• català
  • español
  • english

  • Main menu:

    Segueix en viu

     

    Mountaineers for Himalayas Foundation

     

    Segueix en viu




     

    Llistat de noticies:

    Mc.Kinley

    0-vista-muntanya-general-avio 

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    LA GRAN DAMA D’ALASKA

    Gairebé tots els alpinistes que s’han enfrontat al repte dels “7 Cims” coincideixen en que el Mc. Kinley és possiblement el més dur i perillós de tots. Aquesta muntanya, amb els seus 6.194 metres, està molt lluny de ser un cim fàcil. Molt al contrari; s’ha guanyat el respecte de tots els alpinistes per les seves dures condicions climatològiques, per la seva bellesa salvatge i per amagar multitud de perills que converteixen la seva escalda en una empresa d’alt compromís.
    La denominació en llengua indígena i com se’l coneix actualment en la zona, és “Denali”, que significa la “Més alta”.

     

    3-molt-pes-x-tant-poc-muntanyenc1

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    INICI DE L’EXPEDICIÓ

    Quasi un parell de dies per a fer una intensa preparació a Talkeetna tant en l’apartat de material, com de consensuar tècniques comuns per a la progressió de la cordada per les glaceres i per la col•locació dels trineus; i també per aprofitar per a enregistrar-se i rebre el Briefing corresponent als Rangers que controlen la reserva del Mc.Kinley.

    A la tarda del 19 de maig agafàvem l’avioneta per a desplaçar-nos fins a la base de la gran glacera de Talkeetna, en un vol espectacular tant per les vistes com per la impressió de volar molt a prop de les parets de les muntanyes immediates.

    Una vegada a la glacera, fem un bon sopar i, en comptes de fer-hi nit, ja optem per a avançar fins el primer campament, situat a 2.300m., aprofitant que aquí no es fa mai de nit i així fem servir les hores de màxim fred per a creuar la perillosa part més baixa de la glacera on el creuament d’innombrables esquerdes composen un dels principals perills de l’expedició.

    Posem  les tendes a les 4h30 i fem una bona dormida per a agafar-nos el dia següent amb molta calma i fer un porteig a mig camí (3.300m.) del segon campament a la matinada següent. Tornant al campament primer, un bon sopar i a dormir aviat perquè ens llevarem molt d’hora per a traslladar-nos al segon camp a 3.400m.

    El dia 23, quart dia d’estada a la muntanya fem un dia sencer de descans.  Aquests dies inicials ens serveixen per anar-nos familiaritzant amb les característiques pròpies d’una expedició amb autonomia total com la del Mc.Kinley, certament força diferencial de la majoria de grans expedicions.  Ens fem un fart de fer forats, tant per a fer dipòsits pel camí, com per a posar-hi la tenda cuina/menjador.  Ens convertim en uns experts talladors i col•locadors de rajols de gel per a protegir les tendes del vent.  Aprenem a espavilar-nos amb els trineus que, de pujada no comporten massa problema a part del pes que suposen, però que de baixada son un important handicap a superar. I anem entrant, en definitiva en una certa rutina pròpia d’una gran expedició.

    El dia 24 ja tenim un dia bastant complert:  Anem a fer un porteig de material fins a 4.200m. per a preparar el trasllat al Camp Avançat el dia següent.  En aquesta jornada passem els coneguts colls del “Mororcycle Hill” i “Squarrell Hill”, on hem d’afinar bastant amb els trineus, doncs especialment el segon és molt inclinat i és una llimpa de gel blau complicadeta.  Deixem el dipòsit justament després de travessar el “Windy Corner”, un altre dels llocs complicats de la travessa pel risc constant de caiguda de pedres de les seves parets annexes, per tal de passar-lo una mica més lleugers el dia abans.  Per a passar aquest punt hi ha dues opcions bàsiques:  Creuar-lo dues vegades però anant més lleuger de pes i poder avançar més ràpids, o passar-lo un sol cop (fent el dipòsit abans), però portant tot el pes a sobre i anant més lents al superar-lo.  Nosaltres varem optar per la primera alternativa i, penso que no ens varem equivocar.

    El dia 25 fem la jornada més llarga i dura d’aquesta primera part de l’expedició:  Traslladem el campament al Camp Avançat (4.350m.), sense ni parar a recollir el dipòsit del dia anterior, doncs ho deixem pel dia següent, en el que farem una jornada de descans actiu adequant bé el campament i recollint l’esmentat dipòsit.

     

    8-tenda-camp-ii

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    UNA LLARGUÍSSIMA PARADA FORÇADA

    Teòricament volíem descansar només el dia 26 al camp avançat, i anar a fer un dipòsit a l’aresta principal (a uns 5.000m.), que ens ha de portar al Camp d’Alçada. Però les condicions estan molt complicades i ens hem d’allargar sense moure’ns un dia, i dos, i tres, i quatre, i cinc, i sis, i set, i vuit, i nou…

    Fins el novè dia no tenim alguna mínima opció de moure’ns ni amunt ni avall.  Estem pràcticament incomunicats enmig d’una forta tempesta que sembla no voler amainar mai.  Les hores costen de passar.  Pràcticament no podem fer res més que estar-nos a la tenda, de tant en quant sortir a fer algun vol ben abrigats per a estirar les cames.  Un dia ens entretenim durant moltes hores en construir una cova que ens va bé per a fer exercici i, al sortir-nos una cosa bastant xula i amb molt d’espai, ens serveix per a fer-hi molta vida durant tots aquests dies, doncs al menys aquí la temperatura no és massa baixa (entre 2 i 4 graus negatius aprox.) i ens permet descansar del fort vent que sempre ataca a les tendes.

    Tot just el dia 3 de juny sembla que les condicions ens poden permetre passar la llarga aresta que ens separa fins el camp d’alçada, i decidim recollir tot el campament i provar-ho, conscients de que estem ja fent un dels darrers intents que el nostre calendari i paciència ens permetrà.

    L’intent es frustra quan a l’arribar a la cresta veiem que se’ns ha fet massa tard i que el vent torna a ser molt fort.  La veritat és que poc varem dubtar respecte a la decisió de fer-nos enrere, doncs creuar tota la cresta (que dura entre dues i tres hores) amb temps correcte, essent tant exposada, hagués estat temerari en aquelles condicions.  Sabent-nos molt greu i ja quasi amb gust de derrota, tornem cap el camp base.

    Arribant de nou al campament a on havíem estat ja nou dies, la confusió va conquerir el nostre grup.  Jo em disposava a muntar de nou la tenda, però varis dels altres ja deien que aquella havia estat la nostra darrera oportunitat i que, ara al menys, feia prou bon temps per a creuar el “Windy corner” i tirar avall sense arriscar-nos a tornar a quedar atrapats allà per més dies.  Sense poder evitar-ho, varem entrar en unes hores de tensió dins del conjunt ben avingut que havíem estat tots els dies. Jo no volia pas discutir, però estava absolutament decidit a aguantar alguns dies més i esperar una possible i, teòricament previsible, millora del temps.  No podia quedar-me sol, doncs fer aquella muntanya sense anar encordat amb algú és temerari i jo no estava pas disposat a fer-ho, però vaig dir que si que ho faria si ningú es quedava amb mi.  Per sort, el meu company Geert Van Hurk, amb qui havia compartit tenda tots els dies i ens enteníem molt bé, de seguida em va secundar i varem tenir, al menys, una posició sòlida per a no deixar-nos estirar per les presses de la majoria que volien ja avortar l’expedició.  Finalment, dels sis que érem, tres se’n van anar avall i tres més ens varem quedar, donant-nos un marge de cinc dies més com a teòrica opció final.

     

    cim-mc-kinley-albert1

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    L’ATAC FINAL

    El 4 de juny va estar una vegada més una jornada de descans forçat en aquell capritxós campament. Però tot i que les previsions pel dia següent no eren excel•lents, semblava que apuntaven a una mica de calma a primera hora del matí.

    Sense dubtar-ho massa, ens vam disposar a sortir a les 6 del matí (molt aviat per aquesta muntanya a aquesta alçada), per a maximitzar les nostres opcions de creuar la ditxosa aresta. Al cap de sis hores arribàvem molt justos de forces al Campament d’alçada, per fi!

    El dia 6 el dediquem a descansar i preparar l’atac al cim al dia següent si el temps ens ho permet. De fet, no hauríem pogut pas intentar-ho directe, doncs va bufar un vent intensíssim que gairebé no ens va deixar sortir de la tenda i ens hagués impedit de totes fer cim. De totes maneres, els ànims els tenim al màxim, perquè les previsions indiquen dos dies de bon temps i, sembla que tindrem doble oportunitat per a provar d’arribar a dalt.

    El dia 7 ens llevem amb un dia fantàstic i, com havíem previst, a les 7h30 iniciem l’atac final. Només trobem un vent bastant fort al creuar el temut “Denali Pass”, però llavors la resta d’ascensió és dura, però bastant agradable.  I tenim la gran sort de que podem passar la llarga, exposada i preciosa cresta final, sense gairebé ni una miqueta de vent.

    Fem cim a les 15h00 del dia 7 de juny de 2009 (Hora d’Alaska), i arribem de nou al campament d’alçada a les 18h30.

    El dia 8 matinem bastant per a intentar recuperar temps i provar de baixar directe fins a la base de la glacera de Kalhitna d’una tirada.  Per això dividim l’etapa en tres parts: Una per a fer l’aresta més delicada per arribar al camp avançat on havíem dormit 11 dies, on varem recuperar els trineus, menjar una mica i també hi fem una petita migdiada. Llavors continuem fins el Camp 2 on hi havíem deixat un dipòsit al pujar, on hi dinem amb calma i també hi descansem una bona estona.  I finalment, empalmem fins a la base del Kalhitna per arribar-hi cap a les 3 de la nit.  Tot plegat una baixada llarguíssima i esgotadora tant per la distància i les hores, com per la tortura constant del trineu en els flaquejos més delicats (Windy Corner, Squirell Hill, Motorcycle Hill).

    Una vegada al costat de la pista d’aterratge de les avionetes, fem un vivac per a dormir-hi unes 4 horetes, i tenim la sort de que fa prou bon dia perquè molt aviat ens recullin i puguem dinar una súper hamburguesa amb 2 litres de cervesa a Talkeetna.

    Objectiu aconseguit, uns dies fantàstics de muntanyisme pur, i un ‘os dur’ del projecte dels 7 Cims superat.

     

    1-aterratge-glacera-kalhitna

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    Alçada: 6.194 m.
    Localització: Serralada d’Alaska  – Centre d’Alaska – E.E.U.U. – Amèrica del Nord
    Principals dificultats: Fred extrem – Perill d’Esquerdes
    Data cim: 07 de Juny de 2009