30/06/2009

Una setmana després d’arribar del Mc.Kinley, em van convidar a participar a la 1ª. Edició de les “24 Hores Ciclistes de Montjuïc”, el dia 3 de juliol; una cursa que aquest any pretén ser la introducció al pas del Tour de França per Barcelona set dies més tard, i que apunta a convertir-se en una prova amb solera dins els esdeveniments esportius de la capital catalana.

Per sort, aquesta vegada no he tornat xuclat de l’expedició al sostre nord americà, i em sento prou en forma per a deixar-me portar, una vegada més, per la temptació d’afrontar un nou repte en un lloc que em sona mític després dels records d’infantesa, quan havia anat varies vegades amb el meu Pare i altres amics, a veure les mítiques “24 Hores Motociclistes de Montjuïc”, celebrades exactament en el mateix circuit que enguany farem en bicicleta.

De les diferents modalitats d’equips que hi ha, nosaltres hem escollit fer la cursa a DUO, o sigui, entre dos corredors, que haurem d’estar 12 hores cada un donant el màxim de voltes possibles al recorregut barceloní.  El circuit té uns 3,5 Km, amb un desnivell prou interessant.  Entre els dos ens haurem de repartir els aproximadament 500 Km. i 14.000 metres de desnivell total que calculem fer.

El meu company en aquest projecte serà el Martí Quer de 28 anys.  Ell és entrenador del gimnàs ‘Fitness-Vic’, i un triatleta d’alt nivell que participa habitualment en proves de “Half Iron Man” (Anglaterra, Calella, Bèlgica…); i ha pres part també amb uns excel•lents resultats als “Iron Mans” de Roth i Zurich.  Actualment està preparant el mig Iron Man de Bèlgica a la primera setmana d’Agost.

La prova comença el proper divendres dia 3 a les 19h00, per acabar el dissabte dia 4 a la mateixa hora.

VINE A VEURE’NS:  És una excel•lent ocasió pels qui us agradin aquest tipus d’esdeveniments, per  a que vingueu a veure la cursa, gaudir de la màgia de la Muntanya de Montjuïc i, també, a visitar-nos al Box.  És totalment gratuït, i per si tinguéssiu problemes per a accedir a la zona de Boxes, us deixem un número de mòbil al que podeu trucar a qualsevol hora i algú us vindrà a buscar a l’entrada perquè pugueu entrar sense problemes.  Preneu-ne nota: 618343428.  Sigui durant el dia o durant la nit del divendres a dissabte, ens farà molta il•lusió de poder-vos saludar a Montjuïc.

Més info a www.24horesciclistesdemontjuic.com

ALBERT BOSCH

23/06/2009

Em sap greu, però m’he endarrerit una mica per penjar les fotos de la darrera expedició al Mc.Kinley.

El fet és que el darrer dia, el dia de cim, varem decidir amb el Mike que ens faríem fotos mútuament i una vegada a Talkeetna, ens les intercanviaríem a través de l’ordinador.  Però va passar que ell tenia una càmera tant bona i professional, que jo era incapaç de llegir el seu format de fotos.  I fins el divendres no vaig poder trobar el sistema per a canviar el format i, per tant, no tenia encara les fotos de cim.

Sigui com sigui, a tots els qui us agrada la natura en general i la muntanya en concret, penso que gaudireu de les fotos que hem seleccionat per a la galeria d’aquesta expedició; una muntanya dura, però absolutament espectacular.  Hem triat les que ens han semblat millors i també més representatives de cada moment.

Com sempre, aprofito per a agrair una vegada més i molt insistentment, a tots els que heu anat seguint la web, i també als qui m’heu enviat algun missatge de suport.  De veritat que, tot i que això ho fem per plaer, també passem moments molt xungos, i veure que hi ha algú que et segueix una mica i et dona suport, és quelcom brutal i molt motivador.  A més, tot s’ha de dir, també és una manera de donar suport a nivell de Marketing al projecte, doncs el/s patrocinadors miren molt, i cada vegada més, les xifres de visites a la web.  Per tant, i per un doble motiu, moltíssimes gràcies.

Ara, com sempre i com em sento personalment compromès, aniré penjant un text setmanal com a mínim a la web per a anar seguint els diferents temes que fem en general dins el món de l’esport i l’aventura i, més reflexions sobre temes especials relacionats sobre experiències, gent i moments viscuts en cada aventura; o temes de motivació, superació personal, projectes, etc… I sobre tot, sobre la preparació dels propers cims del projecte:  Mt.Vinson (Antàrtida) pel Novembre, i Everest per l’Abril.

Albert Bosch

CRÒNICA DEL DIA

Mentre l’avioneta s’enlaira, dic adéu al Denali contemplant la magnitud del Kalhidiva Glacier (us adjunto la foto) i em relaxo després d’una llarga baixada que ens ha deixat extenuats ja que han estat quasi divuit hores seguides:

El descens es fa també arrossegant tot el material amb els trineus. Tens la idea que baixaràs esquiant i alhora de la veritat…baixes com pots. Pujant encara vas bé, però baixant es fa molt més complicat: és el company de cordada que va darrere teu qui t’ajuda a que no bolqui el trineu i qui te’l frena, però a l’últim de la fila (Querida Milagros…) ningú li para ni li controla, i el maleït trineu va on vol pendent cap avall, i t’acaba arrossegant amb ell…

Em va tocar ser l’últim al Windy Corner (la cantonada ventosa) i ha estat un dels moments més perillosos i descontrolats de l’expedició!! Ja m’ho dèieu amics que vigilés a la baixada!! Sortosament, va quedar en un ensurt…

Després del perill, un dels moments més meravellosos ha estat compartir amb els meus companys els tres sobres de pernil ibèric que la meva dona sempre m’entafora a la motxilla “per si un cas” (beneit “per si un cas” Maria).

Adéu Denali, me’n vaig a casa!!

ALBERT BOSCH

CRÒNICA DEL DIA

Ahir a la nit varem baixar del Camp d’Alçada al Camp Base sense masses complicacions.

Varem dormir unes hores i molt de matinada, per a evitar allaus i passar per les esquerdes amb més seguretat,  varem seguir baixant fins el Camp on es troba la pista d’aterratge.

Ara estem esperant l’avioneta.

ALBERT BOSCH

Cim!! Ens mereixíem tenir un dia de bon temps i ens l’han donat: només ha bufat el vent al Denali Pass i hem fet la cresta sense una mica d’aire. Hem trigat set hores i mitja per pujar i cinc hores i mitja per baixar.

L’espectacle que se’ns ha obert al cim és inenarrable. El premi: el McKinley. Ens ha demanat molt: força mental per a esperar el moment de l’atac, força física per a carretejar el material a sobre (no hi havia portejadors) i força per aguantar el fred, el vent i l’alçada… A partir d’ara, els homes i dones que han pujat al McKinley tindran un grau especial dins dels meus barems de respecte.

Vull dedicar aquesta pujada al cim d’Alaska al meu pare, mort avui fa exactament un mes. Ell em va ensenyar que a la vida sempre s’han de tenir projectes, i sé que l’he tingut al meu costat tot el camí.

ALBERT BOSCH

LA PRIMERA CRÒNICA DEL DIA 07/06/09

Finalment hem pogut sortir del camp d’alçada i anem cap al cim.

L’ascensió que ens espera té tres trams ben diferenciats. La primera part fins al Denali Pass (5550m) és una pendent lateral, el tram més fred de l’ascensió, on hi ha instal•lats ancoratges de neu per a progressar amb més seguretat. Un cop al Denali Pass comença el segon tram, seguint una ample aresta fins que arribem a l’Archdeacon’s Tower (5980m) i al Football Field. En aquest tram anirem progressant per pendents moderades.

L’última part de l’ascensió, si tot va bé, és la rampa que va del Football Field fins a l’aresta cimera. Aquesta rampa s’anomena “Pig Hill” i per la part dreta acaba al Kalhidiva Horn a 6100m on comença l’aresta cimera. La dificultat que ens podem trobar rau en la força del vent, sobretot en aquest últim tram.

ALBERT BOSCH

CRÒNICA DEL DIA

El vent ens ha mantingut 16 hores seguides recollits  a dins la tenda, finalment ha anat parant.

Les previsions són bastant bones, o sigui que si tot continua així, avui a les 18 hores vostres començarem l’atac al cim, per fi…!! Que la força ens acompanyi!!

ALBERT BOSCH

CRÒNICA DEL DIA

Al final les previsions no han estat tan nefastes i hem pujat al camp d’alçada a 5250m. i provarem d’atacar el cim entre diumenge i dilluns.

La pujada ha estat dura perquè portàvem molt pes. L’aresta era molt exposada i el vent bufava a 80 km/h, però ha estat una experiència inoblidable…..

Progressem per la ‘Headwall’, les tendes es van fent petites i el pendent va augmentant fins al 60º de la part final, on hi ha cordes fixes. És més llarg del que semblava des del base.

L’aresta és un regal. Segurament per molts el tram més espectacular i interessant de tota l’ascenció al McKinley. Comença amb forts pendents laterals fins arribar al fil de l’aresta, amb algun tram equipat fins al ‘Washburn’s Thumb’, una gran pedra que voregem per l’esquerra i on es concentren les major dificultats.

Anem intercalant passos més aeris amb alguns de protegits entre pedres de grans dimensions fins que l’aresta s’aplana i ens deixa al camp d’alçada. És un camp fred, on les tendes s’amunteguen ben protegides amb murs de glaç. Un camp exposat al vent on haurem de passar-hi més temps del que voldríem. Es preveu mal temps.

Esperarem la tempesta aquí, comptem passar-hi dos o tres dies i atacar, no podríem estar-n’hi més ja que la temperatura a la nit es preveu que baixi fins a -40º, això més l’alçada, fan aconsellable no allargar-se massa.

Estem animats i en forma… Ens movem!

ALBERT BOSCH

CRÒNICA DEL DIA

Avui he fet 43 “tacus”. M’hagués agradat més fer el cim com a regal, però estic molt content perquè ens hem regalat una segona oportunitat, a més que avortar un intent de fer cim quan les condicions apunten un risc excessiu, també et fa sentir bé i confiat en que l’ambició del moment no et portarà a fer tonteries.

Finalment, els tres que ja en tenien prou de tot, han tirat avall perquè els reculli l’avioneta el més aviat possible. N’estic segur que ben aviat tornaran a provar-ho: són valents i estan preparats!! Han estat uns bons companys…

En Mikel Janes, en Geert i jo ens hem quedat al nostre estimat camp avançat, esperant i buscant aquesta segona oportunitat.

Estem molt animats: en Mike té molta experiència i és un tipus collonut; i en Geert i jo ens trobem forts i motivats després de tants dies de compartir tenda i converses, hem fet una bona amistat…

Així doncs, son tres tossuts molt ben avinguts i amb la certesa de que moure’ns en una cordada de només tres persones ens donarà molta agilitat.

Potser demà a la matinada (18 hores vostres) o demà passat, tornarem a intentar pujar al camp d’alçada. Sembla que potser la tempesta passarà pel nostre costat sense afectar-nos massa…

Com diuen els japonesos:

W. W. S. … We will see…

ALBERT BOSCH

CRÒNICA DEL DIA

Intent frustrat. Massa vent, massa gent i massa tard.

A l’hora que teníem previst sortir feia molt mal temps i hem esperat fins que les condicions milloressin, però ja era massa tard. Hem tingut el mateix pensament de molta més gent que feia dies que esperava per fer un atac al cim.

A dalt de la cresta els grups anaven lents i feia molt vent, pel que hem girat cua per por a que ens enganxés la tempesta anunciada.

Aquesta era la nostra gran oportunitat i l’hem perdut. Però de tornada al Camp Base…hem decidit dividir-nos: un grup abandonarà i baixarà demà al matí, i un altre es queda per a tornar-ho a provar els pròxims dies.

Jo em quedo: DESITGEU-ME SORT!!!

ALBERT BOSCH