• català
  • español
  • english

  • Main menu:

    Segueix en viu

     

    Mountaineers for Himalayas Foundation

     

    Segueix en viu




     

    Llistat de noticies:

    Aconcagua

    AconcaguaEL SOSTRE D’AMÈRICA

    L’Aconcagua, amb els seus imponents 6.962 metres, és el cim més alt d’Amèrica. Està ubicat a l’oest d’Argentina, sobre la Serralada dels Andes, a la Província de Mendoza.  Aquest turó que representa, a més, la màxima alçada fora de l’Himàlaia, atreu cada any a escaladors de tot el món, pel que es pot considerar un dels “Clàssics” del muntanyisme mundial.

    L’origen del nom d’Aconcagua reconeix varies arrels possibles. En llengua Aymara significa “mont nevat”, mentre que els mapuches, a Xile, li van donar el mateix nom que al riu que deien “Aconca-Hue”, ó “El que ve de l’altre costat”. L’accepció més freqüent és, no obstant això, “Centinele de Piedre”, del quetchua “Akon-kahuak”.

    Això permet donar una idea sobre els pobles que van tenir a veure amb aquest turó al llarg de la història. Una de les fites més grans que guarda és, sens dubte, la presència de vestigis de la gran civilització Incaica del Perú, que va dominar les altures, en la seva avançada, cap al segle XV a través del nord-oest argentí.

    En sí, és un alt massís que culmina en dos cúspides, al nord i al sud; la primera de les quals és la més elevada. Als voltants es troben gran quantitat de cims que superen els 5.000 metres. Per a l’escalador, aquest cim significa enfrontar-se amb el perill de la gran altitud i amb un clima brutalment inestable.

    El punt clau per aconseguir fer cim a l’Aconcagua és fer una bona aclimatació, tenir una bona forma física i disposar del temps suficient per tenir una finestra de bon temps  per atacar el cim.

    L’APROXIMACIÓ FINS EL CAMP BASE

    Vàrem sortir cap el Camp Base des d’Horcones (2.850m), a 12 Km. de la població de Penitentes.  Començar a caminar en un gran cim com aquest és un gran moment de plaer i relax, perquè significa haver superat tota l’etapa de preparació i logística que es requereix.  Així doncs, després d’acabar de deixar llestos tots els paquets que les mules ens havien de pujar cap a ‘Plaça de Mulas’, on està situat el camp base, vàrem enfilar el sender que ens portaria cap al campament intermedi de ‘Confluencia’, ja situat a 3.300 metres d’alçada.

    La primera jornada va transcórrer per un sender bastant suau que seguia el caudalós riu ‘Horcones’, que neix de la glacera del mateix nom, a la pared sud de l’Aconcagua.

    Abans de continuar cap el camp base, vàrem destinar una jornada a fer aclimatació ja des del campament de ‘Confluencia’, pujant a ‘Plaza de Francia”, situada a 4.100 metres, per tornar a dormir en els 3.300 del mateix punt de sortida.  Un dels grans atractius d’aquest dia va estar anar fins el peu de la majestuosa paret sud de l’Aconcagua.  Com es pot suposar, a diferència de l’hemisferi nord on estem nosaltres, aquí, les vessants més dures, nevades i exigents de les muntanyes, estan al cantó sud.  La paret sud no et deceb gens ni mica.  Estar als seus peus, a part de permetre deleitar-se amb la seva visió, et fa imaginar i sentir el que ha suposat aquella meravella de la naturalesa per a algunes de les grans gestes de l’alpinisme mundial.  Escalar la muntanya per aquí realment és una empresa només assequible per a grans escaladors, i està molt lluny d’assemblar-se a la nostra pròpia expedició.

    El tercer dia de l’expedició ens va servir per a caminar fins al camp base de ‘Plaza de Mulas’, situat a 4.230 metres, i on ja estaríem instal•lats fins al final.  Fou una jornada d’alta muntanya molt especial i realment molt diferent del què estem acostumats a trobar.  D’entrada, per anar a “Plaza de Mulas” s’ha de creuar un ‘Desert’… Si, encara que sembli estrany, es fan uns 25 Km. on la definició que millor hi escau és gairebé la de Desert.  Es tracta de la zona coneguda com “Playa Ancha” i “Playa Chica”.  En total, unes 5 hores caminant per una zona gairebé plana i molt àrida, totalment pedregosa amb alguns petits senders mig marcats de sorra i molta pols.  Tot això rodejat de grans muntanyes de més de 5.000 metres com són el “Cerro Tolosa”, “Cerro Mexico” i “Cerro Dedos”.

    En arribar a ‘Plaza de Mulas’, i una vegada vàrem tenir les tendes instal•lades, vàrem poder comprovar la comoditat del ‘Domo’ que ens tenia preparada l’agència INKA, contractada per a donar-nos els serveis de transport de mules i avituallament al Camp Base.  El ‘Domo’ és una tenda gran que fa a la vegada les funcions de menjador, centre de reunions i de preparació de material, i sala d’estar durant les moltes hores que estarem aquí al campament base.  Val a dir que el menjar preparat per aquesta gent era magnífic, i sempre amb la quantitat sobrada per a repetir tantes vegades com fes falta, cosa que amb el desgast de l’activitat a alta muntanya, és realment d’agraïr.

    ACLIMATACIÓ FINAL I CAMPAMENTS D’ALÇADA

    Després d’una jornada de descans, vàrem començar la preparació definitiva per a poder afrontar l’atac al cim en les millors condicions possibles.  Vàrem seguir fil per randa el programa dissenyat pel nostra jefe de files, el Fernando Garrido.  Ell és una de les persones més expertes en l’Aconcagua, tant pel nombre d’expedicions que ha liderat, com per les vegades que ha fet cim, com per haver batut el record de permanència en alçada l’any 1.985, on va estar dos mesos instal•lat al cim d’aquesta majestuosa muntanya (Record encara mai batut).

    Apart de tenir una bona condició física i trobar bona climatologia els dies d’atac al cim, la clau per a fer aquesta muntanya és la bona aclimatació.  Els alpinistes de primer nivell mundial normalment se’n surten perquè ho tenen molt clar i es coneixen molt; però els de nivell mitjà acostumen a ser els que més fallen degut a que menys valoren aquest cim, i es creuen preparats abans d’hora degut al seu nivell assequible, sense fer una correcte aclimatació.  Pel què vaig veure, aquests son el col•lectiu que més s’estrella el dia de cim, doncs els que no es consideren tant bons opten normalment per a ser més disciplinats en el programa a seguir i assoleixen, al final, millors condicions per a fer el cim el dia clau.

    Nosaltres, des del camp base vàrem aclimatar pujant al Cerro Bonete de 5.000 metres pelats, a unes set hores de marxa entre anar i tornar del camp base.  També vàrem aprofitar per fer una bona preparació per l’alçada anant a muntar els campaments d’alçada a “Nido de Cóndores” (5.350 m.), dormint-hi dues nits, i de “Plaza Cólera” (5.900 m.), des d’on volíem atacar el cim directament el dia final.

    Acabat aquest programa d’aclimatació, vàrem instal•lar-nos de nou al Camp Base, per a passar una jornada de repòs tot i esperant que de seguida puguéssim tirar cap a cim.

    L’ATAC FINAL

    Per sort les previsions climatològiques eren força bones en aquell moment, i després d’aquesta jornada de descans vàrem decidir ja anar cap a munt, cosa que ens hauria de portar tres dies si tot anava bé.

    El primer dia pujàvem de nou fins a “Nido de Cóndores” (5.350 m.), on ja hi havíem dormit i teníem les tendes muntades amb un dipòsit de material d’alçada.

    El segon enfilàvem fins a “Plaza Cólera” (5.900 m.), on faríem nit abans de fer l’atac final sortint a les 4h00 de la matinada.  Aquesta jornada fou només de 4 hores, però tot i així era bastant dura, doncs havíem de transportar tot el material:  Tendes, Fornet i cassola, Sacs, Esterilles, més el material personal.  Per sort, tot el tema del menjar i bombones de gas ja el teníem allà des de feia 3 dies, quan vàrem fer un porteig.

    Aquella nit va ser molt freda (Uns 15-20ºC negatius), però contra les previsions que hi havia, sense massa vent.  Això ens va permetre de dormir força bé i llevar-nos plens d’energia per encarar el tram final després de 12 dies d’expedició.

    Finalment vàrem sortit cap a cim des del campament II de “Plaza Cólera” a les 5h00 del matí, abrigats a tope, a una temperatura d’uns -18 ºC.  Cap a les 7h00 havíem arribat a “Independència” (6.400 metres), on comença el punt més crític de la darrera etapa: “El Collado de los Vientos” que s’acaba en un lloc anomenat “La Cueva”, a 6.700 metres d’alçada; però que es tarda en travessar-lo unes dues hores, amb un vent brutal, per això es diu com es diu.  Avui les condicions de vent que ens hi hem trobat han sigut d’uns 20Km./h.  Això ha fet que fos molt dur de poder creuar aquest punt clau, però no impossible com passa sovint aquí.  La temperatura en aquest punt era d’uns -26 ºC.  A les 10h30 ja havíem passat “La Cueva” i hem arribat al “Peu de la Canaleta”.  En aquest punt sembla que et carreguin les bateries una altre vegada, doncs tot i que comences a estar amb les forces al mínim, saps que un 90% de la gent que arriba aquí, acaba fent cim.  Llavors vàrem superar els 200 metres d’alçada de canaleta que ens van portar fins el “Collado del Guanaco” (6.900 metres). Això va suposar pujar gairebé grimpant per una canal de roques plena de neu, on  vàrem haver d’utilitzar els grampons.  Una vegada al coll, només (dir “només” és solament una manera de dir-ho, és clar) haguérem de pujar els 69 metres restants per la cresta de la muntanya.  A les 13h00 havíem assolit el Cim de l’Aconcagua amb uns -5 ºC.

    La gairebé absència de vent ens va permetre d’estar-nos quasi uns 40 minuts al cim, cosa realment poc habitual a aquestes alçades; i això ens va possibilitar de gaudir al 150% del prodigiós paisatge que es contempla des del punt més alt del continent americà i també el vértex més elevat de la terra fora de la serralada de l’Himalaia.

    Tornar al campament II ens va portar dues hores de descens bastant delicat, tant per les condicions de vent, com pel terreny relliscós (especialment a “La Canaleta”).  Assolint de nou “Plaza Cólera” és on realment es pot considerar que s’ha fet cim, doncs és on de veritat es pot dir que la muntanya ha estat conquerida una muntanya: Quan es torna arribar al campament, i no al cim.  S’ha de recordar que molts dels problemes greus de fer un cim passen al baixar, no al pujar.

    Per sort, quan hem arribat al campament II, tots dos ens vàrem trobar amb prou forces per a desmuntar les tendes, carregar-ho tot, i continuar el descens fins al camp base.   La majoria dels membres del nostre grup que han fet cim s’han quedat a dormir al campament II, però nosaltres hem preferit fer un sobre esforç i baixar els 1.750 metres extres de desnivell que tenim fins a Plaza de Mulas, per a poder descansar millor i estar tranquils al dia següent.
    Havent arribat al camp base un dia abans que molts dels altres companys de grup, ens va permetre de gaudir d’un dia extra de descans abans de enfocar la tornada a “Horcones” d’una tirada, resseguint de nou tota la “Playa Ancha”, per arribar a “Confluència” i, finalment a “Horcones” i “Penitentes”.

    Així doncs, el 18 de gener, 14 dies després de sortir, donàvem per acabada aquesta expedició al nostre tercer cim del projecte,  per a donar pas, com no podia ser d’altre manera, a un parell de jornades de celebració tant a “Penitentes” mateix com a “Mendoza”.

    Si mai viatgeu per aquella zona d’Argentina i degusteu un “Bife Chorizo”, que és una carn de vedella talla XXL, tendre i gustosa al màxim, us podreu imaginar com, si vosaltres ja el gaudiu tant, com ens va entrar a nosaltres després de tants dies a la muntanya, i haver perdut uns quants quilos tant per l’esforç com per l’alçada.

    Alçada: 6.962 m.
    Localització: Serralada dels Andes – Província de Mendoza – Argentina
    Principals dificultats: L’alçada i la climatologia inestable
    Data cim: 16 Gener 2008