler: Amb algú que només ha navegat pel llac de Banyoles els dies que li bufava el vent a favor, o amb un mariner que hagi fet vàries voltes al món i hagi patit tota mena de tempestes?

L’experiència és fonamental per avançar. I més ho és encara quan les circumstàncies no son favorables.  Però de vegades sembla que no recordem que navegant pel mar hi ha tempestes tot sovint. Per molt que alguns mariners experts ens hagin explicat que hem d’anar en compte amb els temps de calma o de brises favorables, perquè inevitablement vindran tempestes per les que s’ha d’estar preparat, sembla que ho vulguem ignorar.

A l’oceà de la nostra economia, tant la d’estat o d’empreses, com a la particular de cadascú, portàvem molt de temps amb un bon rumb i uns vents bastant agradables. Ara sembla que l’estat del mar i dels vents s’està complicant, i molts entesos diuen que es veuen fins i tot tifons a l’horitzó. Això complicarà força la navegació a tothom, però ja se sap, per ser un bon mariner, també s’hi ha de passar, doncs només així agafarem l’experiència necessària.

No vull frivolitzar el complicat moment econòmic en el que sembla que estem entrant, però com en tot problema a la vida, penso que també tindrà la part positiva. Jo em dedico a gestionar inversions i, per tant, treballo en la gestió del risc. Evidentment m’agradaria tenir un escenari molt favorable, però penso que ara toca demostrar que no estem en això perquè ens han regalat un carnet a la Tómbola. Fer negocis quan qualsevol persona comprava un pis i havia guanyat el 15 o 20% al cap d’un any no tenia massa mèrit. És més, semblava que la gent prudent i estalviadora, o els gestors professionals i amb visió estratègica, eren tontos si no es dedicaven a l’especulació (bàsicament immobiliària) en la que estava immersa bona part de la societat, tant a nivell empresarial, com a nivell particular.

Sovint escoltaves algun savi despistat que et recordava que això no podia continuar tant de temps així. Però era més còmode de no fer-li cas, i anar tirant endavant.  Era millor endeutar-se en una hipoteca per 40 anys, amb un percentatge elevadíssim del sou comú del conjunt de la parella, pensant que les coses sempre continuarien així o, probablement, anirien molt millor encara.

Ara, pel què sembla, ens toca patir una mica. Però ja ens en sortirem. No sabem si serà en molt o poc temps, però ho superarem. I com sempre, d’aquesta tempesta en sorgiran alguns que seran molt millor mariners que abans, d’altres pot ser hi naufragaran, i malauradament segurament n’hi hauran molts més que quan torni la calma, s’oblidaran que hi havia moments durs i es tornaran a lligar la manta al cap.

Son en els moments difícils quan es forgen els vertaders empresaris, quan els ciutadans aprenem a valorar l’esforç de la feina i quan l’estat (teòricament) s’hauria d’adonar de que el que tira de veritat del nostre estat del benestar no és només la gran política i les discussions d’idees, si no una economia que funcioni, i que ho faci al servei de la societat.

A nivell individual que cadascú ho afronti com pugui i que, llavors, n’extregui l’aprenentatge que cregui convenient.  Però espero que per a la societat en general, aquest especial i dificultós moment econòmic en el que estem entrant, ens serveixi per a madurar i aconseguir una comunitat més sòlida, i una economia més preparada.

De totes maneres compte! Que com molts mariners saben molt bé: No hi ha vent favorable pel que no sap a quin port vol arribar.

ALBERT BOSCH

05/05/2008

Vaig conèixer el Raül a l’Aconcagua.  Va ser un dels 11 afortunats que vàrem fer cim plegats aquell dia.  Vaig tenir la sort de compartir bones converses amb ell, i apreciar tant la seva extrema amabilitat i correcció, com un gran humor i força de voluntat.  En aquell moment tenia 64 anys i, lògicament, era el més veterà de tot el grup que vam arribar aquell dia a dalt de tot del sostre d’Amèrica.

Em va sorprendre especialment la seva capacitat de patiment quan, just el dia previ al darrer descans abans d’atacar cim, va arribar al camp base amb els dos peus absolutament ple de llegues per culpa d’haver estrenat en mal moment unes botes durant els dies d’aclimatació.  Tothom estava segur de que ni intentaria anar cap amunt, però ell es va passar el dia lliure a fora la tenda, sense mitjons i amb un pot de Betadine al costat, per anar assecant al màxim les enormes butllofes de les plantes del peu.  Sense perdre en cap moment el somriure, el dia de sortida cap al camp I, es va calçar les botes, va aguantar el dolor, i va anar tirant amunt sense queixar-se ni un instant.  Jo no em vaig emocionar especialment quant el meu company Josep Mª. i jo vam tocar la creu del punt més alt de la muntanya; però si que em van caure llàgrimes quan el Raül va arribar-hi gairebé mitja hora més tard, extenuat i arrastrant les seves botes sense sentir gairebé els peus, i ens vam fondre en una forta i llarga abraçada.

El darrer divendres el Raül em va trucar al mòbil per demanar-me un favor important:  Volia que l’assessorés una mica per a fer un dossier per anar a buscar el patrocini d’una una propera expedició que estaven organitzant al Mustagata per aquest estiu.  Ell sabia per les converses que havíem tingut a Argentina, que jo havia fet forces activitats amb patrocini, i que ara mateix, estàvem en ple projecte dels “7 Cims”, amb el suport de Saunier Duval i la col·laboració d’altres marques.  Ell ara se’n anava a fer aquesta bonica muntanya de 7.000 metres a Xina, i coneixia una empresa amb la que tenia altes probabilitats de rebre un ajut econòmic; però ell mai havia cercat patrocini, i no sabia per on començar.   Li vaig donar tots els consells que vaig poder, i li vaig enviar la plantilla del nostre dossier de presentació del projecte dels “7 Cims” perquè la utilitzés i s’estalviés tota la feina de disseny.

El Raúl acaba de complir els 65 anys i, per tant, està ja oficialment en edat de jubilació.  Per això em va alegrar especialment que una persona entranyable com ell, a la seva edat, estigués amb la mateixa il·lusió que un xaval de 25 anys per anar a buscar el patrocini necessari per a la realització d’un nou somni.  En un moment en que la gran majoria de les persones pleguen veles i es dediquen a esperar tranquils a que els anys que els hi queden se’ls hi vagin acostant, mentre viuen més dels records que de les accions, hi ha gent com el Raúl que s’engresca en noves aventures apassionants.  Una vegada més, es demostra que mai és tard per a tenir il·lusions.  Només és qüestió de gestionar les pròpies limitacions i estar disposat a esforçar-se una mica i, sobre tot, a superar tots els tabús mentals que acostumem a tenir, i que ens porten a pensar que hi ha unes etapes concretes per cada cosa; mentre que si algun projecte queda fora d’aquestes etapes teòricament pre-establertes, un ja no té dret a plantejar-se’l.

No sé com estaré de salut als 65, 70 o 75 anys.  Pot ser tindré malament el colesterol, o la pressió, o l’esquena; o tindré artrosis, alzeimer, càncer, o alguna altre potinga típica de la edat (o potser vàries d’elles a la vegada).  El que vingui vindrà, però espero que dins de les limitacions de cada moment, continuï essent capaç d’engrescar-me en noves activitats i aventuretes.

Fer-se vell no és acumular anys o veure minvada la salut, si no deixar de tenir il·lusions i projectes.

Albert Bosch

29/04/2008

Segurament seria molt difícil de classificar i avaluar els molts tipus de riscos diferents que hi ha a la nostra vida. Però en canvi, és bastant més fàcil d’establir les categories i valors dels motius que porten a assumir aquests riscos. I d’aquests motius, veurem que la majoria no son realment importants, en canvi assumim els riscos que comporten igualment.

Per exemple, el nostre propi projecte dels 7 Cims o les diferents activitats extremes que es plantegen alguns aventurers, si que comporta haver d’arriscar-se molt, però en canvi només es fa per a obtenir un plaer o aconseguir superar un repte personal.  Un altre exemple serien els riscos que tenen de prendre els empresaris o molta gent a la seva feina; doncs també els hi suposa poder tenir importants pèrdues, però el motiu pel què es prenen només respon a l’objectiu de guanyar més diners.

En canvi hi ha uns altres motius molt més rellevants que de vegades porten a tenir d’assumir riscos, però que gairebé mai se’ns arriben a plantejar al llarg de les nostres vides.

Arriscar-se per a salvar la nostra vida en seria un, però aquest no té massa mèrit, doncs si ho tens de fer per a salvar la vida, és perquè ja no tens més remei i el risc que prens no és massa important al ser molt pitjor l’alternativa.

Arriscar-se per la llibertat és segurament un dels més nobles motius que podem trobar.  Voler ser lliure, voler viure com un creu que ha de fer, voler assolir un estat on un és fidel als seus principis i els seus desitjos és realment una causa important per arriscar-se, doncs requereix molt valor perquè sempre hi ha l’alternativa de no prendre el risc i quedar-se com un estava, renunciant a la seva llibertat.

Aquest cap de setmana hem estat a Berlín amb la meva dona, i vàrem coincidir amb un jove historiador irlandès apassionat de la història alemanya, que feia dos anys que estava vivint en aquesta ciutat per a estudiar-la, tot treballant a estones com a actor per a guanyar-se una mica la vida. Tot prenent una cervesa amb ell, ens va explicar aquestes dues històries de quan encara existia el mur de Berlín que separava la part est i la oest de la ciutat (la RDA de la RFA), i que encarnen perfectament aquesta gran motivació per a prendre un gran risc, al voler assolir la llibertat:

Una tenia de protagonista a un noi de 17 anys que vivia al Berlín comunista, al qui li havien assignat una feina de paleta, i que sabia que això seria el que hauria de fer tota la vida, si no prenia la iniciativa. Ell volia una altre classe de vida, ser lliure, escapar d’aquell país presó. Com que era jove, àgil i fort, va decidir arriscar-se a travessar el mur per la via directa. El mur de Berlín constava en realitat de dos murs separats entre ells per un espai d’uns 30 metres, que s’anomenava el carrer de la mort, doncs els soldats tenien ordres de disparar directament a mort a qualsevol persona que hi circulés. Un bon dia aquell lluitador per la pròpia llibertat va saltar el primer mur, va córrer cap el segon i va intentar escalar-lo, però el sistema que havia ideat per a pujar-lo li va fallar i molt aviat va rebre un parell de trets dels soldats de l’Est. No va morir encara, doncs va estar hores a terra del carrer de la mort dessagnant-se, mentre els soldats de l’oest no podien fer-hi res.  Molta gent de l’oest va intentar ajudar-lo tirant-li cordes, però el noi no tenia suficients forces per agafar-s’hi. Va morir dessagnat, essent una de les persones més joves que es recorden que van morir intentant fugir de la RDA.

Una altre història la protagonitzà un jove actor alemany de l’est.  Ell va decidir d’utilitzar les seves dots interpretatives per arriscar-se a donar el pas cap a la seva llibertat.  Com sabia imitar molt bé l’accent alemany d’Àustria, es va dirigir amb cara d’esverat cap al control militar de la frontera del mur, i li va dir al soldat que hi va trobar que era un ciutadà Austríac que passava uns dies a Berlín Est de turista, que havia perdut els papers i que li havien comunicat que la seva Mare que estava a Berlín Oest havia tingut un infart i estava hospitalitzada de gravetat.  El soldat es va negar inicialment a deixar-lo passar, però l’actor li ho va suplicar insistentment. En un moment donat, el soldat, segurament per sentir una mica de compassió, li va dir que esperés allà i que ho aniria a consultar.  Entre tant, mentre esperava, rondava per allà un altre soldat. Ell, tot pensant, va deduir que aquell no s’assabentava de la pel·lícula i que no l’havia vist entrar.  Tot decidit i, de nou, amb cara d’esverat, es va dirigir a aquest soldat i li va dir que era un ciutadà austríac que estava passant uns dies a Berlín Oest, que la seva mare estava a Berlín Est i havia tingut un infart pel qual estava hospitalitzada de gravetat; ell la tenia d’anar a veure amb urgència, però s’havia deixat els papers a l’hotel.  El soldat li va dir que no el podia deixar passar sense papers i que, en cas de fer-ho, llavors tindria molts problemes per sortir; per això li va dir que es calmés i que anés a l’hotel a recollir els papers.  Ell li ho va agrair i, acompanyat pel soldat, va anar cap a la sortida de Berlín Oest per anar a cercar els seus teòrics papers.  Ja era lliure !!!

Un cas tràgic i un cas amb final feliç. El motiu era el mateix i igual de noble, però un va poder gestionar millor el risc que l’altre.  Fins i tot es podria dir que el primer arriscava molt més que el segon amb el seu pla d’escapament.

De les moltes conclusions possibles, en destacaria dues:

1)     Som molt afortunats de no tenir realment moltes causes realment importants i nobles que ens obliguin a tenir d’arriscar-nos de veritat per elles. A la nostra societat la majoria dels riscos que prenem és per plaer o per assolir coses sovint prescindibles.

2) Sigui quina sigui la causa o el motiu pel què haguem decidit arriscar-nos, és molt important afrontar-ho amb la millor estratègia possible. És important gestionar bé el risc.

Albert Bosch