7/2/2010

Paral•lelament a l’Expedició a l’Everest, hem organitzat un grup de 10 amics que vindran fins el Camp Base.  La Maria, Cristina, Mònica i Rosa i En Guillem, Pep, Albert R., Jose, Joaquin i David sortiran amb mi de Barcelona el dia 21 de Març per a fer tot el trekking d’aproximació entre Luckla i el Camp Base, per la Vall del Kumbu, i tornaran a casa el 10 d’Abril.

Dissabte varem fer una trobada per a que tothom es conegués mútuament, i per aprofitar per aclarir tots els detalls del viatge, dubtes de material i conyes diverses.  Evidentment, un bon dinar no hi podia faltar, sobre tot després d’una llarga excursió de 6 hores entre Viladrau i el Matagalls (Montseny).

Mira que he fet coses darrerament, i que tinc tela amb això d’enfrontar-me a la muntanya més alta del món; però estic tant o més emocionat amb el fet de que 10 amics i amigues em vinguin a acompanyar durant la primera part de la Expedició. I és que fer coses xules està bé… Però fer-les amb la gent que estimes és la Bomba!!

5/2/2010

De cara a la propera Expedició a l’Everest, hem fet una acord amb la ONG “Mountaineers For Himalayas Foundation”, a partir del qual, hi col•laborarem financerament amb una petita part del pressupost de l’expedició, li donarem visibilitat a la nostra web, i animarem a tots els que ens segueixin, a que hi facin les aportacions que puguin o vulguin.

“Muntanyencs per l’Himalaia” és una Fundació privada sense connotació religiosa o política, sense ànim de lucre, formada per muntanyencs solidaris amb els nens de les muntanyes de Nepal, Pakistan, el Tibet, l’India i Butan.  FMH creu que l’educació bàsica és la millor garantia per generar el progrés econòmic, social, cultural i polític d’aquesta zona.  I totes les activitats que munten estan enfocades a aquesta finalitat educativa.

Hem optat per a vincular-nos amb aquest organització perquè coneixem directament als seus fundadors i gestors, i tenim totes les garanties de que els seus objectius son sincers, i que l’administració dels fons rebuts van integrament destinats al fi exposat.

Al llarg de l’expedició, anirem comentant fets i temes d’interès relacionats amb aquesta Fundació, a la vegada que aprofitarem per a visitar alguns dels ‘Hostels’ o centres d’acollida i formació que promouen al Nepal.

Us animem a fer-ne seguiment, a visitar la seva pàgina web, i a col•laborar-hi si ho creieu oportú.

Aquesta és una altre iniciativa que suposa Compartir l’Energia, fent que el mateix esforç comporti més resultats tant per a un mateix, com pels demés.

3/2/2010

Ahir varem tancar un acord de patrocini tècnic amb l’empresa SPORTTOTAL.

Aquesta empresa està especialitzada en la distribució de productes d’Outdoor en general; sempre molt tècnics, específics d’activitats molt concretes, amb un valor diferencial clar en cada especialitat, i emmarcats dins d’un nivell de qualitat, sostenibilitat i prestacions d’alt nivell.

Les principals marques que porten son:

- ICEBREAKER (www.icebreaker.com): Líder en productes tèxtils 100% en llana de Merino.

- MOUNTAIN FORCE (www.mountainforce.com):  Roba d’esquí d’alta gamma.

- GABEL (www.gabel.net) : Bastons de Trekking i Ski.

- G3 (www.genuineguidegear.com) :Esquís i fixacions Freeride, Muntanya i Telemark. Pales, Sondes i altres accessris.

- GOLITE (www.golite.com) :  Roba i Complements Ultra-Lleugers

- GRANGERS (www.grangers.co.uk) : Productes de neteja, impermeabilització i conservació de prendes impermeables i calçat de trekking.

- EISBÄR (www.eisbaer.info) : Gorros Ski i Muntanya.

- VS HELMETS (www.vikingnordpool.com/vs) : Cascos Ski

Des de fa un any que em patrocinaven amb la marca GOLITE, per temes de Running, i ara hem ampliat l’acord perquè pugui disposar de material de totes les seves marques per les diferents activitats d’esport i aventura que faré entre 2010 i 2011.  O sigui, que a part del tema dels 7 Cims, es fa extensiva la nostra relació a les diferents vessants en que estic liat durant aquest termini de temps.

Com sempre, agrair al patrocinador, en aquest cas SPORTTOTAL, la confiança que dipositen en els meus projectes; i fer un esment especial del seu Director, Bernat Creixams (Amb mi a la foto d’encapçalament), per la seva passió en emprendre nous projectes, i per apostar per mi, amb la d’esportistes de gran nivell que, sortosament, hi ha pel món.  Per la meva part, tant a nivell d’imatge com de prova de productes, passo a ser com un treballador més d’SPORTTOTAL, i espero no defraudar en absolut les expectatives d’aquesta col•laboració.

31/1/2010

Avui he participat a la Duatló de Folgueroles, Campionat de Catalunya absolut.  Encara no he recuperat el meu nivell de forma habitual després de la darrera expedició a l’Antàrtida, però ja he rendit prou bé, i m’he situat al llindar del primer terç de cursa (122 de 360 participants), que és on acostumo a estar, de mitjana, en aquest tipus de proves.

Un punt positiu avui és que  he estat el primer del meu club (El Club Triatló S.J.Abadesses), i això és la primera vegada que em passa; a la vegada que vol dir que he aportat uns punts interessants de cara a la classificació final de Clubs del Circuit Català (Puntuen els 3 primers del Club).

D’aquest fet en puc donar una explicació en pla Fantasmada:  He estat el millor dels meus companys d’equip, aconseguint superar-los a tots a partir del tram de Bicicleta de Muntanya, i liderant l’aportació de punts d’aquesta prova a la classificació del Rànquing de clubs del Circuit d’aquest any.

Però també en puc donar l’explicació real i més aclaridora:  Avui només érem 4 membres del Club corrent aquesta prova (La foto de dalt és de l’anterior prova, a Vallirana el 17/1/2010, doncs encara no tinc la d’avui).  Un té 57 anys, l’altre ha punxat la roda i el tercer (que era el millor), tenia problemes amb la cadena.  Així que, per eliminació, he fet el primer del grup.

No és massa meritós, evidentment.  Però el que importa és gaudir, matxacar-se, mesurar-se i que serveixi d’entrenament per a tot el programa d’actes que tinc per davant.

29/1/2010

Acabo de rebre al meu despatx una Caixa plena d’ulleres de sol i graduades que VISTA ÓPTICA ha preparat perquè ens l’emportem a Nepal i, aprofitant el nostre Trekking d’aproximació al Camp Base de l’Everest, fem unes donacions d’Ulleres als pobles que anem passant.

VISTA OPTICA em patrocina a mi en aquest projecte, i el seu Director General m’acompanyarà fins el Camp Base en un grup de Trekking paral•lel que hem muntat.  Així, ell mateix s’encarregarà allà de la distribució del seu material.

Totes son ulleres molt xules i absolutament noves, però son de partides que ja no es venen massa perquè no son de rigorosa moda.  Per tant, així aprofiten per treure’s un stock de sobre, a la vegada que col•laboren amb la gent que ho necessiti de Nepal, i de passada ho comuniquem en aquesta web i, llavors, també internament a la seva xarxa de botigues.

Un clar exemple d’Energia Compartida en el que fent el mateix esforç, se’n treuen molts més resultats tant per a un mateix, com pels demés.

26/01/2010

El projecte que em proposo i que proposo a qui li pugui interessar, es denominarà (Al menys en aquesta fase): ENERGIA COMPARTIDA.

L’objectiu principal serà establir un sistema perquè un pugui aprofitar al màxim la seva pròpia energia tant pel propi desenvolupament personal, com per a la resta de necessitats crítiques del món (Planeta i Persones)

Si ho fem bé, és fàcil, barat i molt profitós tant per a cadascú de nosaltres com per a tot el món.  La formula màgica és que amb molt poc cost d’esforç extra, aconseguim uns resultats espectaculars.

COMPARTIM ENERGIA SOBRANT:

La base de partida de tot plegat, és que tots tenim molta energia a les nostres vides; però al gastar-la només n’aprofitem una part, i la resta és un residu que no utilitzem.  Som capaços de treballar molt a la feina, de fer projectes propis interessants, de lluitar per tirar endavant la família, de fer esports extrems, etc.  Però tota l’energia l’emprem quasi sempre en perseguir el propi desenvolupament i la felicitat nostra i dels que ens envolten.

Sovint discutim i reflexionem sobre grans problemes dels nostra planeta, però ens passa que, precisament per ser persones força felices i tenir projectes propis que ens permeten un bon desenvolupament personal, no tenim temps, no ens sentim capaços, o no creiem prioritari d’activar mai cap dels nostres bons desitjos vers els altres.

El dia a dia se’ns menja i el fet de voler aprofitar al màxim la vida, no ens deixa temps o energia per a fer res que suposi aportar un granet de sorra per a millorar una mica el món.

Llavors passa allò de que només ens en recordem de les grans desgràcies de la humanitat quan surten a les portades dels diaris; i llavors, tots a córrer a fer algun donatiu que ens tranquil•litzi la consciència.  Però tots els que tenim una visió positiva de la vida, els que creiem tenir una actitud activa i mínimament productiva en aquest món, hauríem de ser capaços de que, des d’aquest optimisme i proactivitat, practiquéssim i promoguéssim que el viure en equilibri i de forma conscient vers les situacions delicades del nostre planeta, fos un hàbit, i no un fet puntual i esporàdic.

I això és, realment, molt fàcil.  Bàsicament es tracta de trobar la manera de canalitzar aquesta energia sobrant que tots tenim, per a enfocar-la contínuament cap a accions que vagin en benefici del nostra planeta i de la seva gent.

Comento un exemple que ho il•lustra gràficament (D’on he adaptat el gràfic de la imatge del final d’aquest text):  Jo treballo ara bàsicament en projectes d’inversió en energies renovables, i entre d’altres, fem temes en l’energia de Cogeneració.  Fins ara hi havia les grans centrals de cicle combinat que utilitzant el Gas Natural com energia primària per a fer electricitat, generaven molta energia tèrmica (Un 55% del total) que, al no necessitar-la, la dissipaven tirant-la a l’aire o mar.  I des de fa un temps, utilitzant exactament la mateixa tecnologia, però en unitats més petites, i instal•lades en infraestructures que necessiten calor (Piscines, Hospitals, Bugaderies Industrials, etc…), el que es fa és que a partir del Gas Natural es genera un 40% d’Energia elèctrica que es ven a la companyia elèctrica (Fecsa, Iberdrola, etc.); i el 55% d’Energia Tèrmica la utilitzen les instal•lacions que necessiten el calor.  D’aquesta manera, a partir de la mateixa energia primària, només es té un 5% de pèrdues, i la resta s’aprofita tot.

El que hauríem de fer nosaltres és exactament el mateix que en aquest exemple.  Només utilitzem la nostra energia primària per a fer electricitat (Organitzar i desenvolupar la nostra vida), i desaprofitem l’energia tèrmica (El calor que podríem utilitzar per aportar quelcom més al món).

Pot ser és molt bèstia el que estic proposant.  Però a la vegada és molt senzill.  I si no va endavant és perquè jo, o la gent que pugui compartir aquestes inquietuds, al final preferim no moure’ns de la nostra zona de comoditat i continuar gastant la nostra energia només en nosaltres mateixos.  Sempre ens acostuma a valer allò de que, com que no puc salvar el món, no faig ni un mínim absolutament possible.

I, a més, hi ha una cosa molt important:  Aquesta és la formula de l’energia quasi il•limitada.  Doncs aquesta energia que ens semblarà que gastem de més al ser generosos i compartir-la amb la resta del món, no ens restarà potència, si no que ens en donarà encara molta més.  Ens farà sentir tant bé i contribuirà a realitzar-nos tant, que ens sentirem capaços d’afrontar encara molts altres projectes que no ens havíem ni plantejat.  És com un turbo en un motor, que agafa els gasos residuals, i els aprofita per a donar encara més potència. 

COM CANALITZAR AQUESTA ENERGIA A COMPARTIR?

Aquesta és la segona part de la proposta.

Pel què fa a mi mateix, em proposo aprofitar el mateix esforç que estic fent per a activar tot el que dona sentit al meu desenvolupament personal, per a treure’n, sempre que pugui, una petita aportació per a necessitats humanitàries o d’auxili cap a la natura.

Em poso a pensar-hi una estona i em surten molts exemples de seguida.  En comento només uns quants perquè veieu cap on poden anar els trets:

1) Expedició Everest: No em costa res activar una col•laboració amb una ONG anomenada “Mountaineers For Himalaya”, que persegueix fomentar l’Educació Bàsica dels nens de l’Himalaia.  Hi donaré presència a la meva web, explicaré els seus propòsits, i tota la gent que entri a la web durant els dos mesos d’expedició en tindran coneixement i podran o no col•laborar-hi.   NO FAIG CAP ESFORÇ EXTRA.  ÉS NOMÉS UN ENFOCAMENT MILLOR DE L’EXPEDICIÓ AL EVEREST

2) Estalvi Personal:  Com a banc propi de referència he triat el TRIODOS BANK (Veure www.triodos.es). Que ha estat escollit el Millor Banc Ètic del món.  I que a part de donar-me una bona rendibilitat, em garanteix que només inverteix en projectes socials, culturals o mediambientals.  Així sé on van els meus diners, estic súper a gust amb les inversions que possibiliten, i sé que estic a utilitzant més intel•ligentment la meva capacitat d’estalvi.  NO FAIG CAP ESFORÇ EXTRA.  ÉS NOMÉS UN ENFOCAMENT MILLOR DEL MEU ESTALVI

3) Nou projecte esportiu:  Si tot va bé, a l’Octubre faré una aventura en un lloc del món molt amenaçat per la desforestació massiva.  Buscaré una manera per aprofitar la mateixa activitat per a informar dels problemes que hi ha, i de generar algun tipus de col•laboració de la gent que em segueixi.  NO FAIG CAP ESFORÇ EXTRA.  ÉS NOMÉS UN ENFOCAMENT MILLOR D’AQUEST NOU PROJECTE ESPORTIU

4) La meva feina:  Jo faig grups d’Inversió per a projectes (Bàsicament en Energies Renovables). Com que normalment només accedeixen a aquests projectes grans inversors que obtenen rendibilitats anyals sempre superiors al 10% amb un risc quasi nul; el proper projecte que ja tinc preparat i que dona un rendiment anyal de quasi el 15%, l’oferiré a petits inversors particulars, amb una única condició:  Destinarem el 20% dels beneficis a una causa humanitària i una altre mediambiental, a triar entre tots.  Així els particulars que mai tenen accés a aquestes rendibilitats, guanyaran net entre un 11 i un 12% anyal, sabran que estan invertint en energies renovables, estaran generant un 20% de col•laboració amb causes humanitàries o naturals, i estaran súper orgullosos de la seva decisió intel•ligent d’invertir.  NO FAIG CAP ESFORÇ EXTRA.  ÉS NOMÉS UN ENFOCAMENT MILLOR D’UNA PART DE LA MEVA FEINA.

5) Carta als reis:  A la propera carta als reis que farem amb els meus fills, els hi proposaré de que demanin un regalet menys cadascú, i que demanem uns diners o una ajuda concreta per algun projecte que triarem entre tots.  Ja que és un moment en que familiarment ens gastem uns diners, uns quants aniran a una causa determinada, sabent que els nens renuncien a un regal determinat.  Serà el mateix cost, ajudarem en alguna cosa i a més, em serveix per com a fet educatiu.  NO FAIG CAP ESFORÇ EXTRA.  ÉS NOMÉS UN ENFOCAMENT MILLOR DEL TINGLADO DELS REGALS DE REIS.

Aquests son alguns exemples de les accions que he decidit de fer amb la meva ENERGIA COMPARTIDA.  I per això estava tant content fa uns deu dies al haver descobert com canalitzar tota aquesta energia que no me’n estava adonant que la llençava a les escombraries.  Per això he continuat tant entusiasmat per haver tingut una idea tant senzilla i que em farà enriquir molt més al desenvolupar-me millor tant per mi mateix, com per altres causes d’interès comú.

Però tothom pot compartir la seva Energia sobrant.  Només es tracta que enfoqui millor alguna de les accions que ja fa normalment.  Hi ha un munt de formules possibles al nivell de cadascú.  Només un parell d’exemples que no m’afecten a mi i que he comentat amb uns amics a les darreres 48 hores:

1) Ulleres pel Nepal:  Un amic que m’acompanya a fer el Trekking fins el Camp Base de l’Everest i que té un negoci d’òptiques, ha pensat d’empaquetar un pilot d’ulleres de sol velles que no sap de què fer-ne, i se les emportarà per a regalar-les als pobles de les muntanyes de Nepal.  Ajudarà, es treurà un stock inservible, es sentirà bé fent-ho i, a més, li servirà de comunicació interna pel seu negoci.  NO FA CAP ESFORÇ EXTRA.  ÉS NOMÉS UN ENFOCAMENT MILLOR DEL SEU TREKKING EN RELACIÓ AL SEU NEGOCI.

2) IRON MAN solidari:  Un amic que correrà un Iron Man al Juny vol proposar a tots els amics i familiars que el segueixin, de fer una aposta a que si baixa d’un determinat temps, cadascú posarà 10€ en una bossa comú que destinaran a col•laborar en el pagament d’una potabilitzadora d’aigua per Mali (Doncs te un amic que treballa allà en una ONG).  Segur que es motivarà més encara a entrenar, li servirà de comunicació, recaptaran uns diners d’una manera molt divertida, i ajudaran a una gent de Mali.  NO FAIG CAP ESFORÇ EXTRA.  ÉS NOMÉS UN ENFOCAMENT MILLOR DEL SEU IRON MAN.

Aquí no es tracta de que donem diners (Que també, si s’escau), ni de que donem temps (Que també, si s’escau), ni de que canviem radicalment d’hàbits o de comportaments (Que també, si s’escau).  Es tracta més d’una actitud; de que siguem sensibles, intel•ligents i generosos, i compartim la nostra energia.

Segurament hauré decebut a molta gent, doncs possiblement l’expectativa que havia creat semblava més enfocada a algun tipus d’aventura més atractiva pel benestar i les experiències immediates de cadascú.  Disculpeu si ha estat així.  Després de tot aquest rotllo dels darrers dies, ja no parlaré massa més de tot això a la web dels “7 Cims”, doncs no és pas aquesta la seva finalitat.

Jo segur que avançaré en la direcció i les accions que he comentat.  I si hi ha algú, encara que només sigui una persona que s’apunti a iniciar un petit moviment per a promoure aquest concepte de l’ENERGIA COMPARTIDA, ja serem més d’un a somiar i a intentar actuar plegats en aquesta direcció.

Em vull donar també de temps fins a l’estiu, i aprofitar l’expedició al Everest d’aquesta primavera, per a reflexionar sobre la possibilitat d’avançar una mica més en aquesta expansió del projecte que, ara per ara, només és personal, encara que ja amb una base compartida, i plantejar-me seriosament el llançament d’una Plataforma que, utilitzant tots els mitjans que ara permet Internet, ens possibiliti fer una “Xarxa de Compartidors d’Energia”. Una comunitat de gent activa, vital, lliure, compromesa, positiva, generosa i disposada a que el seu desenvolupament personal serveixi a la vegada per a contribuir poc o molt a que la natura i la gent que viu en condicions extremes també se’n beneficiïn.

Fa dues setmanes em van confirmar que m’editaven un llibre que sortirà al novembre, i que m’avançaven 6.000€ de royalties a compte de beneficis.  Doncs la veritat, com que jo ni comptava amb aquests diners, i com que és un benefici obtingut d’un llibre que haurà estat el fruit de molta de l’energia positiva que he acumulat fent aventures interessants i divertides, em plantejo destinar aquest import a fer i comunicar aquest concepte a través d’una WEB específica on hi tingui cabuda tothom qui vulgui sumar-se a aquesta iniciativa.

Aquesta Web hauria de servir de lloc de trobada per tothom qui estigui disposat a canalitzar la seva energia sobrant per a causes d’interès general.  Tot això ha de ser una cosa que no costi ni un euro a ningú.  Tampoc ha de suposar cap esforç extraordinari a la gent.  Senzillament es tracta que la nostra actitud al afrontar els nostres projectes a la vida, serveixi per a enfocar-los de manera que se’n pugui extreure un altre resultat de més.

En aquesta comunitat hi hauríem de desenvolupar aquest concepte, fer foros, trobades, concursos o premis d’idees o projectes que responguin al plantejament exposat; ha de servir com a plataforma per donar a conèixer tipus d’iniciatives que demostrin que aprofitant el que ja fem normalment, som capaços d’extreure’n un resultat extra pel món.

Tot plegat, pot ser us sembla una mica confós aquest plantejament.  Però jo el veig bastant clar, i espero que en la seva aplicació (si no fracasso en l’intent), veureu que és molt més senzill del que pot semblar ara mateix.

Sigui com sigui, i pot ser massa precipitadament, he fet una reflexió sincera d’una inquietud que, tot i no ser la més divertida i amena del món, penso que només com a exercici de coco, tampoc haurà fet mal a ningú.

A tots els que us hagueu empassat tots aquests rotllos fins el final, us dono les gracies sincerament, i desitjo que no hagi estat una total pèrdua de temps.

Si hi ha algú que pensa que a part de viure de conya i anar a tope amb tots els apassionants reptes que ens planteja la vida en el món que estem, es pot utilitzar l’energia per alguna cosa més que pel desenvolupament personal, aquí em teniu, disposat a fer-ne causa fins el punt que convingui.

Jo no us vull pas menjar més el coco… a més, la meva part inicial de somnis i de reflexió ja ha avançat prou.  Ara em toca passar a l’acció, doncs tinc el punyetero defecte de voler executar les coses que penso, ja que tirar pensaments a l’escombraria mai m’ha semblat una bona inversió personal.  I ja es sap que “Fent” coses, de vegades es guanya i de vegades s’aprèn, però si es fa en un sentit positiu, mai es perd.

Us deixo, que tinc moltes ganes de començar a picar pedra, que tinc una catedral per a construir…

24/1/2010

Provocat per haver estat una setmana especialment sensible per les extremes emocions positives que, afortunadament, se m’havien donat per una sèrie de fets; i també per les extremes emocions negatives sorgides de la tragèdia d’ Haití, i del missatge de respecte a la natura tant ben transmès per la pel•lícula AVATAR, em vaig trobar fent un minut de silenci per les víctimes del terratrèmol abans de la sortida de la Duatló d’aquell diumenge.  I al donar el tret d’inici, mentre anava corrent i pensant si donaria 50, 100, 200, 500 o 1.000€ per Haiti (Doncs qualsevol quantitat em semblava massa petita i massa gran a la vegada), em van explotar tots els sentiments contradictòris acumulats, i les dues hores de cursa es varen convertir en un “Brainstorming” íntim i personal sobre aquesta dualitat.  A partir d’aquí, exposo el resum de la meva reflexió d’aquell moment, i les decisions que em va comportar:

1. Em nego a sentir-me culpable per haver estat afortunat de viure en un lloc on la llibertat, la  natura, el benestar i el meu potencial com a persona, es poden desenvolupar al màxim.  Si això existeix, no és pas per a renunciar-hi, només perquè a d’altres llocs no es donen aquestes condicions.  Gaudir, ser feliç i desenvolupar-se com a individu, és una de les coses millors que es poden fer en aquesta vida, i hem d’aprofitar les circumstancies que hem tingut la sort de disposar.  A més, el món desenvolupat, tot i els seus molts defectes, ha estat globalment positiu en la majoria d’aspectes.  Per a la salut, la llibertat, la cultura, i per a molts altres factors, hem d’estar globalment orgullosos de la nostra societat. Només un exemple: Si estiguéssim poc desenvolupats com a Etiòpia, jo estaria ja a punt de morir, doncs tinc 44 anys i l’esperança mitjana de vida allà és de 47,6; la meva dona, només per la seva condició de dona, no tindria gairebé cap dret, ni disposaria de llibertat; i el meu fill probablement s’hagués mort per culpa d’una infecció a l’apèndix que va tenir l’any passat.

2. He de reconèixer que jo no tinc vocació de Vicens Ferrer, ni de Mare Teresa de Calcuta, ni de Jane Goodall, i que m’apassiona massa aquesta vida i el potencial que tinc aquí com a persona, com per a fer-me activista d’una causa concreta que em comporti renunciar al meu entorn per a defensar unes altres causes molt nobles, però difícilment afrontables per a mi d’una manera 100% compromesa.

3. Però també em nego a ignorar que la meva situació de privilegi sovint es contraposa absolutament a problemes humans i naturals extrems, que es donen contínuament al meu planeta. I que seria del tot culpable de tancar els ulls davant les tragèdies del món, mentre jo només gaudeixo del meu pastel de nata tot sol.  A la vegada, tampoc em serveix d’excusa el fet de que com que jo no soc capaç de salvar el món, llavors no faig res o em limito només a fer algun donatiu ocasional per a tenir la consciència tranquil•la.

4. Em vull comprometre a viure aprofitant tot el que el meu entorn m’aporta, però amb un respecte i col•laboració constant cap a d’altres situacions menys afortunades, i cap a la Natura.  Desterro del tot la possible hipocresia que pugui comportar viure en un país ric preocupant-me de ‘boquilla’ per a problemes greus de la humanitat, i enfocant, dins el possible, la meva felicitat i benestar amb un cert equilibri vers d’altres situacions del món.  No em vull sentir culpable, si no orgullós de viure a occident, però reconeixent i respectant les parts menys privilegiades del nostra planeta.

Per tot això penso que fent exactament el mateix que fem, hauríem de ser conscients de que, amb la informació i coneixements que tenim avui en dia, hauríem de lluitar per a que la nostra activitat i pas per aquest món, aportés una millora, per petita que sigui, per a les següents generacions.

Per tot això, sense ambicionar aconseguir-ho tot, si que hauríem d’apuntar o tendir a que, sense fer canvis gens radicals a la nostra vida, puguéssim:

- Viure bé, però amb sentit d’equilibri vers al món i amb una actitud que ens deixi viure a tope generant també beneficis per al planeta i la gent amb problemes greus que hi viu.

- Gaudir de la nostra llibertat però sense deixar de pressionar i contribuir a que els altres també ho puguin fer.

- Aprofitar-nos de la natura, però respectant-la i defensant-la al màxim, pensant que no tenim cap dret especial sobre ella pel fet de ser humans.

- Ser com sempre hem estat i viure com sempre hem viscut, però contribuir amb una aportació personal, constant i compromesa a aportar el nostra grà de sorra per a compensar alguns problemes del món en què vivim.

I aquesta, aproximadament, va estar la reflexió que vaig anar fent durant part de la cursa.  Però al cap i a la fi, només és una de les moltes reflexions ben intencionades que la majoria de gent acostuma a fer en algun moment o altre.  El que vertaderament importa son les accions i no les reflexions.  El que compta és el que es fa i no el que es pensa fer.  El que al final serveix és la pràctica, i no la teoria.

Però sense reflexió, teories i intencions de fer quelcom, tampoc surten accions o fets interessants.  Per això he anat exposant per capítols tota aquesta ‘Palla Mental’.  I aquí aprofito per a demanar disculpes si puc haver estat prepotent o excessivament efusiu en tot aquest plantejament.  L’únic que intento és fer una reflexió sincera i aportar propostes des del punt de vista d’algú que darrerament ha tingut l’ocasió de veure i viure coses força especials, i que espera que tot allò li hagi fet aprendre alguna cosa més que només passar-s’ho bé i fer-se algunes fotos boniques. Si alguna cosa comporta males interpretacions o pot incomodar a algú, perdoneu-me.

Però ara el què toca és la acció.  I d’aquí en surt el projecte que tinc per a mi, com a mínim, i que proposaré en el proper Post, per a qui li pugui interessar.  Jo no destaco en absolut per a ser un intel•lectual o un bon pensador; però si que he demostrat en la meva trajectòria una bona capacitat executiva.  I a més, no m’agrada només somiar coses boniques o fer-me bons propòsits, si no estic disposat a portar-los a la pràctica.  Acostumo a preferir arriscar-me i actuar, encara que això em comportin crítiques, desil•lusions o fracassos. 

Perquè no procurem que cada pedra que ens toqui picar, ens suposi la il•lusió d’anar a construir una catedral?

21/1/2010

Explico breument el meu cas, però pot ser perfectament el de qualsevol de vosaltres.  Veureu que és una reflexió obvia, però si podeu i voleu, seguiu-ho fins a la proposta final, doncs les reflexions sense accions no tenen cap mena de valor.  I aquesta pretén ser l’aportació de la iniciativa actual.

Aquest principi d’any ha estat, com acostuma a passar massa sovint, una moneda amb dues cares molt extremes.

Per un costat constato que soc una persona feliç; amb molts projectes; amb amics; amb bona qualitat de vida; que visc en un país i un entorn magnífic; amb una família a la que estimo soberanament; que tinc problemes com tothom, però suportables i gestionables; i que tinc la sort de viure a la part del món privilegiada.

Per altra banda, s’han donat dos fets concrets que em fan veure, una vegada més, la crueltat de l’altre cara, i que como suposo, tots pensem que son terribles.  Un és la tremenda tragèdia d’Haiti, on han mort de cop desenes de milers de persones.  L’altre ha estat veure la pel•lícula ‘Avatar’, que a part de molt ben feta, exposa d’una manera genial quan terribles poden ser els humans per a la Natura, quan estan encegats per l’ambició.

Aquestes dues cares d’una mateixa moneda, com estimo que us haurà passat aquesta i moltes vegades a tots vosaltres, em fan sentir massa sovint culpable de ser tant privilegiat quan una immensa part de la humanitat està patint i malvivint, i quan el nostre propi planeta està essent víctima, en moltíssimes ocasions, d’una actitud depredadora que comporta el nostre propi nivell de benestar.

Però sentir-nos culpables no ens agrada massa, i acostumem a solucionar-ho fent un petit donatiu per alguna causa concreta i, aprofitant que tenim un cervell que selecciona la memòria negativa, ens en oblidem de tot plegat al cap de molt poquet temps, per a poder així concentrar-nos de nou en la nostra agradable vida occidental, mentre els problemes de tragèdies humanes i de desastres naturals ja no surtin a les portades dels diaris.  És molt senzill donar uns Euros quan tothom parla d’un drama concret, i així aconseguim tenir la consciència tranquil•la per anar a esquiar amb els nens el cap de setmana.

Al cap i a la fi, siguem sincers:  Per molt que no ho vulgui reconèixer en públic, em preocupa molt més una cama trencada del meu fill, que no pas que es morin 40.000 Haitians a l’altre banda del món.  I mentre jo pugui anar en Bicicleta per les precioses muntanyes del Pirineu, oblido fàcilment, per exemple, que a l’Amasònia s’està produint una massacre natural sense precedents a la història de la humanitat.

Per a poder viure realment feliç, he de fer un esforç d’ignorància intel•lectual per a no interioritzar massa totes les desgracies del món i sentir-me culpable vivint amb aquesta dualitat de valors.

No patiu, que no vull pas proposar-vos de fer més donatius ni altres actes caritatius; que no estan gens malament i son del tot necessaris, però no és pas aquest l’objecte del projecte que us vull proposar.  Senzillament volia fer una reflexió prèvia, perquè per a construir catedrals, i agafar l’il•lusió i l’energia necessària, s’ha de treballar primer molt la part conceptual, doncs si no, després passa allò de que un comença a córrer molt, però no sap cap a on va.

19/1/2010

Hi ha una història que diu que a l’Edat mitja va passar que un viatger anava per un camí i va trobar a un home que estava picant una pedra.  Se li va acostar i li va preguntar què estava fent.  Ell respongué: “Estic picant pedra. És la meva feina”. Al cap d’una estona en va trobar a un altre que feia el mateix, i li va repetir la pregunta.  Aquest va respondre: “Estic construint una Catedral. És la meva il•lusió”.

El projecte que vull proposar-vos, parit tot just diumenge mentre corria una Duatló, pot semblar molt obvi i senzill; i molta gent pensarà que és una xorrada per la qual no val la pena perdre-hi ni un segon.  Però a d’altres els hi semblarà una cosa molt important i que aporta la possibilitat de compartir una gran experiència amb molta gent que tingui les mateixes  inquietuds.

I com que pot ser una mica llarg i complex d’explicar els raonaments que envolten aquest projecte, ho aniré fent per capítols durant uns dies.  Així, aprofitant aquesta mitjà de comunicació (La Web), i el Facebook (Faré un Grup d’això), em dedicaré un parell de setmanes a no parlar dels ‘7 Cims’ i de reptes esportius propis, si no a exposar les reflexions i idees bàsiques que m’han portat a proposar-vos aquesta nova aventura en la que hi podeu participar tots, i per la que quans més siguem, més interessant i excepcional serà.  Si voleu participar-hi des del primer moment, i ajudeu a divulgar-ho al màxim tant per la Web com pel Facebook, encara tindrà més força tot plegat.

Me la jugo, i aposto a que la reflexió, com a mínim, pot tenir un interès per a molts.  I els que llavors vulguin apuntar-se a l’acció o proposta que en sortirà, segur que n’estaran molt orgullosos.

Insisteixo en que molts pensaran que tot plegat és una parida.  Però de vegades, les coses interessants son molt més fàcils del què semblaria.  I sempre passa que les grans oportunitats estan a davant nostra, però no sempre som capaços de veure-les.  Per tot el que anirem dient aquests dies, pel projecte que avui comencem a tractar, no interessen els que només volen ‘Picar Pedra’, si no que ens importen els que vulgueu “Construir Catedrals”

17/1/2010

Vagi per endavant que jo no crec en Deu ni en coses extranyes.  Però el cert és que avui, durant la participació al Duatló de Muntanya de Vallirana, m’he il•luminat absolutament. 

El que m’ha passat ha estat molt intens.  Des que he pres la sortida no he pogut concentrar-me ni un minut en la cursa.  El meu cap estava absolutament en un altre lloc, totalment ocupat per uns pensaments que m’han anat creant una sensació de plaer, confusió i creativitat , i que m’han xuclat tota la energia que necessitava per a fer un paper  mínimament digne a la prova.  No podia ni distingir les pedres molles i relliscoses al baixar a tota pastilla amb la Bicicleta.  Tant se m’en donava si m’adelantaven dos corredors o vint de seguits.  Només desitjava acabar la duatló i arribar aviat a l’ordinador per posar blanc sobre negre tot el que el meu cap m’estava dictant.

Al dir-vos això, sé que m’arrisco a fer el més absolut dels ridículs, però no m’importa ni poc ni molt.  El motiu val molt la pena, i realment crec que avui han coincidit tota una sèrie de circumstàncies molt especials que m’estan passant a mi, amb unes altres que estan tenint lloc al món, i que han provocat que tingués una idea que, en aquests moments penso que serà de les millors (O pot ser la millor) que hauré tingut a la meva vida.

De veritat que no pretenc crear cap tipus de suspens gratuït pels que llegiu això (com en la conya del Polvo i l’embaràs del nou projecte esportiu que tenim al cap –Veure el darrer post-), però si que us demano uns deu dies per a desenvolupar mínimament la idea que he tingut, per a exposar-vos-la o, millor dir, proposar-vos-la.  Ho dic així perquè en aquesta espècie d’aventura que se m’ha acudit, hi podeu participar tots al nivell que vulgueu, i us garanteixo que pot ser una experiència brutal a la vostra vida.  Serà especial tant pels fets que farem, com pel concepte, plaer i beneficis que en treurem.

Ho treballo uns quants dies, i em comprometo a penjar-ho a la web dins d’uns 10 dies.