10/3/2010

Aquesta setmana hem tancat un acord de col•laboració amb el diari SPORT per a fer un ampli seguiment de la nostra expedició a l’Everest, darrera fita del projecte “7 Cims del món”.

El diari esportiu líder a Catalunya, fa una aposta per la fase final dels ‘7 Cims’, amb l’objectiu d’estar junts durant tota l’expedició, haver arribat ells també a dalt de l’Everest, i aprofitar per a fer un homenatge als “25 Anys de Catalunya a l’Everest”, donat que aquest any és el 25è. Aniversari de la primera expedició Catalana que va fer cim al punt més alt del planeta.

Amb tot això, faran un seguiment especial de la meva evolució durant l’expedició, publicant gairebé a diari cròniques i notícies al Diari Digital d’SPORT,  i una o dues vegades per setmana al diari en format paper.

Amb aquesta oportunitat, entre el diari SPORT, el diari digital www.sport.es, el meu propi blog, i algunes altres coses que vagin sortint en diferents mitjans, esperem tenir una prou bona cobertura i mantenir-vos a tots puntualment informats del final d’aquest repte.

7/3/2010

Vull presentar-vos a una persona clau per tots els tinglados en els que estic posat: El Rafael Galàn.

De vegades li dic ‘Soci’ perquè compartim diferents projectes empresarials.  D’altres li dic ‘Manager’ perquè m’ajuda i s’involucra a fons en tots els temes esportius o aventurers en els que em poso.  Però la definició que més m’agrada és la d’’Amic’, ja que son moltes les coses personals que ens uneixen després de molts d’anys junts.

Jo no soc un esportista professional ni especialment destacat en cap disciplina, però si que fa 14 anys que faig uns projectes força ambiciosos i que, per la mateixa definició, son complexes d’organitzar.

A molts esportistes els hi agradaria fer aventures interessants, i tenen el talent o la capacitat absolutament sobrada per a fer-ho.  Però sovint l’obstacle més complicat a superar no és precisament la vesant esportiva, si no la organitzativa i, molt especialment, la econòmica.

Només un projecte com el dels ‘7 Cims’ suposa un pressupost que supera els 100.000€, i comporta gestionar molts temes de comunicació, logística, material i tècnics.  Això seria impossible de fer-ho bé si un hi treballés tot sol.  Però això és fonamental tenir un equip de persones involucrades.  I el Rafael n’és el màxim exponent.

La seva figura que, d’alguna manera, seria l’equivalent a un Mànager, és essencial per a poder-ho coordinar i aconseguir tot plegat.  Ell ha estat la peça clau per a dur a bon port la majoria dels projectes.

Sempre treballem en equip, i encara que soc jo la part més visible dels  esdeveniments, és com si els dos ho féssim com a una sola persona.  Ell no ajuda una miqueta, si no que s’involucra en totes les parts del projecte.  Participa tant en petites coses, com en parts fonamentals, i és l’única persona que sempre m’acompanya i m’espera a l’aeroport quan surto o arribo d’alguna aventura.

I en la part econòmica ha estat sempre el “Pal de Paller”, doncs no sé com s’ho fa, però gairebé sempre acostuma a trobar un pressupost on semblava impossible d’aconseguir-ho.

Recordo una trucada seva el mes de setembre de 2004 en que em deia: “Albert: Ja tens el pressupost per córrer el Dakar.  Truca i confirma el cotxe al preparador”.  Mai ha estat fàcil, i els dos hi hem suat sempre molt, però la majoria de vegades, amb el seu lideratge, hem aconseguit finançar projectes molt xulos en els darrers anys.

Avui mateix el tàndem Rafael/Albert pot respirar tranquil perquè, tot just la darrera setmana, vàrem aconseguir tancar el patrocini que faltava (En breu ho comentarem oficialment), i completar el pressupost per acabar de finançar l’expedició a l’Everest.  I ara ja podem dir que haurem fet tot el projecte dels ‘7 Cims’ (Si no s’ha de repetir l’Everest, és clar), sense tenir dèficit.

El termini ‘Manager’ pot ser seria una mica presumptuós per algú com jo que no és un professional de l’esport.  Però si jo soc un Esportista Amateur, el Rafael deu ser un Manager Amateur.  I això, ni en el seu cas ni en el meu, penso, vol dir ser pitjors ni millors que els professionals.  El matís només radica en que fem el què fem perquè ens agrada, i sense voler-hi guanyar diners; la qual cosa també té el seu mèrit.  Això si, amb totes aquestes aventuretes ens ho passem de conya, hi aprenem molt i, a més, consolidem cada dia més la nostra relació.

Gràcies Rafael.  Gràcies per ajudar-me tant i per ser com ets.

4/3/2010

El Race Tracker estarà aquest any cobrint la “Marathon des Sables” On-Line per a tot el món. 

Race Tracker, el sistema de Geoposicionament que porto a les meves aventures des de fa dos anys, i que serveix per a seguir on-line i en temps real per la web, sobre un suport Google Earth o Google Maps, cada una de les expedicions, curses o animalades varies que anem fent; està en un moment de total expansió.  Aquest any el servei estarà present a la cursa de Running d’Aventura més emblemàtica del món: La “Marathon des Sables”, al desert del Sahara Marroquí.

Ara fa gairebé un any, jo vaig participar en aquesta cursa englobat dins l’esquip “Saunier Duval-MDS 2009”, i portàvem el patrocini tècnic de Race Tracker per a fer conèixer aquest sistema en el món de les curses desèrtiques o de llarga durada.  L’efecte va ser espectacular, i només tres setmanes després de que acabés la prova, ja teníem al Patrick Bauer (Director i Fundador de la MDS), l’Olivier Sepulcre (El seu soci i amic en tot aquest tinglado), i el Nil Bohigas (El seu representant per a Espanya i Sud Amèrica), asseguts a les oficines del Race Tracker de Barcelona per a treballar un acord per a cobrir la següent edició.  Us convido a que seguiu la “Marathon des Sables” en directe a partir del 2 d’Abril a la seva web www.darbaroud.com, i veureu una primícia que suposa una nova dimensió a nivell mundial en el seguiment d’aquest tipus de proves.

Estic especialment content d’aquest fet, doncs a mitjans de 2008 els responsables de l’empresa de Race Tracker, em varen proposar de col•laborar amb ells per a desenvolupar la tecnologia d’aquest revolucionari sistema de seguiment, a través de les meves expedicions dels 7Cims, i també a partir de la meva participació a la “Marathon des Sables”.  I això, a part de servir per a provar el funcionament del sistema en condicions extremes i a diferents indrets del món, també ha fructificat en uns contactes, accions comercials i resultats de comunicació que han contribuït d’una forma molt profitosa al llançament d’aquesta aplicació al mercat de l’Out Door.

Arrel de tot el que es va iniciar amb la nostra col•laboració, en aquests moments tenen ja a diferents esportistes d’èlit de camps tant diferents com l’Alpinisme (Edurne Pasaban en els seus 14×8.000, inclosa), el running d’ultra resistència, la BTT extrema, la vela; i esdeveniments de primera línia mundial com la ‘Marathon des Sables’ o la ‘Mongolian Bike Challenge’, en la seva cartera de projectes actius.

La meva contribució a l’èxit d’aquesta empresa ha estat modest, i bàsicament tècnic i de difusió entre  el seu entorn directament ‘target’.  Però sigui com sigui, penso que és un bon exemple de que una col•laboració comercial i tècnica entre un patrocinador i un esportista, si està ben gestionada, i es tenen els objectius clars, pot donar molts bons resultats a curt i llarg termini.

28/02/2010

Avui he corregut la que haurà estat la meva darrera cursa abans de marxar cap a l’Expedició de l’Everest.

Em queden només dos caps de setmanes sencers abans de que, el diumenge 21, agafi el vol cap a Nepal.  I ja no vull ni forçar-me més, ni distreure’m dels darrers preparatius, ni arriscar-me a qualsevol lesió que em podés comprometre l’expedició.

Però avui no ha estat una cursa qualsevol, doncs he corregut la Duatló de Muntanya de Sant Joan de les Abadesses (A la foto amb tot l’equip del nostre club)… la millor duatló del circuit, al poble que més estimo del món; el meu, és clar!

Jo ara ja no visc a Sant Joan, però hi vaig sempre que puc, i m’hi sento plenament identificat i connectat amb ell.  Un pot viure a molts altres llocs, però on ha nascut i viscut tota la seva joventut, el marca ja per sempre.  La meva gent és la de Sant Joan; i poder estar corrent mentre escoltes que controls i públic en van animant durant la cursa, et dona una energia brutal, tant per la pròpia duatló com, en el meu cas, pel gran repte que tinc al davant.

Jo corro, evidentment, pel Club Triatló de Sant Joan de les Abadesses.  En soc membre des del primer dia que es va crear. I defensar els colors de la teva “Patria Chica”, és un plus fonamental per anar fent curses d’aquestes.

La junta directiva m’ha donat una banderola del club perquè la porti al cim del món, i intenti fer-m’hi una foto oficial.  No sé si ho aconseguiré, però segur que aquests petits suports son fonamentals i sumen molt més del què pensem en els moments clau i crítics que, necessariament, hauré de passar a l’Everest.

26/02/2010

Conèixer personalment al català que va assolir per primera, i única vegada fins a la data, els cims més alts de cada continent, ha estat una veritable experiència.

No havia tingut encara l’ocasió d’estar directament amb el Josep A.Pujante, tot i que el coneixia molt bé a través dels seus nombrosos llibres.  Ahir dijous, varem dinar plegats al restaurant Gelida (C/Urgell amb Diputació de Barcelona), que ell sempre ha utilitzat com a quarter general durant la preparació i celebració de la majoria de les seves expedicions.  Per sort, també ens va acompanyar el Manuel Cabanillas, amic i col•laborador del Josep Antoni en temes de comunicació, i un gran expert coneixedor de tot el que envolta al món de la muntanya (És una enciclopèdia vivent del muntanyisme)

Encara que a un nivell més modest, jo em sento molt identificat amb el Dr.Pujante.  Comparteixo i admiro la seva filosofia de l’Aventura, com a un fet integral per a l’aprenentatge, el coneixement i l’enriquiment de la persona.  Encara que ell ha fet moltíssimes coses extremes i complicades en el món de l’Alpinisme, no té com a objectiu batre records, ni fer les vies més compromeses, ni plantejarse les opcions més competitives possibles.  Ell gaudeix de cada projecte tant en la part esportiva, com de repte i, sobre tot, de viatge especial per llocs increïbles, a la vegada que li suposa també un viatge interior que li permet desenvolupar-se com a persona.

Hi ha molt poca gent que, com el Josep Antoni Pujante, sigui capaç de destacar en el món de l’esport, sense ser un absolut especialista o pertànyer a la èlit més pura, però aconseguint que, precisament per això, ell hagi pogut ser una persona molt més complerta i rica en moltes vessants de la vida.

No només és un Alpinista.  Combina la seva passió per les muntanyes amb la seva professió de metge, les seves múltiples activitats associatives i humanistes, la seva vesant d’escriptor, i alguns càrrecs molt representatius com son:  President de l’organització “Panathlon International Barcelona”; Membre de la “National Geographic Society”; Distingit per l’Ordre Olímpica del “Comité Olímpic Internacional”, i un munt de coses més.

Sempre dic que viatjar tant em permet aprendre molt i conèixer gent molt interessant.  Però de vegades, a quatre carrers de casa, també tenim persones de gran qualitat que resulta un luxe poder-les descobrir.

Evidentment, varem aprofitar l’oportunitat, perquè el Josep Antoni em dediqués el seu llibre “Catalunya als set cims del món”, simbolitzant així que em passava el relleu perquè a la propera expedició a l’Everest, aconsegueixi ser, darrera seu, el segon català que trepitja els cims més alts de cada continent.

Alguns diuen que ser el segon en una cosa, vol dir també ser el primer dels perdedors.  Però això ho diuen els que es pensen que guanyar és la finalitat única, i no només un petit aspecte de cada gran projecte.  I jo, en aquest cas i en moltes altres de les aventures que faig, essent segon, cinquè, vuintantè o tres-cents quaranta, sempre guanyo.  Només perdria si em quedés al sofà de casa veient per la tele com els demés fan uns somnis que jo desitjo també de fer.

Dr. Pujante, 1er.Català als 7 Cims, reconegut alpinista, amic Josep Antoni:  Moltes gràcies per totes les lliçons i experiències que, a molts més dels que et penses, ens has anat transmetent al llarg de la teva apassionant vida.

24/2/2010

Avui he fet un Running pel Montseny de les 5h30 a les 7h30 del matí, vestit integralment amb roba de primera i segona capa “ICEBREAKER”, i realment estic encantat.

Perquè veieu la classe de “Porc” amb qui esteu tractant, us diré que les prendes de primera capa que portava avui me les va entregar el meu  patrocinador SPORTTOTAL el 22 de gener, i les he portat durant tot aquest mes per a córrer, pedalar i fer ski de muntanya, sense netejar-les ni una sola vegada.

Porcades a part, volia comprovar com, a més de ser una roba molt agradable, tèrmica i transpirable, realment no fa pudor encara que suïs molt… i això és un tema fonamental per a determinades activitats.  Ara mateix, hauré de tirar-me dos mesos a l’Everest amb molt poc recanvis de vestuari.  És la Bomba… avui he posat la roba a rentar, però podria continuar utilitzant-la sense que ningú sortís corrent del costat meu.

ICEBREAKER és el fabricant de referència en prendes de llana pura de Merino.  Això és un teixit totalment natural amb propietats tèrmiques i transpirables espectaculars.  Per això, apart d’unes funcions tècniques boníssimes per a fer activitats d’esport (i també per vestir normalment), té l’avantatge que és roba molt agradable pel cos i, a més a més, no fa gens de pudor per sudoració.

D’acord que a mi em toca parlar bé dels patrocinadors que m’ajuden; però soc molt sincer i, en aquest cas concret, vull traslladar-vos a tots aquest descobriment.  Sembla que estem en una època en que la roba tècnica sempre ha de ser sintètica, i aquests paios de Nova Zelanda ens demostren que la Natura ens ofereix, encara, una matèria prima inimitable.

A més, si mireu la seva web: www.icebreaker.com, veureu la seva filosofia de sostenibilitat i traçabilitat.  Cada prenda porta un codi que permet a l’usuari visitar per la web, la granja d’on prové l’ovella que ha subministrat la llana.

Que bé, que al segle XXI encara podem gaudir amb coses totalment naturals i no sempre amb plàstics manipulats de totes les maneres possibles!

21/02/2010

Una curiositat interessant dels mesos de febrer que no son de 29 dies, és que els dies del mes acostumen a encaixar exactament amb els del mes de març.  Per això avui, que és diumenge, veig que queda exactament un mes perquè, igualment en un diumenge 21, agafem el vol cap a Katmandú per a iniciar la que hauria de ser la darrera expedició d’aquest projecte dels 7 Cims.

He viscut moltes vegades la sensació de compte enrera abans de començar un gran esdeveniment, però aquesta vegada, per tot el què envolta aquesta ocasió, el moment és especialment crític.

Una primera conclusió que ja puc avançar, és que com més bèstia, ambiciós, llarg, i important sigui el projecte que tenim per davant, més fàcil és de muntar-ho per a combinar-ho amb la vida normal (Feina i Família).  Estic molt més tranquil ara que me les piro, com a mínim dos mesos, que quan tinc temes que em suposen estar fora una, dues o tres setmanes.  El perquè, penso, és força senzill:  Si l’esdeveniment a fer és realment important per a la nostra vida, aconseguim avançar la sensació de que els murs que acostumen a impedir-nos de fer els nostres somnis, no son més que obstacles ficticis que som perfectament capaços de superar si realment tenim clar el què ens importa.

Ara mateix, a punt de deixar-ho tot penjat durant vuit setmanes, estic moltíssim més tranquil que quan havia de marxar a l’Aconcagua, a l’Antàrtida, a Papua o al Mc.Kinley…  Tinc clar que, per molts problemes que em pugui suposar estar absent durant tant de temps, haurà estat una cosa important a la meva vida.  I, precisament per aquest fet, aconsegueixo treure’m la màscara que acostuma a filtrar-nos el que és correcte del que realment volem; per a tirar endavant amb una convicció tremenda i absolutament plena de motivació, que em fa deixar de banda les típiques excuses que normalment ens envolten perquè pensem que “ara no toca”, o “ara ja és massa tard”.

Si d’alguna cosa serveixen els grans propòsits, és per a fer-nos-en adonar de que no hi ha un moment perfecte per a fer-los.  L’únic moment adequat és el que nosaltres decidim.  Les circumstàncies mai ens permetran de viure com volem.  Som nosaltres els que hem de encarar- nos a les circumstàncies i fer el que creiem que ens correspon.

19/02/2010

Ahir vaig signar un contracte amb ‘Editorial Urano’ per la publicació d’un llibre el proper mes de Novembre.

El llibre estarà englobat dins la seva reputada col•lecció ‘Empresa Activa’; la mateixa que ha tret llibres tant coneguts com “Quién se ha llevado mi Queso”, “Fish” o la “Bona Sort” (Uns llibres grocs que veureu a la majoria de llibreries conegudes)

El meu llibre, evidentment, tractarà d’aventures.  Però en aquesta ocasió, d’aventures empresarials.  No serà un llibre on expliqui només les meves batalletes, si no que serà una reflexió més conceptual sobre la figura de l’Emprenedor.  De fet, el nucli de la temàtica del llibre parteix de que l’Empresari és un autèntic aventurer tant en el seu dia a dia, com en la seva actitud davant la vida.  Amb aquest enfocament, a part d’alabar la figura de l’empresari com a peça clau i essencial dins de l’engranatge de la nostra actual societat de Benestar, em centro en uns factors que, necessariament, ha de tenir un emprenedor per a fer bé la seva tasca, i que no son tan essencials o son diferents en altres tipus de professions.  Tot això, ho tracto sempre des del meu doble perfil d’empresari i aventurer.  No explico les coses perquè les he llegit, analitzat o estudiat, si no perquè les he viscut i experimentat en primera persona.  Per això, per a fer més amè el tema i, a la vegada més aclaridor, explico moltes histories tant d’empresa com d’aventura que m’he anat trobant a la meva vida, i que il•lustren perfectament el fet concret que s’està tractant a cada part del llibre.

Tinc un 70% del llibre ja redactat.  Ho he fet durant les expedicions al Mc.Kinley (maig 2009), i al Mt.Vinson (desembre 2009), tot i que fa temps que hi reflexiono i anoto idees.  I ara necessito l’expedició de l’Everest aquesta primavera per a completar-lo.  M’he compromès a entregar-lo acabat i revisat la primera setmana d’agost i, previsiblement, estarà a les botigues el mes de Novembre.

A part de la il•lusió i l’interès intel•lectual que tinc en aquest projecte, el fet d’escriure un llibre suposa per a mi un nou repte enorme, doncs serà la primera vegada i, a més, assumeixo una gran responsabilitat al haver-me compromès amb una editorial (i col•lecció) de tant prestigi.  Però al cap i a la fi, serà una nova Aventura de la que espero aprendre’n molt, i que em prometo exprimir al màxim.

17/2/2010

Una bona experiència: Avui he fet una classe de “Geografia i Història” a alumnes de Batxillerat de l’Escola Escorial de Vic (Barcelona).

Em varen convidar per a comentar les experiències viscudes en els diferents països visitats durant el projecte dels 7 Cims i altres aventures varies.  Avui no hem parlat gens d’alpinisme, ni de reptes, ni d’esport.  L’objectiu era donar als alumnes una visió de les cultures, les gents, i les realitats econòmiques i mediambientals del diferents indrets visitats.

Jo estic força acostumat a fer xerrades de temes d’Emprenedoria o d’Aventures, però mai havia fet una conferència més ‘acadèmica’ basada en l’aspecte més geogràfic o antropològic de les meves activitats.

Hem estat repassant com viuen les tribus de Papua; com és i es gestiona l’Antàrtida; com és la immensitat del Sahara; els problemes socio econòmics de l’Àfrica; els canvis evidents i accelerats que el Canvi Climàtic (o el què sigui) està provocant als entorns visitats (Kilimanjaro, Glaceres de la majoria de muntanyes, Plaques de gel de l’Antàrtida, etc…); i molts altres aspectes curiosos observats i viscuts durant ja uns quants anys d’activitats pel món.

Ha estat una magnífica oportunitat, doncs a part de que he captat un bon interès per part dels alumnes, he constatat en la realitat que el més important de fer totes aquestes “Carcamalades” pel món, no és ni l’esport, ni els reptes personals, ni les experiències extremes.  El que més importa és que tot plegat suposa una forma molt especial de viatjar, i suposa la oportunitat de conèixer amb molta qualitat un gran nombre de llocs del planeta, als que seria molt difícil d’anar si no formessin part d’un projecte determinat.  Porto 15 anys fent projectes que es podrien qualificar, d’alguna manera, com ‘ambiciosos’ o ‘especials’, i tinc clar que el més important no és estar-m’ho passant bé, si no l’aprenentatge i l’enriquiment personal que tot això suposa.

12/2/2010

VISTA OPTICA m’acaba d’entregar unes ulleres ADIDAS TERREX PRO per a l’Expedició a l’Everest.

L’avantatge de tenir un patrocinador que et deixa escollir entre qualsevol de les seves marques per a provar-les i utilitzar-les a les diferents activitats, és que un sempre va al producte que considera millor per a cada cas.

Precisament a la “Marathon des Sables” havia portat ja un model Top d’Adidas (Les ‘Elevation Climacool’), i en vaig quedar encantat.

Aquest model que portaré al Everest, a part de tenir vidres de màxima qualitat i protecció, ser molt lleugeres i, a la vegada, tenir un sistema de ventilació per a no entelar-se, porten un protector de nas que és fonamental pel nivell d’exposició solar que tenim a la neu a grans alçades.

Agrair una vegada més a aquest patrocinador l’esforç que fa al donar-me suport, i només dir-li que a través de les seves ulleres espero veure algunes de les millors vistes possibles a la Terra.