• català
  • español
  • english

  • Main menu:

    Segueix en viu

     

    Mountaineers for Himalayas Foundation

     

    Segueix en viu




     

    Llistat de noticies:

    Kilimanjaro

    KilimanjaroLA GRAN DAMA D’ÀFRICA
    Aquest ha estat el primer dels 7 cims del món que he fet. No és una muntanya gens complicada; segurament la més fàcil de les que faré durant tot el projecte. Des del punt de vista alpinístic no és pas un gran repte, però tinc clar que fer els “7 Cims” va molt més enllà de només superar grans dificultats. Per bé o per mal, ja tindré temps durant tota l’aventura de passar moments realment complicats i d’haver de superar situacions límit. Al Kilimanjaro tot és plaer. És una muntanya que aporta una experiència molt exòtica per a un muntanyenc; diferent a d’altres expedicions més alpines. Iniciar els 7 Cims aquí és un punt de partida perfecte per a entrar en joc i poder reflexionar sobre els objectius i el sentit d’aquesta aventura. No tenia decidit de plantejar-me seriosament fer tot el repte quan vàrem anar al “Kili”, però segur que allà es va posar la llavor de tot plegat al començar, i aquesta ja havia crescut força a l’acabar.
     

    INICIANT LA RUTA
    Per anar al Kilimanjaro varem volar a l’aeroport del mateix nom, prop de la ciutat de Moshi. Aquí varem fer la primera nit, i el següent dia al matí, ja ens recollia el Yzack, el guia cap de la nostra expedició, amb el seu fidel ajudant Edward, per a dirigir-nos cap a la “Machame Gate”, una de les portes d’accés al Parc Nacional del Kilimanjaro. En aquest punt és on va començar el nostre llarg Trekking cap al cim del sostre d’Àfrica.

    Fins aquí, un dels principals temes de la conversa era el tractament que cadascú havia fet per afrontar el risc de contraure la malària. N’hi havia que no es prenien res, d’altres que s’ho prenien de tot i tots els dies, i una tercera opció que era d’arriscar-se els primers dos dies, evitant al màxim les picades de mosquits, per arribar a 3.000 metres on ja no hi ha risc de cap tipus, i començar el tractament anti-malària al baixar de la muntanya per a la resta de l’estada al país.

    Una vegada arribats a la “Machame Gate” varem aterrar de cop en una de les experiències més especials que aporta aquesta muntanya: el muntatge de l’expedició. Mai ens haguéssim pensat que portaríem tanta gent de suport per a anar a conquerir un cim de les característiques del que teníem al davant. En el cas del Josep Mª eren 6 amics al grup; i en el de l’Albert n’eren 7. Però en ambdós casos, hi havia una pila d’ajudants: Portàvem 2 guies principals i un de suplent, un cuiner, un encarregat de logística i servei, i 12 portadors. Aquests darrers s’encarregaven de portar tot el material necessari pels 6 dies de travessia, més un equipatge d’uns 30 Kg. per a cadascú de nosaltres. Quan vàrem iniciar la marxa pel mig de la part més selvàtica del parc del Kilimanjaro, ens donava realment la sensació de ser una d’aquelles expedicions africanes de principis i mitjans del segle XX. Era un moment molt especial, tant per la il•lusió que sempre es té quan s’inicia la caminada cap una nova i interessant muntanya, com per tots els contrastos que ens oferia aquella situació. Nosaltres anàvem molt ben equipats, com a bons representants del muntanyisme occidental. Les nostres robes, motxilles, botes i accessoris varis eren del bo i millor que es pot trobar, i sempre de marques prou reconegudes. Mentre el nostre “Staff”, anava vestit amb qualsevol cosa, calçat amb sabates velles i senzilles, i gairebé sempre, carregant el material amb una bossa o amuntegat en un pilot i lligat amb cordes, i situat directament a sobre el cap. Al llarg dels dies et vas acostumant a aquest empatx d’exotisme, però el primer dia és realment una sensació d’aquelles que costen d’oblidar. Evidentment, a tot això, s’ha d’afegir un paisatge impregnat de naturalesa per a tots costats: Una espessa vegetació, algunes bestioles poc habituals per a nosaltres com algun drac o unes mones molt simpàtiques, i una evolució suau en el desnivell, que ens permetia gaudir al màxim de totes aquelles delícies.

    Dels 1.800 metres de la “Machame Gate”, vàrem acabar la primera jornada al “Machame Camp”, a 3.000 metres. Aquí vàrem muntar el primer campament, tot repartit entre la vegetació. Després de descansar una mica a la tenda, vam descobrir el fantàstic sistema de restauració que tindríem cada dia: Una tenda menjador molt espaiosa ens esperava amb un aperitiu a base de crispetes, galetes i té. Seguidament en Rovani, el fantàstic cuiner de muntanya que teníem assignat, ens va demostrar que potser patiríem per altres coses durant la travessa, però entre elles segur que no hi hauria el haver de patir per menjar malament.

    DE LA SELVA AL BALCÓ ROMÀNTIC
    El segon dia de marxa s’iniciava molt aviat, doncs tot i que només guanyaríem 800 metres de desnivell al final del dia, pujaríem i baixaríem bastant durant una llarga jornada de trekking. El més important era anar aclimatant bé per poder fer els quasi 6.000 metres de la muntanya sense problemes. La primera part del dia va anar transcorrent encara per la part selvàtica, però més endavant vam anar deixant la vegetació per entrar en una zona ja més àrida i pròpia de l’alta muntanya. El campament es deia “Shira Camp” i estava a 3.800 m., tot i que durant el dia ja havíem superat l’alçada dels 4.200 m. Per descriure-us aquell lloc només us direm que si mai us heu de declarar a una parella, escolliu el Shira Camp per a dir-li. Als vostres peus tindreu part de la selva i sabana de Tanzània, amb el Mount Merhu (segon més alt d’Àfrica al davant), i una posta de sol com tots els directors de Hollywood junts no l’haguessin pogut dissenyar. La foto de la posta de sol de la caràtula rotativa d’aquesta web està feta aquí.

    AMB ELS PAPERS MULLATS
    El tercer dia està extret del perfecte manual per a fer una bona aclimatació: Sortim de 3.800 metres, arribem a una alçada de 4.600 m., i anem a dormir al “Barranc Camp” a 3.900 metres. Els punts forts del dia són arribar a la gran roca de “Lava Tower”, a 4.600 m. que ens permet de pas fer una mica de grimpada que se’ns posa la mar de bé; i l’arribada al “Barranc Camp”, que com el seu nom indica, està al fons d’un enorme Barranc, on s’hi arriba fent una espècie d’eslàlom per entre uns arbres autòctons del Kilimanjaro, que són una espècie d’híbrid entre un avet i un cactus, amb alçades que arriben fins als 5 metres.

    Sovint ser un occidental en un lloc tant allunyat i encantador et fa sentir una mica culpable. I un fet concret que ens ho va recordar va ser quan estàvem sopant a la tenda menjador, mentre es va posar a ploure amb certa intensitat. En aquell moment tot just vàrem descobrir que aquella tenda era on dormien els portadors quan nosaltres acabàvem de sopar. Per sort, un de nosaltres va sortir un moment del menjador, i va descobrir que els pobres nois estaven tots a fora asseguts, sota la cada vegada més intensa pluja, tot i esperant a que els senyorets acabessin de fer la sobre taula. Evidentment, vam fer un salt sobtat de les petites cadires plegables on estàvem còmodament instal•lats, arribant-nos llavors a posar pesats de tantes disculpes que els varem demanar.

    JAMBO, JAMBO BWUANA. AKUNA MATATA !
    El quart dia ja es veia que la cosa anava més en serio: Vàrem anar a dormir al “Barafu Camp”, a 4.550 metres. Un dia llarg i bastant dur. Era el dia abans de fer cim, i tots ja estàvem amb cara de més concentració. La principal activitat del dia, a part de caminar com a bojos, va estar anar practicant amb els portejadors la cançó que ells sempre cantaven i que es va convertir en el nostre vertader himne durant tot el viatge (i encara ara quan ens trobem tots els companys)… La conya és que era una cançó amb llengua Swahili, i com veureu, diu molt de l’amabilitat i bon caràcter de la gent d’aquesta zona:
         “Jambo, Jambo Bwana (Hola, Hola Senyor)
         Habari, Habari Gani (Com, Com estàs?)
         Enzuri, Enzuri Sana (Bé, molt bé)
         Wuageni, Muakaribishua (Convidat, tu ets benvingut)
         Kilimanjaro, Akuna matata (Al Kilimanjaro, cap problema)”

    Però arribats al campament, hi va haver un fet que a tots ens va entristir: “Barafu Camp” significa “Camp de Gel”; i això vol dir que teòricament hauríem de tenir les tendes instal•lades sobre el glaç… però l’únic que hi havia aquí eren roques i més roques. Feia encara no gaires anys que encara tenia sentit dir-li “Camp de Gel”, però el cert és que en els darrers 15 anys havia desaparegut en la seva totalitat. Un sempre intenta ser positiu i mirar les coses pel cantó constructiu; però en aquell lloc i amb aquesta fabulosa incongruència sobre el terreny, no podíem deixar de pensar que alguna cosa devem estar fent malament quan en tants pocs anys pràcticament ha deixat d’haver-hi neus perpètues per sota els 5.400 metres del Kilimanjaro. Allò que tots coneixem com “Les Neus del Kilimanjaro” es limiten ara a uns quants glacials més aviat petits i dèbils situats només a la cota superior als 5.400 metres. Uns diuen que és degut al canvi climàtic global, els altres que és per la accelerada desforestació dels boscos de la zona per part de la industria de la fusta, i uns pocs diuen que és quelcom circumstancial. Sigui com sigui, anar allà et fa constatar que no hauria de ser veritat l’argument de que l’home està per davant de tot a la natura. Sovint, essent els teòrics éssers més intel•ligents dels de la terra, només demostrem ser els més burros, doncs en realitat som uns depredadors sense límit que, abusem de la natura sense mirament.

    DIA DE CIM
    A les 12 de la nit ens llevem, prenem una mica d’esmorzar ràpid, i comencem a pujar amb la llum dels frontals cap al cim. La temperatura està a uns -10ºC, però va baixant a mesura que guanyem desnivell. Al principi havíem dit que el Kilimanjaro no és una muntanya especialment complicada; però us asseguro que poca gent hi havia en aquell moment que pensés que estàvem fent una cosa senzilla. Superar els 5.000 metres sempre és un fet delicat. Molta gent es troba malament a partir d’aquella alçada. Del grup amb el què va pujar el Josep Mª, per varis era la primera vegada que superaven aquella alçada, dos van tenir forces molèsties, però varen poder fer tots cim. Del grup de l’Albert, només ell havia estat abans per sobre de 5.000 m., i de set, tres es van trobar molt malament, i un va haver de recular quan estava a 5.150 m. El Kilimanjaro és una muntanya molt atractiva per a molta gent que no té, de vegades, massa experiència en aquest esport. Per això, tot i no ser tècnicament complicada, té una estadística de gent que no puja força elevada: Aproximadament un 25% de la gent que ho intenta.

    El moment clau de l’ascens final, és quan s’arriba al cràter del volcà, conegut en anglès (la llengua vehicular a l’expedició) com “The Ring”, és a dir, “L’Anell”. No ho havíem comentat, però el Kilimanjaro és un volcà gegant, amb un cràter enorme, als extrems del qual sobresurten tres pics, en el que el “Kibo”, amb 5.895 m. n’és el principal. Una vegada arribats al cràter, tot es posa de cara; ja és de dia i ja estem a 5.730 m. i només ens en falten uns 160 durant uns 3 Km. de marxa suau per a assolir el cim.

    Una hora i mitja més de caminada, i ja estàvem al punt culminant d’Àfrica. Com sempre, és un gran moment. Per a molts dels que formaven els nostres grups respectius, allò suposa una de les seves màximes fites que faran mai en muntanyisme; però segurament per a nosaltres dos, aquell moment més que el punt culminant d’un projecte, només era l’inici d’un altre de molt més important.

    La baixada és fa directe cap al “Barafu Camp” de nou, per poder esmorzar bé i descansar una bona estona, doncs no es fa nit allà, si no que es continua baixant fins al “Mweka Camp”, a 3.100 m. on farem la darrera nit de l’expedició.

    CELEBRACIÓ I FINAL D’ETAPA
    Arribats al “Mweka Camp” ens vàrem trobar amb la sempre agradable sorpresa de que hi tenien instal•lat un precari bar, on ens vàrem poder dedicar unes quantes cerveses com a celebració de la feina feta.

    Després, a part d’un bon sopar, no se sap ben bé si per efecte de les cerveses, dels sobtats canvis d’alçada o de l’alegria general (suposem que una mica per tot plegat), es va organitzar una llarga sessió de danses compartides amb tots els membres de l’expedició… i de veritat que n’hi havia algun de nosaltres que ben embetumat de color negre, hagués pogut molt ben passar per un natiu de la zona!

    Hem dit final d’Etapa, perquè sempre que es viatge tant lluny i, sobre tot, a un país tant interessant com Tanzania, val la pena aprofitar per a fer algunes altres coses: El grup del Josep Mª van anar a fer un safari pels parcs naturals de Tarangire i N’gorongoro. El grup de l’Albert va anar al N’Gorongoro i el Manyara i, a més a més, van fer una travessa amb bicicleta de muntanya per la part perimetral del Parc Nacional del Kilimanjaro, tot just per una zona maquíssima i, a la vegada, totalment allunyada dels circuits turístics. La veritat és que fer el Kilimanjaro va ser maquíssim, però aquests dies en bici foren extraordinaris i ens van permetre conèixer molt millor la realitat dels pobles i civilitzacions de la zona; especialment pel què fa als Massai, doncs la zona del nord del Kilimanjaro, fins la frontera amb Kenya, està molt poblada per aquestes tribus i, sortosament, no estan massa en contacte amb turistes, pel què la convivència amb ells va estar molt intensa i propera.

    Llàstima que tot s’acaba… però realment si ho has gaudit amb intensitat i un ha pogut esgarrapar-ne una bona pila d’experiències, realment no s’acaba mai.

    Alçada: 5.895 m.
    Localització: Parc Nacional del Kilimanjaro – Moshi – Tanzania.
    Principals dificultats: L’alçada.
    Data cim: 25 de Setembre 2006.