• català
  • español
  • english

  • Main menu:

    Segueix en viu

     

    Mountaineers for Himalayas Foundation

     

    Segueix en viu




     

    Llistat de noticies:

    Piràmide Carstenz

    EXPEDICIÓ A LA PIRÀMIDE DE CARSTENZ

    Lo siento, este artículo no está disponible en español

    Si l’important no és el destí, si no el camí que ens hi porta, aquesta expedició n’haurà estat un clar exemple.  Aquí ha estat molt important l’objectiu, però sobre tot perquè és el que ens ha fet experimentar tot el trajecte necessari per arribar-hi.  Escalar el cim de la Piràmide de Carstensz ha estat una fita molt interessant dins del projecte dels “7 Cims del món”, però encara ho haurà estat més tot el què hem viscut fins arribar a la muntanya.

    DESTÍ SUGAPA

    Lo siento, este artículo no está disponible en español

    La nostra primera fita era arribar a un poblet instal•lat al bell mig de la selva de Papua (Indonèsia), anomenat Sugapa, des de on surt una de les dues rutes que porten al Camp Base de la Carstenz.  L’altre ruta és un poble més al nord anomenat Llaga, però que sovint té problemes amb un grup d’indígenes rebels, i no s’acostuma a fer tant.

    Per arribar a Sugapa s’ha d’agafar un vol privat a Timika en una avioneta petita que pugui aterrar a la seva minúscula pista tímidament asfaltada, que han preparat rascant una mica l’espessor de la muntanya.

    Tot això ens ho organitzava una agència especialitzada anomenada “Adventure Indonesia”, doncs és obligatori anar amb un agent homologat perquè el govern indonesi et doni el permís per a escalar la Piràmide de Carstenz.  A part, també la logística que requereix aquesta expedició fa necessari comptar amb algú local que ho organitzi.  El nostre grup estava liderat per un guia titular anomenat Meldi, que parlava indonesi i anglès, però no cap dels idiomes que llavors es necessiten per a conviure amb els indígenes de la selva.

    Nosaltres vàrem arribar a Timika el divendres 7 de novembre, provinents de Jakarta a les 9 del matí, i esperàvem poder volar immediatament a Sugapa, doncs degut a la climatologia, els avions només volen allà si fa bon temps entre 8 i 13h00.  Així doncs, l’hora era bona i el temps també, però resulta que l’avió s’havia espatllat i ens van fer esperar un dia sencer a Timika.

    Aquesta és una ciutat situada al sud de Papua, a la part Indonèsia de l’illa.  Un de seguida se’n adona de que no està en un lloc gens turístic.  Com a exemple podem dir que un parell de membres del nostre grup volien aprofitar per a enviar unes postals a familiars, i en tota la ciutat no van trobar-ne.

    Som un grup de 7 muntanyencs dels quals només en conec a dos.  Al Nacho, de Burgos i al Paco, de Plascencia (Extremadura), ja els coneixia d’altres muntanyes.  Els dos son bons escaladors que estan en el projecte dels “7 Cims”, i ja havíem quedat per anar junts a la Carstenz.  Els altres els trobem a Jakarta a l’agafar el vol cap a Timika.  Tots tenen força experiència.  Un, l’Italià Giuseppe, amb qui compartiria tenda, ja ha acabat els “7 Cims” versió “Kociusko” (El cim australià de la primera edició del Dick Bass), i amb aquesta muntanya acaba també la versió “Carstenz” (Considerada com més interessant i de més prestigi dins d’aquest projecte).  Al Bill, un canadenc d’origen irlandès, només li falta aquest cim.  A l’Andries, un altre canadenc, només li falta aquesta muntanya i el Mc.Kinley per acabar.  L’últim és un Danès que es diu Carsteen, que és l’únic que va fent muntanyes  diverses sense cap objectiu concret, i que està molt il•lusionat en aquesta en concret, per la similitud del seu nom amb el del cim. D’aquesta manera i com és normal, en aquesta muntanya ens trobem tot un grup de “Seven-Summiters”, doncs com és sabut a aquest cim gairebé només hi ve gent que fa aquest projecte.

    A SUGAPA A PUNT DE MARXA, PERÒ….

    Lo siento, este artículo no está disponible en español

    El dissabte dia 8 volem per fi a primera hora del matí cap a Sugapa, situada a 2.240 metres d’alçada sobre el nivell del mar.  El vol dura 50 minuts i ens trasllada per sobre la selva fins el punt de sortida del nostre trekking d’aproximació a la muntanya.  Només aterrar ja ens en adonem de que estem absolutament fora de la civilització.  Aterrem en una mini-pista on l’avioneta ens deixa i es torna a enlairar als 5 minuts.  No hi ha ni una mica d’edificació al costat de la pista; només tot una petita multitud de gent local que ens ve a rebre i ens acompanya al poble, com si d’un gran esdeveniment es tractés.

    Estàvem convençuts de que sortiríem a fer la primera etapa el mateix dia al arribar, però com moltes altres coses en aquest viatge que pensàvem que serien d’una manera i resultaven d’una altre, no vam poder començar a caminar el mateix dissabte.  Meldi, el guia que liderava el nostre grup, ens va dir que es necessitava temps per a organitzar tot el tema dels portejadors i el material, a part de tramitar tot el tema de les autoritzacions amb la policia local.  Així doncs, el fet és que vàrem perdre tota una altre jornada sense fer res a Sugapa.

    Tot i així, va ser realment interessant de conèixer aquest lloc, doncs és ja una població aïllada i pròpia de plena selva.  Reuneix població tant de la tribu “Moni” com de la “Dani”.  Aquí només hi ha algunes cases de fusta i cabanes pròpies de les tribus de la zona.  Tots els habitatges estan dispersos, excepte una quants que conformen una espècie de carrer principal on hi ha instal•lades unes quantes botigues molt senzilles de productes bàsics i, curiosament, regentades totes per indonesis no originals de la zona. Res d’artesania o de records per a turistes, doncs aquí, a part d’uns poquíssims grups de muntanyencs a l’any, no hi ve ningú més.  El 70% de la gent va descalça, i molts dels homes que pertanyen a la tribu “Dani” utilitzen com a únic vestit una “Koteka”, que és un tub de canya que es suporta al penis per la part de baix, i va lligat a la cintura en la part de dalt.  Queda molt elegant i els vesteix molt, suposo; doncs el dia següent, diumenge, vàrem veure que algun dels mateixos “Dani” anava ben mudat, és a dir, portava una “Koteka” més llarga i decorada.

    Ens trobem en un d’aquells escassos llocs en el que nosaltres, com a visitants, suposem un element tant exòtic pels habitants del poble, com ells ho son per a nosaltres.  Som el cinquè grup de muntanyencs que apareix a la zona, doncs la Piràmide de Carstenz havia estat tancada durant 10 anys, fins el 2.006, per conflictes a la zona.  I des de llavors, les poques expedicions que s’hi ha organitzat, anaven pel mig d’una mina gegant d’or i coure que hi ha prop de la muntanya, així guanyaven en seguretat, rapidesa i comoditat.  Ha estat pròpiament a partir d’aquest any quan, ha quedat totalment prohibit el pas a través de la mina, i s’ha desenvolupat la ruta de Sugapa per a accedir a la base del cim.

    Abans d’anar a dormir el guia ens va anunciar que, per a recuperar el dia perdut, aniríem per una nova ruta que només dura quatre dies. Els dos primers son nous, i després hauríem d’empalmar amb els dos darrers dies de camí de la ruta normal. En principi, a tots ens va semblar bé, doncs enteníem que ell era el responsable i tenia clara la decisió; doncs a nosaltres a priori, tant ens era la “nova” ruta com la “normal”, i ja ens anava bé de recuperar el temps perdut.

    El diumenge tot estava preparat, però els portejadors volien anar a missa de nou, i vam haver d’esperar a que acabés per poder sortir.  Nosaltres també vàrem aprofitar per anar-hi, doncs era tot un espectacle de veure aquella cerimònia en aquell indret.  Finalment, quan ja semblava que res més ens impediria de començar la marxa, ens vàrem trobar un nou retard amb un espectacle insòlit:  Després de que anessin cridant a cada un dels portejadors pel seu nom, per a assignar-los-hi un bulto i fer-los-hi un pagament a compte del salari final, es va organitzar una rebel•lió entre tots els homes que estaven esperant a ser cridats i que no formaven part de la llista.  Tant va ser així, que es van plantar davant la casa on estàvem, i no ens deixaven sortir.  L’explicació que se’ns va donar va estar que tots volien feina i que consideraven que s’havia afavorit més a la tribu “Moni” que a la “Dani”.  Més endavant descobriríem que el tema era molt més complex i que, d’alguna manera, se’ns estava enganyant a nosaltres en tota una problemàtica que, al cap i a la fi, ens perjudicaria molt.  El conflicte va tardar en arreglar-se ben bé un parell d’hores i, en algun moment, semblava que l’ambient es caldejava més del compte i podia anar a més.  Estem parlant d’una discussió entre gent en que la majoria porta un matxet, un arc amb fletxes a sobre, i moltes cicatrius al cos, fruit de les encara recents guerres tribals en les que havien lluitat.

    Per sort el tema no va anar a majors i ens varen deixar marxar, per fi, cap a la nostra excursió particular per la selva.

    Val a dir que el total del nostre grup estava format per unes quaranta cinc persones:  Els 7 muntanyencs; 3 persones de l’agència (el guia titular, més el guia de muntanya, més un cuiner o ajudant); 30 portejadors per portar tots els bultos del grup (Menjar, tendes, material d’escalada, etc…) i una motxilla de 15 Kg. per a cadascú de nosaltres; i unes 5 persones (3 dones i dos nens) que es van ajuntar als portejadors bé per curiositat, bé per ajudar a portar coses per a ells.

    Aquella primera jornada va ser bastant curta, doncs havíem començat ja tard amb tot el tinglado.  Tot i així, ja veiem que el terreny per on passaríem seria bastant complicat i, sobre tot, molt enfangat.   Vam passar un petit poblet que ens pensàvem que era Suangamma, però que més endavant vam saber que no era així, i finalment vam anar a dormir a un poblat anomenat “Kusagee”,  a 1.835 metres d’alçada, que tenia només unes quantes cabanes i un parell de petites edificacions de fusta.  Una era l’esglesia, i l’altre era una espècie d’escola on vam dormir nosaltres.  Segons ens van explicar, mai hi havia dormit un occidental i, de veritat que per la cara que hi posaven tots els habitants, ens ho vàrem ben creure.

    DE KUSAGEE A “NOWHERE”

    Lo siento, este artículo no está disponible en español

    El matí següent sortíem ja més equipats amb les botes altes de ‘Gore-Tex’, les polaines i els pals per caminar amb més equilibri dins la selva.

    L’espectacle era meravellós, doncs tot el poblat estava allà per a dir-nos bon dia i per a acomiadar-nos, mentre estàvem envoltats de muntanyes absolutament tupides de vegetació i mig cobertes de boira.  Llavors ens vam començar a endinsar a plena jungla, però encara vam anar trobant durant les primeres dues hores alguns petits grups de cabanes amb gent vivint-hi.   A partir d’aquí, ja no vam veure cap més persona excepte les pròpies del nostre grup; i el camí es va anar complicant cada cop més, doncs ja no hi havia cap mena de sender marcat, si no només el propi rastre que anaven deixant els portejadors que encapçalaven i guiaven la nostra marxa.

    Estàvem impressionats i meravellats per la puresa d’aquells boscos.  Jo, al menys, em vaig passar el dia al•lucinant tant amb la vegetació com amb el recorregut tant salvatge que estàvem fent.  Pujàvem i baixàvem sense parar per uns senders que mig es suggerien entre el verd del bosc, sempre amb molt de fang i amb constants relliscades.  Creuàvem petits rius bé pel mig, bé amb petites passarel•les improvitzades.  I molt sovint, superàvem petits canvis a nivell del camí per sobre de troncs que bé els hi havien posat els portejadors, bé s’aprofitava que havien caigut en el camí.

    Tot plegat genial, però al migdia, durant una paradeta per menjar i reposar forces, alguns ja es començaven a queixar de la duresa del recorregut.  Veiem que gairebé no avançàvem i que era molt fàcil de fer-se mal en alguna relliscada o amb algun dels molts forats que hi havia entre la vegetació o les arrels.  Però tothom estava animat, doncs era una gran experiència i, al cap i a la fi, només duraria el que quedava de la jornada, més aproximadament la meitat de la següent, ja que llavors ja hauríem de trobar el camí que pujava de la ruta normal.

    A la tarda va començar a ploure de valent, i així va continuar durant unes tres hores fins que vàrem arribar al lloc on s’havien aturat els portejadors capdavanters per a instal•lar el campament, a 2.730 metres d’alçada.  Tres de nosaltres anàvem molt avançats respecte a la resta del grup, i vam poder veure com del no res, en una petita esplanada, els portejadors locals començaven a tallar troncs a dojo i es muntaven dues grans cabanes. De seguida van posar-se tots a dins les cabanes, i van encendre-hi un bon foc.  Nosaltres, com que anàvem molls com a ànecs, també ens hi vam refugiar, però era realment difícil d’aguantar-hi molta estona, doncs tot estava ple de fum al no haver-hi cap més sortida que la pròpia entrada de la cabana.

    Això es va ja convertir en un petit clàssic de cada dia.  Els tres que acostumàvem d’anar més avançats, ens instal•làvem una bona estona a la cabana construïda pels portejadors i, així, aprofitàvem tant per a assecar-nos i recuperar-nos una mica, com per a comunicar-nos com podíem amb ells, doncs aquesta ha estat una de les experiències més interessants del viatge.  Tot i així, com comentàvem, aguantar a dins la cabana gaire estona se’ns feia molt dur al principi, ja que el fum del foc que sempre aconsegueixen d’encendre amb una llenya absolutament banyada d’aigua no té cap sortida pel sostre, i es queda a dins la cabana per a anar sortint de mica en mica pels accessos a la mateixa.  Només es podia aguantar estant assentat o gairebé estirat.  Tota la roba que portem fa una olor a fum que, de ben segur, ja no la treurem mai més per molt que la netegem; però el peatge haurà valgut la pena, doncs les hores compartides amb aquella gent allà dins han estat d’un valor increïble.

    Realment comunicar-nos amb ells ens ha estat molt complicat, doncs només parlen la seva llengua indígena, i ni els dos guies o l’ajudant els entenen massa.  De totes maneres, amb els dies anem fent molt bona relació amb uns quants i, d’alguna manera, ens anàvem entenent. 

    Curiosament, amb un dels que més ‘parlem’ és el Botius, un sord-mut que, suposo que ja acostumat a entendres amb el llenguatge de signes, li és més fàcil expressar-nos quelcom i, a la vegada, entendre el que li volem dir.  Al final, ell sempre estava a prop nostre i ens servia tot sovint de traductor entre nosaltres i els altres portejadors. Un dels trets que de seguida vam percebre d’aquesta gent, és que tot i ser una societat encara molt primitiva, tenen perfectament clar el rol de cadascú a la tribu i son molt respectuosos entre ells:  Comparteixen gairebé tot el què tenen (material, roba, menjar, etc…) i gairebé mai discuteixen.  Al sord-mut, per exemple, es notava que el tractaven amb molta educació i respecte, i tots sabien comunicar-s’hi amb un llenguatge de signes gens oficial, però si eficaç.  Un dels detalls que més ens van sorprendre, és que quasi mai cridaven.  Ni durant la marxa, ni durant les tasques d’adequació del campament, ni durant les llargues hores que compartien a les seves cabanes acabades de construir, els tons de veu eren sempre bastant moderats.  Imagineu un grup de 30 espanyols apilats en una cabana tant ajustada i parlant… de ben segur que els crits s’escoltarien des del darrer racó de la selva!

    Al cap d’una bona estona va anar arribant la resta del grup, i vam tenir la primera mala noticia del viatge:  El Bill havia caigut creuant un riu i s’havia trencat dues costelles.  Va poder arribar al campament, però sabia que al dia següent hauria de retirar-se.  L’únic dubte que tenia era si continuar per a trobar el camí ‘normal’ i, llavors, recular per allà al ser teòricament més fàcil, o ja tirar enrera pel mateix llarg camí per on havíem vingut.

    A la que va parar de ploure, ens varen muntar les nostres tendes gairebé a sobre d’uns matolls que van mig escapçar.  Era incomodíssim, però com que de seguida es va tornar a posar a ploure, no vam fer res per a millorar la situació i ens vam col•locar a les tendes tal qual.  Els propers dies ja ens vam espavilar per a posar nosaltres les tendes en els llocs més correctes, encara que sempre inadequats, que trobàvem per col•locar-les.

    La primera jornada complerta havia estat molt llarga i dura, i tothom estava molt derrotat, ja no tant pel cansament de tant caminar, si no per la mullena que portàvem a sobre.  Una vegada a la tenda, només jo em vaig aixecar a sopar; i és que a mi em costa molt de perdre la gana.  Quan ens van cridar els guies/cuiners, ja no plovia i la vista era excel•lent, doncs estàvem en un lloc elevat de la selva.  Tots estaven aixoplugats a la tenda i ben embolicats a dins el sac, i jo em vaig dedicar a portar-los-hi el menjar a l’estil “Room Service”.  Val a dir que jo era dels que millor estava perquè, deixant a part de que estava eufòric amb aquella situació tant autèntica, al arribar aviat, em vaig poder eixugar força amb el foc de la cabana dels portejadors i, a més, aquell dia em va tocar per sort dormir sol en una tenda al haver-n’hi quatre i ser nosaltres set.

    TERCER DIA DE SELVA…

    Lo siento, este artículo no está disponible en español

    Tothom va dormir, o millor di, passar la nit, com va poder i, el matí següent, per sort, es va llevar amb un bon sol que ens va permetre, mentre esmorzàvem, d’assecar una mica més algunes de les principals coses que necessitàvem:  Motxilles, pantalons, Anoracs i, sobre tot, les botes.

    Només feia dos dies que caminàvem per la selva, i ja fèiem cara d’haver-hi passat un mes; però tots estàvem contents i positius, doncs teòricament només ens quedava un mig dia en aquelles condicions per a retrobar ja llavors el millor camí de la ruta ‘normal’, i arribar al Camp Base de la Piràmide de Carstenz en un parell de dies.

    El Bill, que era doctor de professió, estava bastant fotut i va decidir no jugar-se-la i recular pel mateix camí.  Ell deia que, tot i que el trobava molt dur per ell, es veia capaç de fer-lo; en canvi el que venia per davant no sabia com era i preferia no arriscar.  Més endavant ens en vam adonar de quan intel•ligent havia estat el Bill, doncs res del que ens esperava coincidia amb el què ens havien dit.
    Vam estar tot el dia patejant de nou per la jungla igual que el dia anterior, sense trobar ni rastre del camí ‘normal’ que havíem de creuar.

    A la nit, ja al campament que estava a 3.100 metres d’alçada, el guia responsable del grup ens va dir que ho sentia molt, però que encara hauríem de tardar dos dies més fins el Camp Base; doncs l’havien informat malament i seria l’endemà quan retrobaríem la ruta ‘normal’.

    Tots ens vam quedar amb un pam de nassos, doncs ja ens veiem sortint de la selva i afrontant les darreres dues etapes teòricament més assequibles fins el Camp Base.  En general tots estàvem entre mig contents de poder estar en un lloc tant increïble, i mig fastiguejats perquè era molt cansat caminar per allà i, sobre tot, de viure en unes condicions molt incòmodes.  La mullena era constant, doncs ens agafava cada dia la pluja en varies ocasions durant la caminada; a més, degut al fang i la mullena del terra, era impossible anar amb els peus secs, amb el problema de butllofes i sensació desagradable que això comportava.  Després, la vida al campament era tristíssima.  Ens havíem d’afanyar a muntar la tenda en un moment que no plogués, sempre abans de les 15h00 a ser possible, doncs llavors les pluges eren constants amb pocs moments de descans.  Una vegada la tenda muntada, ens tancàvem a dins i no en sortíem fins que era l’hora de sopar, que solíem fer a fora, sota una mica de tendall que ens havien muntat sense cap lloc per seure i, sempre, amb un terra empapat on era difícil d’estar-hi sense mullar-se de nou els peus.  Després de menjar quelcom, ràpid a fer un pipí i a tancar-nos de nou a la tenda fins a les cinc o les sis del matí per esmorzar i reprendre la marxa.  I al despertar-nos i activar-nos de nou, la sensació de posar-se sempre roba encara humida del dia anterior i, especialment, les sabates encara molles, era del tot desagradable.  Un dels sistemes que vam descobrir per assecar una mica les coses, era col•locar-les durant la nit a les cabanes on dormien els portejadors i, així, s’eixugaven una mica amb el foc, a la vegada que quedaven ja ‘fumades’ per sempre més.
    Després de tres dies caminant per la selva, un se’n adona que realment el millor calçat que hi pot haver son els propis peus nus.   Excepte uns set o vuit portejadors, la resta tots anaven descalços i, val a dir, que en algun moment envejàvem seriosament no tenir la pell adaptada i curtida per a poder fer com ells.  Mentre nosaltres havíem d’anar triant on posàvem el peu a cada pas, ells podien tirar pel recte, independentment de si hi havia aigua, fang o troncs.   L’aigua i el fang no els afectaven, doncs els peus així com es mullaven o enfangaven, s’eixugaven o es netejaven; i a l’hora de passar per llocs relliscosos com troncs o pedres de rius, veies que la seva planta del peu s’hi adaptava a la perfecció, maximitzant la superfície en contacte amb el terra i avançant amb molta adherència.   A més, els peus també els hi servien sovint per a agafar coses o apartar-les del camí, doncs feien servir els dits de tal manera que, de vegades, semblaven mans.   Allà a un li queda perfectament clara la funció que originalment tenien els nostres peus i que la nostra pròpia evolució ha anat diluint.

    Una altre característica que sorprèn d’aquests personatges, és la seva particular manera de portar els pesos.  Cada cultura porta els bultos d’una determinada manera, i moltes de les antigues ho fan utilitzant bàsicament el cap.  Els ‘Moni’ i els ‘Dani’ també, però a diferència del sistema més habitual de suportar el paquet corresponent a sobre el cap, ells el col•loquen dins d’una espècie de bossa de fabricació casolana, i pengen la nansa al front… o sigui, com una motxilla, però que s’aguanta únicament per la força del cap aguantant-se al front.  Fins i tot la majoria dels nostres portejadors posaven dins d’aquesta bossa la motxilla de 15 kg. que els hi entregàvem,  i a donar-li canya al seu front.  Ja a Tanzània, quan fèiem el Kilimanjaro, al veure als portejadors col•locar les motxilles i demés bultos a sobre del seu cap, m’agafava mal de cervicals; però aquí el dolor percebut es multiplicava per tres i m’anava des del coll fins a la punteta del dit gros del peu.

    QUART DIA A LA SELVA…

    Lo siento, este artículo no está disponible en español

    Una altre jornada igual o pitjor que les anteriors, doncs cada vegada era més complicat d’avançar.  Ara, a part de tot el menú del camí dels dies anteriors, eren molt freqüents i llargues les zones d’arrels i arbres caiguts.  Tant és així, que el company d’Extremadura va fer un càlcul subjectiu però, segurament, molt aproximat, de que havíem estat més d’un 25% del dia sense tocar realment al terra, i caminant per sobre dels troncs i les arrels.  Això era bestial com a sensació, però quan portaves hores fent-ho n’acabaves del tot fart; a part que era bastant fàcil de fer-se mal, doncs en cap moment es trepitjava en ferm i ens enfonsàvem entre mig de les branques al posar el peu sobre un tros de molsa que semblava sòlida, però que no tenia res a sota.

    Ja avançat el dia, els portejadors es van parar per acampar en un minúscul descampat de la selva i, quan nosaltres hi vam arribar, ja estaven tallant troncs com a bojos per a fer la seva cabana.  Els tres que sempre solíem anar més avançats que la resta de companys i els guies que, inexplicablement, sempre anaven els darrers, vam arribar al lloc del suposat campament i ens vam adonar que no hi havia espai físic per a col•locar les nostres tendes.  Com vàrem poder vam discutir amb els portejadors per fer-los-hi entendre de que allà no hi podíem dormir ja que només podríem posar les tendes on ells estaven fent la seva cabana.  No els hi va agradar massa la nostra protesta, i el que semblava més el jefe, va dir que allà ens quedàvem sí o sí.  Nosaltres vam posar les nostres motxilles al mig d’on estaven preparant la seva cabana, fent-los-hi senyals clares de que d’allà no ens en mouríem si no és que avançàvem una mica més i cercàvem un altre lloc per acampar.  Ja estàvem a punt de tirar la tovallola, doncs no volíem que el tema es crispés més, donat de que ells eren un pilot i tots portaven, com a mínim, un ganivet que feia més de dos pams de llarg; i de cop va aparèixer un altre portejador que va fer quatre crits i tot es va arreglar.  Tots vam agafar els estris i vam continuar caminant una hora més fins a trobar un lloc relativament més adequat, que finalment estava situat a 3.030 metres d’altitud.
    En arribar tots érem conscients de que no havíem trobat pas el camí ‘normal’.  Quan va arribar en Meldi ,ens va dir que volia fer una reunió a l’hora de sopar per a analitzar millor la situació.  Després d’unes quants hores aguantant la pluja dins la tenda, vam sortir a sopar i el guia ens va comunicar que no tenia ni idea de on érem.  Segons el què li havien dit els portejadors, ja hauríem d’haver trobat la ruta ‘normal’ feia dos dies, i cada nit li deien que la creuaríem el dia següent.  Finalment va afirmar que, en el millor dels casos, si el dia següent trobàvem la ruta normal, tardaríem encara tres jornades fins el Camp Base.

    Aquí si que tots començàvem a estar ja bastant preocupats, doncs si haguéssim anat per la ruta habitual, tot i el retard inicial, en quatre o cinc dies haguéssim arribat al camp base, però ara ens havíem estat desintegrant pel mig d’un infern de jungla durant quatre dies i ens en adonàvem de que el que liderava el nostre grup no tenia ni la més remota idea de on ens trobàvem i que, en el millor dels casos, tardaríem un total de set dies en arribar al peu de la muntanya.  Vam voler parlar amb el ‘jefe’ dels portejadors i, fent el circuït de traduccions necessari (Anglès – Indonesi – Moni o Dani), vam treure’n més o menys l’aigua clara.  Primer de tot, els portejadors que ens guiaven semblava que tenien com bastant clar que l’endemà trobaríem el punyetero camí normal; i llavors, segons totes les explicacions que ens van donar, vam deduir tot l’entrellat de la situació:

    Resulta que els portejadors de la ruta normal, que passava bàsicament en els seus primers dos dies per territori de la tribu Dani, i més concretament per la població de Suangamma, cada vegada volien pujar els preus dels seus serveis als de l’agència.  Per això, el Sr.Kato, l’encarregat a Sugapa de negociar les condicions del porteig de cada expedició, per fer un pols i una estratègia negociadora amb els Dani, va escoltar els Moni quan aquests li van dir que coneixien una nova ruta encara millor per a anar a la base de la Piràmide Carstenz.  Evidentment, aquesta nova ruta passava pel seu territori, i no calia que es contractessin portejadors de la tribu Dani.  Per això, sense haver-se comprovat mai la nova ruta per part de cap responsable de l’agència, ens hi van posar a nosaltres.  I per això hi va haver aquella rebel•lió el dia de la sortida, doncs només s’havia contractat a portejadors Moni, i s’amenaçava als Dani de quedar-se sense aquest negoci.

    Una vegada descoberta tota la trama que ens havia portat a trobar-nos gairebé perduts al mig de la selva i a tenir que superar unes etapes molt més dures del que cabia imaginar, només quedava un dubte per resoldre:  Podríem tornar a Sugapa per la ruta normal, que passava per territori Dani?  Doncs el tema no estava gens clar, ja que els ànims d’aquesta comunitat no estaven massa calmats, i anar per Suangamma volia dir passar per camins que ells havien arreglat, sense que en traguéssim en aquest cas cap compensació al no haver estat contractats.  Llavors nosaltres ens vàrem plantar i li vam exigir al Meldi que parlés amb els seus superiors i que solucionessin com fos aquell problema, doncs nosaltres segur que no tornaríem pel mateix camí, ja que ni per forces, ni per provisions, ni per ànims, ni per temps, ens veiem capaços de poder-ho fer.  I si no aconseguien assegurar el nostre pas per aquell camí, denunciaríem a l’agència per negligència i per estafa.  A partir d’aquí ens va garantir que el Sr.Kato, com a representant de l’organització, es desplaçaria a Suangamma a negociar amb els de la tribu Dani i garantir-nos el pas per allà sense problemes.

    Els Dani i els Moni han tingut moltes disputes al llarg de l’historia i, fins fa no massa anys, era corrent que s’enfrontessin tot sovint en alguna guerra tribal.  Ara per sort ja fa més de 5 anys que no hi ha cap baralla violenta i conviuen amb molta pau i normalitat, tot i que de vegades, per algun motiu qualsevol, hi ha certa crispació entre ells.  En una de les moltes converses o intents de conversa que vàrem tenir amb els portejadors, tots es van dedicar a ensenyar-nos cicatrius produïdes bàsicament per fletxes, de les batusses que havien tingut amb els Dani; i gairebé no hi havia cap Moni de més de vint-i-dos o vint-i-tres anys que no tingués vàries marques de guerra al seu cos.

    PER FI LA RUTA “NORMAL”

    Lo siento, este artículo no está disponible en español

    Al dia següent tothom estava bastant seriós.  Vam anar avançant com sempre pel mig de la selva espessa i, els tres que sempre acostumàvem a anar més avançats seguíem de prop als portejadors capdavanters, que anaven obrint camí amb els seus matxets pel mig de la vegetació.  Al cap d’unes hores la cosa semblava que s’anava aclarint i, finalment, cap a les dues del mig dia, ens vam creuar amb un sender que es notava molt fressat i que, sens dubte, havia de ser el camí de la famosa i desitjada “Ruta Normal”.

    Efectivament, la cosa s’estava alegrant, doncs claríssimament havíem arribat a un lloc conegut per a tothom.  Els ànims de tots canviaven per moments, i la marxa del grup es va començar a alleugerir fins el lloc on vàrem muntar el campament que, tenia indicis clars de ser un indret ja utilitzat en altres ocasions.  Estàvem a 3.500 metres d’alçada.

    A més a més, quan vam arribar no plovia i el cel es va aclarir per uns quaranta minuts, i ens va permetre de veure davant nostra la gran serralada de Carstenz, espina dorsal de l’illa de Papua,  i objectiu del nostre llarg i incert trekking per la selva.

    Molts dels portejadors que portàvem també se’ls notava eufòrics d’haver trobat el camí normal, doncs encara que ells son molt forts i estan adaptats al medi, també estaven patint les conseqüències de fer un recorregut tant exigent durant tants de dies i amb una càrrega molt pesada.  De tots, només tenien experiència en d’altres expedicions uns sis o set, i la resta eren debutants en aquesta mena de feina.  Per això, també la majoria era la primera vegada que podien contemplar la magnífica vista de la gran serralada de Carstensz, i els hi semblava com si ara, realment, ja ho havien vist tot al món.

    FINS EL “CARSON LAKE”

    Lo siento, este artículo no está disponible en español

    L’etapa següent ja va ser una altre història.  Primer perquè sabíem del cert on estàvem i cap on caminàvem.  I segon perquè ja havíem deixat la selva enrera i anàvem per una espècie de Sabana bastant aclarida de vegetació.  Però deixar enrera la jungla no volia dir, de cap manera, haver-nos oblidat del fang i de la mullena.  Continuava plovent intermitentment, i el terra estava gairebé sempre ple de fang i, de tant en tant, de llargs aiguamolls on era molt difícil d’esquivar alguna “posada de pota” fins a mitja cama.

    Un dels moments més interessants del dia va estar creuar el riu ‘Kobu’, un dels principals de Papua, però que aquí encara baixa prou estret com per poder-lo creuar sense problemes.  Tenir la selva al darrera, estar situats al mig de la sabana i en concret en el curs d’un riu maquíssim, i tenir les muntanyes altes al davant, constituïen una estampa insuperable.

    Cap a les tres de la tarda ens instal•làvem en un nou campament, també en una zona habitual dins la ruta normal de Sugapa al camp base de la Carstenz, a uns 3.630m. d’alçada, on l’alçada i el fred ja es començaven a notar i la pluja, pel fet d’estar tant a prop de les muntanyes més altes, era encara més intensa i freqüent.

    Aquell dia en ‘Poleck’ s’havia ferit al peu.  En Poleck era un dels dos nens que, inexplicablement, s’havien unit a l’expedició.  Tenia onze anys i nosaltres estàvem com indignats perquè l’haguessin deixat venir.  Però ell, un altre nen d’uns tretze anys, i tres dones més, s’havien afegit al grup voluntàriament, suposo que en gran part per a poder participar d’una experiència que, per ells, també els hi era nova i interessant.  Dels quatre portejadors que durant tot el viatge es van fer mal, un va ser aquest nen i l’altre una de les dones.   La qüestió és que el Poleck s’havia clavat una estella en un dit i semblava fer-li bastant de mal.  Ells li van fer una cura de les seves amb una mica de fang i embolicant-lo amb no se quina mena d’herbes recollides pel camí.  Sigui com sigui, va arribar pel seu propi peu al campament i, allà, tenia tres o quatre dies per refer-se, donat que la majoria de portejadors s’hi quedarien instal•lats tot i esperant que nosaltres anéssim fins el camp base a fer la muntanya.  Estar vivint ja a més alçada, per les pròpies condicions com vestien i vivien els portejadors, els hi hagués estat massa dur i, de fet, no era necessari que pugessin tots.  D’aquesta manera el nen es va poder recuperar del tot, i així continuar la marxa de tornada sense cap problema.  El Poleck era un nano molt valent, que es notava que admirava als més grans i forts de la tribu.  Sempre reia i estava de bon humor, i tenia una curiositat enorme per tot el què nosaltres fèiem i per tots els aparells que portàvem com les càmeres de fotos i de vídeos.  La llàstima és que no parlava gairebé ni indonesi, perquè al petit poblat on vivia no hi havia cap mena d’escola.  Sabia greu que un nen que es veia tant espavilat, no tingués la oportunitat d’estudiar un mínim, i així no estar tant a expenses del que el propi desenvolupament  li comportés.  Si la seva societat es mantingués com havia estat en totes les generacions anteriors, segur que tindria un futur feliç i estaria perfectament adaptat a la situació.  Però nosaltres érem conscients de que, inevitablement, i sempre amb el gran dubte de si això era o no una mala noticia, el desenvolupament també arribaria aviat a Sugapa i al poblat del Poleck, i llavors, estar mínimament preparat si que seria fonamental.  De poc li serviria ser un expert en posar trampes per animals o en tirar amb arc, si no sabia gairebé ni llegir ni escriure.  Nosaltres vàrem estar especulant d’apadrinar-lo i, fins i tot d’acollir-lo un o dos anys entre els tres espanyols del grup.  La primera part ens hem compromès a estudiar-la i veure com la podem dur a termini; però després de parlar-ho molt, hem descartat del tot la possibilitat de portar-lo a Espanya, doncs considerem que si llavors ha de tornar al seu món, el xoc cultural haurà estat massa fort i encara podria desestabilitzar-lo més.

    ARRIBEM AL CAMP BASE

    Lo siento, este artículo no está disponible en español

    Com sempre, la informació que ens donava el guia Meldi, no coincidia gairebé en res amb el què llavors ens trobàvem.  Ens havia dit que el darrer dia deixaríem el fang per trobar ja un terra bàsicament de roca; però de fang i aiguamolls encara n’havíem de trobar a pilots fins a arribar a final d’etapa.

    De totes maneres, va ser una jornada molt entretinguda, doncs anàvem sovint entre llacs d’alta muntanya preciosos, fent grimpades de vegades força delicades, combinades amb zones planes d’aiguamolls.  Entre pujades i baixades, el desnivell acumulat va estar de gairebé 1.400 metres de pujada.  El punt clau era trobar el pas anomenat “New Zealand Pass”, que era el que ens tenia de donar accés a la vall on es situava l’anhelat “Camp Base”.

    Hi vam arribar cap a les 14h30.  Des de dalt el “New Zealand Pass” semblava un lloc idíl•lic situat entre diferents llacs plens d’aigües provinents de les glaceres de la zona; però quan hi vam arribar, ens va semblar un dels llocs més desagradables de la terra.  L’entorn era preciós, però el lloc concret on es situava el campament era, per dir-ho d’una manera que rimi, fastigós.  Era difícil trobar un lloc pla i sense massa pedres que ens deixessin dormir una mica bé durant les tres nits que, com a mínim, hi havíem de passar; i a més, estava tot absolutament enfangat i era obligatori d’instal•lar la tenda sobre una base totalment humida i plena de fang.  Allà el fred, la pluja i una humitat constant era la normalitat. Jo he estat en diferents camps base o campaments d’alçada, i us ben asseguro que aquest ha estat el més desagradable de tots.

    Aquella nit, per variar, a l’hora de sopar, vam tenir una conversa intensa amb el nostra guia.  Resulta que inicialment hi havia previst un dia de descans al camp base abans d’atacar cim, però amb un dia de marge en cas de mal temps i/o de fallar el primer intent.  Però per culpa de la magnífica excursió improvisada que ens havien organitzat, ja no teníem cap dia de marge i ens ho havíem de jugar tot a una carta si volíem descansar un dia.  Llavors, tres dels sis membres del grup, que ens trobàvem molt bé de forces, vam decidir d’intentar fer cim aquella mateixa nit (es surt normalment entre dues i tres de la nit), doncs no volíem arriscar-nos a que el següent dia fes mal temps i ja no tinguéssim més opcions, només per haver destinat un dia a descansar que ens semblava que ens el podíem evitar.   En Meldi no volia que anéssim sols cap al cim de la muntanya, doncs és molt tècnica i perillosa, i nosaltres no deixàvem d’estar sota la seva responsabilitat.  Fins i tot va fer-nos parlar pel telèfon satèl•lit amb el director de l’empresa, situada a Jakarta pel seu telèfon satèl•lit.  Com que sempre em tocava parlar a mi, vaig ser jo el que em vaig haver de posar al telèfon i, més que justificar-li el que per nosaltres ja era una decisió ferma d’anar cap a cim aquella nit, el que vaig fer és esbroncar-lo d’allò més bé per tota la pèssima organització de tot el viatge.  Al final tot va quedar en que el Meldi ens va demanar que anéssim molt en compte perquè deia que si ens passava quelcom a la muntanya, a ell el posarien a la presó. Evidentment, nosaltres li vam garantir, tot argumentant que no patís, que ens agafaríem fort a les pedres sobre tot pensant amb les seves possibles conseqüències legals, i no pas en no quedar esclafats per culpa d’una caiguda.

    DIA DE CIM

    Lo siento, este artículo no está disponible en español

    Tot i que el viatge estava destinat a fer el cim de la “Piràmide de Carstenz”, la intensitat de tota la resta sembla que ens ha deixat en un segon planell la fita principal.  Sigui com sigui, l’escalada a aquesta muntanya és molt interessant i atractiva, i la part esportiva també va quedar ben coberta amb la jornada final d’atac.

    Aquest cim de 4.884 metres és el punt culminant de la serralada de Carstenz que creua pràcticament l’illa de Papua.  No és massa coneguda a nivell mundial fora de la gent que està fent el repte dels “7 Cims del Món”.  De fet, venir a escalar aquesta muntanya, tot i que és molt interessant, no es justificaria si no fos bé per estar dins del projecte dels “7 Cims”, bé per voler fer una expedició molt especial que ens permeti conèixer aquest indret tant apartat i encara primitiu del món.

    Tot i que normalment es surt entre dues i tres de la nit del Camp base per aprofitar al màxim les hores de menys pluja en aquesta zona, nosaltres vàrem sortir a les 4h30, ja que abans estava plovent de valent. 

    Els primers trams de l’escalada eren bastant assequibles fins i tot per mi, que era el que tècnicament estava més fluix dels tres.  Ja cap a la meitat de la paret principal, la cosa s’anava complicant cada vegada més, fins a arribar als últims 60 metres abans d’assolir la cresta, on hi havia la part més inclinada, amb un grau entre 5è. i 6è.; però a on per sort hi havia instal•lada corda fixa per a poder-nos assegurar.  Estàvem a la cresta cap a les 6h45, amb una gran vista sobre tota la selva de Papua, cosa no tant habitual en aquest indret, doncs és una muntanya que gairebé sempre està tapada pels núvols o la boira.  Vàrem aprofitar per a fer unes quantes fotos, doncs tot i que havíem tingut molta sort fins a aquell moment perquè no ens havia plogut i estava bastant aclarit, el panorama no pintava massa bé i arriscàvem de no tenir bones imatges des del cim.

    Una vegada a la cresta encara ens quedaven tres obstacles importants a superar.  Un era passar un tall impressionant de la muntanya mitjançant una tirolina que et deixa suspès a l’aire, amb uns 350 o 400 metres de desnivell a plom per sota i només depenent de la fiabilitat del teu propi material i del bon muntatge del sistema de cordes.  Tècnicament passar la tirolina no és molt complicat, però és una activitat que, practicada a aquella alçada, no és apta pels que tinguin vertigen.  A més, al tenir uns 12 metres entre punta i punta, inevitablement feia molta panxa al penjar-s’hi una persona, i llavors requeria un gran esforç físic per a remuntar fins l’altre cantó.

    Després de la tirolina encara faltaven dos passos molt delicats, doncs requerien superar unes escletxes importants al mig de la cresta, que suposaven haver de deixar-se anar entre roca i roca(com saltant) amb el vuit total a sota.  Per mi aquests dos passos van estar els més difícils i exposats de tota l’escalada.  Sobre tot el primer, on no hi havia gairebé res per a assegurar-se amb fiabilitat.  Son d’aquells punts on si un es para a mirar a baix, segur que li comença a rodar el cap i se li encongeixen els muscles fent-li del tot impossible el donar el pas necessari per a passar a l’altre costat.

    A les 8h10 arribàvem al cim de la Piràmide de Carstenz, punt culminant d’Oceania, i el meu quart cim del projecte.  Malauradament ara la visibilitat ja no era bona com a la cresta, i totes les fotos que hauríem de fer queden limitades a les poques roques que queden visibles.  Però encara que la foto pugui semblar estar feta al Matagalls en un dia de boira, un sap perfectament el què li ha costat arribar fins aquí dalt.  Fer un cim només és un instant, però que condensa tot l’esforç fet ja no solament durant l’expedició, si no durant tot el temps de preparació,  amb tots els suports de molta gent, el sacrifici familiar i l’encaix sempre complicat del tema de la feina.   Com que la temperatura era bona, hi vam estar gairebé una hora.

    Seguidament, vam iniciar el descens que, en una muntanya tant tècnica com aquesta, sempre és delicat.  Exceptuant un parell de trams on vàrem poder rapelar, la resta requeria molta atenció en cada pas.

    A les 12h00 vàrem arribar de nou al campament base.  Evidentment, i seguint la tradició d’aquesta illa, hi vam arribar mullats.  Tot i que la pluja ens havia respectat tot el dia, a la darrera mitja hora, ja en el sender que va entre la paret i el campament, va caure una bona tamburinada que ens va recordar que tot i la nostra alegria d’haver assolit el cim, encara teníem per davant cinc dies (un de descans i quatre de trekking), per a acabar-nos d’estovar abans d’arribar de nou a la civilització.

    DESCANS I TORNADA

    Lo siento, este artículo no está disponible en español

    Una vegada assolit el cim, tot i que ja hauríem tirat avall per a allunyar-nos d’aquell camp base tant incòmode, ens varem haver d’agafar un dia de descans obligatori per tal d’esperar a la resta del grup que l’havia fet el dia abans i ara els hi tocava anar cap a dalt de la muntanya.  Ells van ensopegar un dia magnífic; de fet, l’únic en que ha lluït el sol fins gairebé el mig dia.  Tots tres van poder fer cim sense cap problema, mentre nosaltres ens dedicàvem a fer alguna escaladeta i/o grimpada per les muntanyes del voltant.

    El primer de tornada dia es tractava de fer exactament el mateix camí de la darrera etapa d’anada al camp base fins el campament del ‘Carson Lake’.

    Com que sempre fèiem dos grups per a caminar i, nosaltres tres (L’italià, l’extremeny i jo) sempre anàvem molt més ràpids, vàrem arribar al campament quan molts dels portejadors ja estaven instal•lats a la seva cabana, doncs la majoria s’havien quedat allà durant els tres dies de camp base, a on només en van pujar vuit.  Al començar a ploure, encara no havien arribat les nostres tendes, i ens vam instal•lar durant gairebé dues hores dins la cabana dels Moni, on vàrem poder escalfar-nos en el seu foc, després de tres dies de passar fred al camp base. 

    Durant aquests temps, els que s’havien quedat al campament de ‘Carson Lake’, s’havien dedicat, entre altres coses, a reposar les seves reserves de menjar.  Tant els Moni com els Dani son bàsicament caçadors i recol•lectors encara.  Gairebé no cultiven res i no tenen bestiar, deixant a part els porcs que sempre corren lliurement pel poblat tot i menjant les restes que els hi donen.  A part d’això, tenen la sort de que la pròpia selva els hi proveeix molts elements.  Recullen plàtans i molts altres fruits que jo no vaig saber identificar.  També coneixen molt bé les herbes i, per això veiem que sempre durant la marxa en recollien i, llavors al campament, les dones es dedicaven a triar-les i preparar-les.  Però el què els hi agrada més és caçar.  La majoria sempre van equipats amb els seus arcs i fletxes, a punt per a disparar a alguna bestiola.  A part de l’arc, també cacen (sobre tot ocells) amb tira-xinès; i a més, sempre deixen pel camí trampes fabricades amb elements totalment naturals, que qualsevol s’encarrega de recollir quan hi ha una presa enganxada.  Una de les peces de caça més freqüent, a part de tot tipus d’ocells, és una espècia de cangur o marsupial petit (o rata gegant, segons es miri), molt propi de la zona. 

    Sempre que en cacen un fan festa grossa a la nit a dins la cabana.

    AVUI SI QUE PLOU

    Lo siento, este artículo no está disponible en español

    La segona jornada del camí de tornada va transcórrer, de nou, per la sabana plena d’aiguamolls.  Fou un dia llarg on el trio que anàvem més avançats vam tardar nou hores,  i el darrer del nostre grup, el canadenc Andries, que començava ja a anar molt ‘tocat’, n’hi va posar més d’onze i mitja, i arribà, lògicament, de nit.  Però el pitjor de tot el dia, a part de ser llarg, va estar haver batut absolutament el record d’hores i intensitat de pluja.  Vam estar més de mig dia sota una intensa ploguda, en ocasions pedregada, que ens va acabar de consumir les forces.

    Cada dia, abans d’iniciar la marxa, els portejadors estan uns deu minuts resant.  Gairebé tots practiquen la religió cristiana, doncs fa molts anys que per aquí volten alguns missioners.  Però com que el missatge no ha arribat massa clar, la religió és una barreja de cristianisme amb l’animisme propi de les seves costums religioses.  És una rutina que mirava de no perdrem cap dia, doncs dona molt bon rotllo veure com tanquen tots absolutament els ulls amb força, mentre algun dels portejadors fa de portaveu i diu les paraules o oracions que pertoquen.  Tothom acaba dient “Amén”, però curiosament, ningú es fa el senyal de la creu…  Sigui com sigui, la seva tradició i religió és prou complexa com per no poder-la comprendre en una curta convivència limitada, a més, per les dificultats de comunicació.   Una de les coses que si arribàrem a conèixer fou el costum que tenen tant la tribu Dani com la Moni de que les dones es tallin un tros de dit davant la mort d’un fill, un marit o un home important de la tribu.  Una de les dones que ens acompanyen te dos mitjos dits tallats per la mort d’un fill i del millor guerrer del poblat en un enfrontament amb els Dani ja fa nou anys.

    DE NOU LA SELVA

    Lo siento, este artículo no está disponible en español

    La penúltima jornada de marxa ens va portar, de nou, a travessar la jungla durant tot el dia.  Però tot i que va ser un dia també molt llarg, suposo que gràcies a la nostra experiència intensa de més de quatre dies al mig de la selva durant el camí d’anada, no se’ns va fer massa carregós.  Constatàvem que, tot i ser també un trekking bastant exigent, el camí per la ruta normal és molt més assequible i variat que el recorregut extrem per la jungla que havíem fet a l’anada.

    Aquest dia ens vam acabar de preocupar seriosament pel canadenc que, tot i anar ja bastant arrastrat des de fa forces dies, ara ja estava en una situació gairebé límit.  Li feia mal a l’esquena, estava esgotat i avançava massa lent pel recorregut que havíem de fer cada dia.  Va tornar a arribar de nit juntament a un parell de portejadors que li feien d’àngels de la guarda.  A la nit el vam intentar reparar una mica amb alguns calmants de dolor i relaxants musculars perquè pugues descansar al màxim i afrontar amb certes garanties la darrera etapa.

    ARRIBADA A SUGAPA

    Lo siento, este artículo no está disponible en español

    L’última etapa semblava només un tràmit, però encara ens hauria de portar alguna sorpresa important.  La primera meitat encara passava per plena selva, amb la dificultat afegida que havíem de vorejar o creuar molts rius, i en algun hi havia esllavissades importants.  I la segona part va ser molt maca perquè anava tota l’estona creuant petits nuclis de cabanes a partir de Suangamma (Poble base dels Dani).

    Realment no vàrem tenir massa problemes per poder passar per la zona Dani.  Només en una ocasió no ens volien deixar passar degut als conflictes que hi havia hagut en la contractació dels portejadors del dia de sortida, però després de discutir una estoneta, tot es va arreglar amb una petita propina a càrrec de l’agència causant de tot el lio.

    La jornada va ser llarguíssima i, fins i tot nosaltres tres que acostumàvem a anar més ràpid que la resta, vam arribar a Sugapa gairebé de nit.  Però el fet és que a partir de mig dia, el Giuseppe, l’escalador italià curtit en mil muntanyes amb el qui compartia tenda, va començar a tenir molt mal en una cama i a caminar amb molta dificultat.  Resulta que una petita ferida feta un parell de dies abans, se li havia infectat i tenia tota la cama bullint i molt inflada per sota del genoll.  Vam anar tirant com vàrem poder, a un ritme molt lent, i ajudant al  Giuseppe com a avançar.  La veritat és que pel Paco i Jo, va estar una tarda magnífica, doncs la marxa tant pausada que portàvem per culpa dels problemes del company, ens va permetre de gaudir a fons d’un espectacle únic:  Cabanes amb les famílies fent la seva vida normal i absolutament impressionant per a nosaltres, homes que arribaven de caçar, dones que venien del camp o del bosc a buscar fruits o herbes, Danis vestits només amb la ‘Koteka’ tapant-los-hi el pito que passejaven per allà amb els seus arcs, altres curiosos que ens venien a trobar, i desenes de situacions que ens deixaran un gran record a les nostres retines i, també per sort, al disc dur del nostre ordinador, doncs vàrem esgotar les poques bateries que ens quedaven a les càmeres davant tantes imatges increïbles que teníem al davant.

    Finalment vàrem arribar a Sugapa i, no molt més tard van arribar dos dels tres membres del grup que faltaven.  El problema, una vegada més, va estar l’Andries, el canadenc.  Havia sortit ja molt tocat dels dos dies previs i, segurament degut a la pròpia debilitat, va fer una errada en un pas complicat a la selva en el primer terç d’etapa, i es va trencar tots els lligaments d’un turmell.  Això va fer que no pugues avançar més pel seu propi peu i l’haguessin de traslladar  els propis portejadors durant tot el tram restant en una llitera improvisada amb dos troncs i una tela.  Van avançar fins una mica passat Suangamma, quant la nit i la intensa pluja que mai ens perdonava, els van obligar  a parar i dormir una mica en una cabana.   A la matinada següent varen reprendre la marxa, per a arribar a les cinc del matí a Sugapa.  Per sort van poder forçar i arribar, doncs l’avioneta ens venia a recollir aquell dia a primera hora per volar a Timika i empalmar directe amb el vol a Jakarta; i era urgent que tant el canadenc com l’Italià anessin de seguida a l’hospital per a tenir controlats els seus respectius problemes.

    Poques hores després, havent-nos esperat molta estona asseguts al costat de la precària pista d’aterratge de Sugapa, el soroll de la nostra avioneta es va començar a escoltar i va aparèixer insegura enmig de la boira.  Va estar un d’aquells instants únics on l’alegria i la tristor actuen dins d’un mateix amb tanta intensitat que s’arriba a sentir un dolor molt gustós causat per la situació del moment.  Per una banda tenir la seguretat de que volaríem cap a Timika, i llavors cap a Yakarta per empalmar ja cap a casa, ens omplia de satisfacció, ja que després de més de 16 dies a la jungla encara no les teníem totes en que la climatologia permetés volar l’avió, i encara ens haguéssim de quedar allà algun dia més.  Però per altre costat, deixar aquell indret i, especialment a alguns dels personatges amb qui ja havíem establert un petit vincle personal, ens creava una sensació d’amargor especialment intensa.  Gairebé mig poble ens va acompanyar fins la pista d’enlairament i, d’entre tots ells, destacaven el Telius (el meu portejador), el Damien (el portajador del meu company italià) i el Botius (el sord-mut amb qui més ‘xerràvem’).  La relació amb ells havia estat tant agradable i jo diria que, fins i tot, d’afecte sincer, que es notava per ambdues parts que ens sabia greu, de separar-nos ara i, ja segurament per sempre més.  El Telius em va regalar un collaret, jo li vaig regalar les meves botes, i ens vàrem fondre en una abraçada intensa que, encara ara l’estic degustant.  Minuts després l’avioneta s’enlairava i ens allunyava d’aquell racó de món dur i meravellós, que ja serà, per sempre, molt important per la nostre bagatge de records i experiències vitals.  Un dia després nosaltres tornaríem a estar immersos en la nostra societat benestant, tot queixant-nos per una crisi que sembla que ens frena una mica la follia de consum en la que estem vivint; mentre els Moni i els Dani intentaran caçar alguna bestiola interessant a la selva, mentre resen a no saben molt bé qui, i van vivint la seva vida tranquil•la i allunyada de tothom, tot i esperant inconscientment que, algun dia, no se sap molt bé si per bo o per dolent, la civilització també els atrapi i els incorpori al circuit global de la vida considerada “Moderna”.

    Albert Bosch

    Alçada: 4.884 m.
    Localització: Serralada de Surdinam – Província d’Irian Jaya – Illa de Nova Guinea
    Principals dificultats: Escalada en roca molt tècnica – Accés complicat a la muntanya – Mitjana de 5 hores al dia de pluja
    Data cim: 16 Novembre 2008