7/9/2010

El proper dimecres 15 de Setembre us convidem al LUZ DE GAS de Barcelona, a veure l’espectacle SET CIMS I UN SOMNI.  El show comptarà amb la participació de Santi Millán com a presentador, i inclourà des de diferents grups musicals i de dansa, fins imatges dels ‘7 Cims’ i, molt especialment, la presentació de la cançó “Lo puedo conseguir”, escrita i cantada per Camila Vargas.

Aquesta cançó serà l’eix central de l’acte benèfic en que estareu participant, doncs l’entrada-donatiu anirà destinada a  pagar totes les despeses d’edició del primer CD de la Camila. 

El fil conductor d’aquesta vetllada neix d’una història que enllaça el meu projecte dels ‘7 Cims’ que acaba de finalitzar, amb aquesta nena que somiava en ser cantant, tot i tenir només un 20% de capacitat pulmonar.  A través de la Fundació Ànima ens varem conèixer, mentre ella estava aïllada a l’Hospital del Vall d’Hebron.  La connexió entre els dos va ser molt forta a l’instant.  Jo li va dir que li dedicaria l’Everest i que portaria la seva foto amb mi fins el cim del món, a canvi de que ella també escalés el seu propi Everest i aconseguís sobreviure per sortir de l’hospital.  Ella va acceptar el repte i va dir que em dedicaria la cançó que estava escrivint si arribava a dalt de tot.

Mònica Sans, una amiga amb qui vaig compartir el Trekking fins el Camp Base, em va proposar de fer una festa de cloenda del projecte, al Luz de Gas, on ella cantava sovint amb el seu grup musical.  A mi no m’encaixava massa fer una celebració d’aquell nivell només per a mi mateix, i li vaig suggerir de fer alguna cosa amb la Camila.  La Mònica la va anar a veure, va contagiar-se també del magnetisme d’aquella nena, i va liar de seguida al Luis Morate (Guitarrista i arranjador); i tot això va desencadenar una explosió d’energia que ha anat arrossegant a molta gent apassionada amb el projecte de fer realitat el seu somni: Poder gravar la seva cançó.

Tot això ha derivat en l’espectacle que veureu el dimecres 15, on us garantim que viureu moments molt especials amb tots nosaltres.

Suggerim que, per tal de garantir-vos lloc, feu la vostra reserva d’entrada mitjançant el següent Link: http://7cims.com/7cimsiunsomni 

3/9/2010

Eureka!!! Aquesta setmana he donat per tancat el llibre que treuré el mes d’octubre, i ja està entregat a l’editorial.

 
Es titularà “ESPERIT D’AVENTURA”, amb el sots títol de “Els 7 reptes de l’emprenedor”.  És una reflexió sobre el fet empresarial, assimilat a una veritable aventura.  Hi desenvolupo molts conceptes essencials per a ser un veritable emprenedor, i calcats als que es donen en el món de l’aventura; tot posant-hi moltes anècdotes meves tant empresarials com esportives extremes.

 
El publica Editorial Urano, dins la seva col•lecció ‘Empresa Activa’; i es presentarà el 28 d’Octubre.

 
Estic content, però he pringat com l’autèntic ‘Novato’ que soc; doncs pensava que aquest mes d’agost em seria senzill d’acabar-lo, ja que el tenia gairebé completat.  Però no sabia que una cosa és anar escrivint, i l’altre tenir un text molt pulit i revisat perquè un estigui mínimament convençut de que és una cosa que val la pena publicar.

 
Sigui com sigui, com apassionat de l’aventura que soc, estic feliç de prendre aquest risc i d’haver-me atrevit a assumir aquest nou repte en la vessant literària.

 
Si llavors no agrada, faig el ridícul, o soc molt negativament criticat, tant se val.  Pot ser no serà un èxit, però per mi ja no pot ser mai un fracàs.  El fracàs hagués estat desitjar fer-ho i no fer-ho finalment; com passa sempre amb qualsevol tipus de projecte.

1/9/2010

Avui hem enterrat al Ricard Pinet, el que ha estat el director de cursa durant les 39 edicions dels “3 Dies Trial Santigosa”, prova organitzada pel nostre Moto Club, al qual pertanyo i col•laboro des de quera un marrec.

El Ricard era un tio collonut en molts sentits, i la seva passió a la vida era ajudar, promocionar y col•laborar amb tot tipus de cursa de motor, però molt especialment en el món del Trial.  Ha estat una de les persones que, sempre desinteressadament, més ha aportat a aquest esport tant de casa nostra.  Apart, ha participat sempre en multitud d’associacions i moviments socials, amb gran passió, generositat i excel·lent humor.

Hi ha molta gent que fa grans discursos, té grans propòsits i que sembla que ho ha de solucionar tot, però que al final no fa res.  I n’hi ha uns altres, com en Ricard, que sens massa soroll, actuen de veritat i comparteixen la seva energia amb moltíssima gent.

Durant tota la història d’aquesta cursa, però molt especialment en els cinc anys en que jo vaig ser president del Moto Club Abadesses, vaig arribar a apreciar molt a aquest rondinaire divertidíssim i amb grans dots de Showman i de director esportiu.

Amb tu tot el nostre sentiment i agraïment, i el nostre més sincer suport a la seva dona Vera, que ha estat sempre el seu puntal i fidel col•laboradora en tota la seva de passió per les curses.

21/8/2010

Fa uns dies que varem signar un conveni de col•laboració i patrocini amb la Fundació Grupo Sifu, pel qual el Pep Busquets podrà participar el proper 2011 en diferents proves del Campionat d’Espanya de Raids.  Una d’elles serà la “Baja Aragón”, però ara encaminem tot l’esforç a intentar trobar algun altre patrocinador que li doni suport per a mirar completar tot el campionat estatal.

A la foto el Pep donant-se la ma amb Albert Campabadal, president de la Fundació Grup Sifu, amb el testimoni meu i del Cristian Rovira, Conseller Delegat del Grup Sifu.

El Grup Sifu (www.gruposifu.com) és un Centre Especial de Treball amb 17 anys d’experiència en la inserció laboral i social de persones amb discapacitats físiques, psíquiques o sensorials.  Té actualment una plantilla de 2.500 treballadors amb diferents condicions de discapacitació, essent un dels principals Centres Especials de Treball d’Espanya.

El conveni de col•laboració que hem tancat entre el meu amic i representat, Pep Busquets i la Fundació Grup Sifu, permetrà per un costat que un pilot discapacitat amb un palmarès impressionant tant a nivell nacional (Diversos podis i títols de campió absolut al Campionat d’Espanya de raids), com a nivell internacional (Participant en 3 Dakars, essent l’any 2000 el primer pilot discapacitat de la historia que aconseguia acabar aquesta duríssima prova); i per l’altre col•laborar entre les dues parts per a comunicar i difondre la visió positiva de l’adaptació a la societat mitjançant l’esport, de la gent amb discapacitats.

Com deia el mateix Pep en una entrevista a la Contra de La Vanguardia del dia 6 de gener de 2000: “La cadira de rodes la porto al cul, no al cap”…  Realment, en Busquets és un clar exemple de que la majoria de limitacions a la vida ens les posem nosaltres mateixos.

15/8/2010

Pels que tingueu curiositat de veure el què ens espera a l’aventura que faré el proper mes d’Octubre a la selva de l’Amazones de Brasil, clickeu en aquest link per veure un vídeo resum: 

Córrer a 25-30ºC, amb el 100% d’humitat, en total autosuficiència durant 7 dies, empapats de cos i peus a totes hores, en un terreny molt dur en tots els sentits possibles, i rodejats de mil tipus bitxos no del tot pacífics, serà sens dubte una experiència de resistència, descoberta i passió al màxim.

A partir del 7 d’octubre ho podreu anar seguint diàriament per la meva web.

11/8/2010

Una gran manera de compaginar una activitat a la natura més pura, amb una petita dosi d’excursionisme i una gran ració de diversió i adrenalina és, sense cap dubte, el Barranquisme.

Jo m’imposo com a mínim fer un o dos barrancs cada any, doncs les sensacions que et dona poder baixar lliurement pel curs d’un rec ple d’aigua, amagat de la civilització, amb salts espectaculars, rappels impressionants, natació de curta distància, frescor al 100%,  i molta emoció, suposen sempre una gran ocasió per a divertir-se a tope amb els amics sense massa complicació i no gastant gaires diners.

Ahir vàrem fer per primera vegada el Barranc dels Anells, a Ceret (Pirineus de la Catalunya Francesa) amb l’Edu, el Siscu i l’Arcadi.  El meu germà Edu en sap un pou de fer descens per Barrancs, i és el meu company inseparable en aquestes petites aventures, doncs m’encanta compartir-ho amb ell, a la vegada que sempre és una garantia per afrontar qualsevol sortida.

Fa molts anys que faig barranquisme sempre que puc, i sempre he experimentat amb tota la gent que m’ha acompanyat o amb altres persones que hem trobat pels diferents rius que hem anat descobrint, que al final, tothom queda súper satisfet tant per la bellesa dels llocs, com per l’exercici físic realitzat com, i sobre tot, per les emocions viscudes.

Una vegada més constato que les activitats que més et sacsegen les emocions, son les que més impacten a la nostra ment, a la nostra felicitat i al nostre record.  I el Barranquisme mai falla, i n’és una bona mostra.

———————————–

Moments de diversió i molta emoció

6/8/2010

També a la ciutat es poden viure experiències apassionants que ens fan somiar amb mons llunyans plens de noves experiències, incerteses i oportunitats.

Ahir vaig assistir a una sessió dels “Sopars amb Estrelles” que es celebren a l’estiu a l’observatori Fabra de Barcelona.

Apart de gaudir d’un bon sopar en un dels indrets amb les vistes més espectaculars sobre la ciutat comtal, en una terrassa especialment adequada per a contemplar la ciutat de nit en un ambient acollidor i molt romàntic, varem compartir una conferència sobre la importància de les plantes a la nostra vida, i vam visitar el magnífic edifici modernista, acabant amb una magnífica observació d’estels.

La conferència, a càrrec de Josep Maria Montserrat, investigador de l’Institut Botànic de Barcelona, tenia el títol “Depenem de les plantes? – Què fem per salvar-les?”.  Ens va portar a una reflexió de fins quan necessitem les plantes per a viure, ja que ho diem de tant en quant, però que gairebé mai no en som realment conscients.  El ponent ens va mostrar que només per a fer el sopar d’aquella nit, hi havien intervingut un mínim de 58 plantes diferents

Ens va parlar de la importància del regne vegetal pel futur de la terra, i de les greus amenaces que hi ha, i que ens poden fer perillar tant la nostra qualitat de vida, com fins l’extrem de la pròpia existència.  Imagineu-vos que alguns escenaris analitzats, estimen que l’any 2020 només quedarà un 40% de la superfície actual de la selva amazònica, la major reserva de la biosfera mundial.  Som una espècie devoradora pel planeta, amb un afany de recursos insaciable, que pot ser terrible a poques generacions vista.  A part de la contaminació, l’escalfament global i l’agressió urbanística desmesurada, el Sr.Montserrat denunciava especialment, l’agricultura intensiva com a amenaça brutal per totes les plantes.  Posava com exemple un país com Paraguai, on la gran majoria dels seus boscos han desaparegut en darrers 40 anys, per a ser substituïts per a grans àrees de cultiu, bàsicament de soja.  Explicava que l’agricultura transgènica està devastant la biodiversitat en milions d’hectàrees a tot el món.  Posava l’exemple del tipus de soja transgènica més estès, que l’havien fet tolerant als herbicides, i que permetien plantar-la sense ni llaurar els camps, només repartint-la i inundant el terreny d’herbicides fortíssims que s’ho carregaven absolutament tot menys la pròpia soja.

La visita posterior a l’edifici inaugurat l’any 1904, i propietat de la Reial Acadèmia de les Arts i les Ciències de Barcelona, va ser molt amena i interessant.  I poder acabar fent una observació a través del telescopi principal, de l’estrella ‘Albireu’, una de les més extraordinàries del cel, que pertany a la constel•lació del Cigne, es tot un regal de final de festa.

M’emociona pensar que l’estel que ara s’observa a través del telescopi està a 400 anys llum de la terra; i per tant, la llum que es veu, va sortir d’allà fa 400 anys.  Si es miressin ara des d’allà, algú estaria veient la terra en l’època de Galileu.  Màgic de veritat, no?
N’estic segur que dins de no se quants anyets, tornarem a viure aventures de veritat a l’espai.  Ara, al cap i a la fi, a la terra queden pocs grans reptes per a fer, i molta gent es dedica a fer rècords estranys com fer un projecte determinat essent el més vell, el més jove, el que li falta una ungla, el que camina de recules, a peu coix o amb cabell tenyit de blau fluorescent.  Però fa temps que no es viuen grans reptes aventurers de veritat com podien ser els dels grans navegants que descobrien noves terres, o els exploradors polars, o els viatgers per l’Àfrica i l’Àsia pre colonial.  En el futur, hi haurà valents inquiets que viatjaran per l’espai, descobrint nous mons que no podem ni imaginar, i vivint, de nou, l’aventura 100% autèntica, èpica i enriquidora.

4/8/2010

Dilluns vaig conèixer personalment al Carles Gel, un escalador i aventurer nascut a Vilassar de Mar, però que ara viu a Ribes de Freser, a la comarca del Ripollès.  Ell em va regalar un exemplar del seu darrer llibre “Las Luces del Gran Norte” (Sobre les seves aventures durant nou viatges a l’àrtic), i jo només vaig poder-li regalar un “Wind” (o braga) commemoratiu dels meus ‘7 Cims’.

Amb aquest personatge fa temps que ens seguim la pista i que anem estant en contacte per mail o per telèfon, però realment mai havíem tingut l’ocasió de veure’ns en persona.  De fet, degut a estar relacionats amb la mateixa comarca (Ell per viure-hi i jo per ser-ne originari), coincidim molt en els mitjans de comunicació locals, per totes les activitats que cada un va realitzant.

El Carles és un esportista molt actiu i prolífic en la seva activitat.  Als seus 47 anys ha fet un munt d’ascensions interessants tant a Europa, com als Andes o a l’Himalaia; i ha destacat darrerament per fer travesses extremes pel cercle àrtic.

A part de descobrir un tipus collonut, molt fort i tremendament simpàtic, un dels mèrits que més li valoro al Carles Gel, és que fa molt de temps que aconsegueix viure de tota la seva activitat relacionada amb la muntanya; i això és una cosa que molta gent desitja, i que pocs ho aconsegueixen.

Més enllà del seu nivell com alpinista o aventurer, ell és tot un “Professional” de la muntanya.  I al dir això no em refereixo a que es limiti a ser un esportista d’èlit que fa quatre cosetes a l’any i hi guanya la suficient pasta per a viure’n; si no que és un pencaire radical i, gràcies a tot el seu esforç, aconsegueix guanyar prou com per viure del què més li agrada.

A més d’escalador i esportista extrem, és escriptor (41 llibres publicats entre guies i novel•les), té una empresa de distribució de llibres d’esport, col•labora com articulista amb varies revistes, i fa de guia per a clients particulars.

He conegut un munt de gent que anhela viure o ser professional a partir de la seva passió per l’esport en general o de la muntanya en concret; però com gairebé sempre passa, una cosa son els desitjos, i una altre estar disposat a fer tots els esforços i sacrificis que es requereixen per a fer-los realitat.  En Carles Gel, sense cap mena de dubtes, és un dels que té clar aquest segon aspecte, i es mereix tot el reconeixement per haver pogut tenir la vida que ell volia viure.

30/7/2010

Tot just arribar de l’Everest vaig organitzar el meu calendari esportiu per la resta de l’any.  I entre d’altres esdeveniments, tenia en el curt termini els 100Km. de l’Aneto (aquest cap de setmana), i la que havia de ser la “Trilogia 24 Hores”: 3 proves de 24 Hores, en 3 caps de setmanes consecutius, en 3 modalitats esportives totalment diferents (Bicicleta, Cotxe i Córrer a peu).

Però de tant en quant, les coses es torcen per ja no adreçar-se més i haver de canviar radicalment els plans.

Tot just en una setmana de temps, he tingut les següents notícies:

- Divendres 23/7: Ens comuniquen oficialment que s’han cancel•lat les “24 Hores Ciclistes de Montjuïc” del primer cap de setmana de setembre.  Motiu: Poca inscripció i falta total de patrocinadors i subvencions municipals per  a la cursa.

- Dijous 29/7: Ens comuniquen també que s’han cancel•lat les “24 Hores Automovilístiques de Montmeló-Barcelona” que es feien el cap de setmana de l’11 de setembre.  Motiu: Només 9 equips inscrits al tancament de les inscripcions.

- Divendres 30/7 (avui):  Havia de marxar a mitja tarda cap a Benasque per córrer demà els 100 Kilòmetres de la “Vuelta al Aneto”, i el meu company, el David López Verdaguer, m’ho ha anul•lat per un problema seu personal.

O sigui, que de tenir un calendari d’esdeveniments interessants i intensos per aquest inici de vacances i començament del nou curs escolar, he passat a quedar més que tranquil, encara que, lògicament, decepcionat per haver acumulat tants fiascos per causes absolutament externes a nosaltres.

Si estigués al meu abast, evidentment, rectificaria totes aquestes anul•lacions; però com no hi ha altre opció, també hi veig la part positiva, i estaré molt més tranquil aquest mes d’agost, podent dedicar una mica de temps de qualitat a la revisió i tancament del llibre que he d’entregar forçosament a l’editorial el 25 d’agost.

Però això és vendre’s la moto… Malauradament s’han vist interromputs uns objectius divertits i interessants que feia temps que preparàvem…  Contra la nostra voluntat, en comptes d’una “Trilogia 24 Hores”, ha estat una petita “Trilogia de desastres”.

28/7/2010

Encara que molt sovint un pensa que no serveix massa per res, el moviment dels Joves Emprenedors acostumem a fer trobades amb els líders de les diferents formacions polítiques al parlament, per conèixer les seves polítiques vers aquest col•lectiu i per l’economia en general, a la vegada que per a traslladar-los-hi les nostres inquietuds i propostes.

Dilluns ens varem reunir representants de sis entitats de joves empresaris de Catalunya, agrupades dins la FAJEEC (Federació d’Associacions de Joves Empresaris i Emprenedors de Catalunya), amb Joan Puigcercós, candidat a la Generalitat per Esquerra Republicana.

Val a dir que la FAJECC engloba, en total, a 5.000 joves emprenedors de Catalunya, que donen feina a 20.000 treballadors.  Pot ser massa vegades la societat pensa que això dels joves empresaris és un tema secundari, de poca entitat,  i no gaire representatiu del teixit econòmic; però resulta que només els representats dins d’aquesta federació donen feina a un percentatge considerable de la població activa del nostre país.  I a més, composen la base del que serà el futur del nostre primer motor productiu, tant essencial per a mantenir el nostre estat del benestar.

Pel què fa al candidat amb qui varem estar aquest dilluns, el que més ens va sorprendre, és que tot i definir-se com a partit d’esquerres, tenia uns plantejaments molt més lliberals i de defensa de la base real de creació de riquesa que suposen els emprenedors, del que podíem imaginar.

Independent de si a un li agrada o no ERC, o de si comparteix o no els plantejaments independentistes del Joan Puigcercós, està clar que aquest és un polític de nivell, i que no respon al tòpic de que els nostres representants al parlament o al congrés de diputats no tenen gens de categoria.  Fins i tot a Madrid, ell té un cert prestigi, doncs mentre va ser-hi com a diputat del 2000 al 2004, va demostrar, dins d’uns plantejaments antagònics als mínimament acceptables a la capital del regne, ser una persona coherent, perseverant, pactista i respectable.  De fet, como a mínim puc certificar que el Joan és sincer en els seus plantejaments, i té vocació política més enllà de l’oportunisme i l’ambició de poder, doncs el coneixo personalment al ser ell de Ripoll, poble veí del meu (Sant Joan de les Abadesses), i haver estudiar junts el Batxillerat; i ja llavors tenia exactament la mateixa base ideológica que ara aplica a la política.

Però també és cert que tots els polítics dominen l’art de l’encantador de serps en la distància curta.  No hem d’oblidar mai que, que siguin bons o dolents en les seves idees i plantejaments, ells son professionals de la paraula i de l’art de discutir, convèncer i seduir.

Sigui com sigui, com a mínim m’ha servit de contrast estar amb el Puigcercós, just després d’una setmana de coincidir a Londres amb l’Aznar.  A la vegada que, encara que sigui a base de la pluja fina, un té la sensació de que amb aquests petits actes, també contribueix en alguna mesura, a que el país sigui una mica més emprenedor.