24/1/2010

Provocat per haver estat una setmana especialment sensible per les extremes emocions positives que, afortunadament, se m’havien donat per una sèrie de fets; i també per les extremes emocions negatives sorgides de la tragèdia d’ Haití, i del missatge de respecte a la natura tant ben transmès per la pel•lícula AVATAR, em vaig trobar fent un minut de silenci per les víctimes del terratrèmol abans de la sortida de la Duatló d’aquell diumenge.  I al donar el tret d’inici, mentre anava corrent i pensant si donaria 50, 100, 200, 500 o 1.000€ per Haiti (Doncs qualsevol quantitat em semblava massa petita i massa gran a la vegada), em van explotar tots els sentiments contradictòris acumulats, i les dues hores de cursa es varen convertir en un “Brainstorming” íntim i personal sobre aquesta dualitat.  A partir d’aquí, exposo el resum de la meva reflexió d’aquell moment, i les decisions que em va comportar:

1. Em nego a sentir-me culpable per haver estat afortunat de viure en un lloc on la llibertat, la  natura, el benestar i el meu potencial com a persona, es poden desenvolupar al màxim.  Si això existeix, no és pas per a renunciar-hi, només perquè a d’altres llocs no es donen aquestes condicions.  Gaudir, ser feliç i desenvolupar-se com a individu, és una de les coses millors que es poden fer en aquesta vida, i hem d’aprofitar les circumstancies que hem tingut la sort de disposar.  A més, el món desenvolupat, tot i els seus molts defectes, ha estat globalment positiu en la majoria d’aspectes.  Per a la salut, la llibertat, la cultura, i per a molts altres factors, hem d’estar globalment orgullosos de la nostra societat. Només un exemple: Si estiguéssim poc desenvolupats com a Etiòpia, jo estaria ja a punt de morir, doncs tinc 44 anys i l’esperança mitjana de vida allà és de 47,6; la meva dona, només per la seva condició de dona, no tindria gairebé cap dret, ni disposaria de llibertat; i el meu fill probablement s’hagués mort per culpa d’una infecció a l’apèndix que va tenir l’any passat.

2. He de reconèixer que jo no tinc vocació de Vicens Ferrer, ni de Mare Teresa de Calcuta, ni de Jane Goodall, i que m’apassiona massa aquesta vida i el potencial que tinc aquí com a persona, com per a fer-me activista d’una causa concreta que em comporti renunciar al meu entorn per a defensar unes altres causes molt nobles, però difícilment afrontables per a mi d’una manera 100% compromesa.

3. Però també em nego a ignorar que la meva situació de privilegi sovint es contraposa absolutament a problemes humans i naturals extrems, que es donen contínuament al meu planeta. I que seria del tot culpable de tancar els ulls davant les tragèdies del món, mentre jo només gaudeixo del meu pastel de nata tot sol.  A la vegada, tampoc em serveix d’excusa el fet de que com que jo no soc capaç de salvar el món, llavors no faig res o em limito només a fer algun donatiu ocasional per a tenir la consciència tranquil•la.

4. Em vull comprometre a viure aprofitant tot el que el meu entorn m’aporta, però amb un respecte i col•laboració constant cap a d’altres situacions menys afortunades, i cap a la Natura.  Desterro del tot la possible hipocresia que pugui comportar viure en un país ric preocupant-me de ‘boquilla’ per a problemes greus de la humanitat, i enfocant, dins el possible, la meva felicitat i benestar amb un cert equilibri vers d’altres situacions del món.  No em vull sentir culpable, si no orgullós de viure a occident, però reconeixent i respectant les parts menys privilegiades del nostra planeta.

Per tot això penso que fent exactament el mateix que fem, hauríem de ser conscients de que, amb la informació i coneixements que tenim avui en dia, hauríem de lluitar per a que la nostra activitat i pas per aquest món, aportés una millora, per petita que sigui, per a les següents generacions.

Per tot això, sense ambicionar aconseguir-ho tot, si que hauríem d’apuntar o tendir a que, sense fer canvis gens radicals a la nostra vida, puguéssim:

- Viure bé, però amb sentit d’equilibri vers al món i amb una actitud que ens deixi viure a tope generant també beneficis per al planeta i la gent amb problemes greus que hi viu.

- Gaudir de la nostra llibertat però sense deixar de pressionar i contribuir a que els altres també ho puguin fer.

- Aprofitar-nos de la natura, però respectant-la i defensant-la al màxim, pensant que no tenim cap dret especial sobre ella pel fet de ser humans.

- Ser com sempre hem estat i viure com sempre hem viscut, però contribuir amb una aportació personal, constant i compromesa a aportar el nostra grà de sorra per a compensar alguns problemes del món en què vivim.

I aquesta, aproximadament, va estar la reflexió que vaig anar fent durant part de la cursa.  Però al cap i a la fi, només és una de les moltes reflexions ben intencionades que la majoria de gent acostuma a fer en algun moment o altre.  El que vertaderament importa son les accions i no les reflexions.  El que compta és el que es fa i no el que es pensa fer.  El que al final serveix és la pràctica, i no la teoria.

Però sense reflexió, teories i intencions de fer quelcom, tampoc surten accions o fets interessants.  Per això he anat exposant per capítols tota aquesta ‘Palla Mental’.  I aquí aprofito per a demanar disculpes si puc haver estat prepotent o excessivament efusiu en tot aquest plantejament.  L’únic que intento és fer una reflexió sincera i aportar propostes des del punt de vista d’algú que darrerament ha tingut l’ocasió de veure i viure coses força especials, i que espera que tot allò li hagi fet aprendre alguna cosa més que només passar-s’ho bé i fer-se algunes fotos boniques. Si alguna cosa comporta males interpretacions o pot incomodar a algú, perdoneu-me.

Però ara el què toca és la acció.  I d’aquí en surt el projecte que tinc per a mi, com a mínim, i que proposaré en el proper Post, per a qui li pugui interessar.  Jo no destaco en absolut per a ser un intel•lectual o un bon pensador; però si que he demostrat en la meva trajectòria una bona capacitat executiva.  I a més, no m’agrada només somiar coses boniques o fer-me bons propòsits, si no estic disposat a portar-los a la pràctica.  Acostumo a preferir arriscar-me i actuar, encara que això em comportin crítiques, desil•lusions o fracassos. 

Perquè no procurem que cada pedra que ens toqui picar, ens suposi la il•lusió d’anar a construir una catedral?