• català
  • español
  • english

  • Main menu:

    Segueix en viu

     

    Mountaineers for Himalayas Foundation

     

    Segueix en viu




     

    Llistat de noticies:

    Mt. Vinson

    EL PUNT MÉS ALT DEL CONTINENT GELAT

    10.Vista Gral.Mt.Vinson (Des de Avioneta)

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    Només descobrir l’Antàrtida, al igual que em va passar amb l’illa de Papua per a escalar la Piràmide de Carstensz, haurà estat ja, per sí mateix, un fet que justifica haver-me liat amb aquest projecte de pujar als “7 Cims del món”.

    Aquest lloc del nostre planeta on, a priori, no hi ha res, et mostra que si et dones la oportunitat de conèixer-lo una mica, és d’una riquesa impressionant. És un lloc clau pel clima de tot el món; és un lloc que amaga molts secrets geogràfics i geològics; és un lloc que representa un oasi de pau i ciència en un entorn planetari dominat per les lluites territorials, de religions i de poder; i és un lloc d’una bellesa i una personalitat tant imponent, que et captiva en molts sentits si tens la sensibilitat mínimament predisposada.

    L’objectiu d’escalar el punt més alt d’aquest immens desert gelat, m’haurà permès fer una aproximació al què representa aquest setè continent tant pel món en general, com per la gent que viu allà d’una manera més o menys puntual, com per a mi mateix, ja que estic convençut de que no serà, de lluny, la darrera vegada que programo alguna aventura per aquí a baix.

    INICI DE L’EXPEDICIÓ

    1.Ilyushon Out

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    Un dels punts més complicats del projecte de pujar el Mt.Vinson és poder començar entrar i sortir de l’Antàrtida.

    Ja aconseguir l’acceptació per a poder-se ajuntar a algun dels grups admesos cada any per a pujar a la muntanya, és prou dificultós. Per tenir garanties de poder-hi estar, s’ha de fer la sol•licitud quasi un any abans, doncs hi ha algunes temporades que les demandes sobrepassen el nombre limitat d’escaladors o expedicionaris admesos, i et quedes a la cua de la següent temporada.

    Una vegada confirmada la plaça, un s’ha de presentar a Punta Arenas (Xile) un mínim de dos dies abans de la data prevista pel seu vol Antàrtic, doncs ha d’atendre a un briefing amb instruccions precises de com comportar-se una vegada estigui a l’Antàrtida. Després de la reunió informativa i d’una revisió força exhaustiva del material per a assegurar-se de que hi hagi el mínim imprescindible per a la seguretat dels muntanyencs, i de que està prou net per a que no hi hagi risc de contaminar res d’aquell indret tant fràgil, ens quedem pendents de que ens avisin per a poder volar.

    Volar o no volar es converteix en la gran pel•lícula de suspens tant per entrar com per sortir de l’Antàrtida.

    Es vola en un avió de càrrega “Ilyushin” de fabricació russa, molt apreciat per a volar en llocs de guerra o amb geografies molt complicades. És un petit monstre que necessita unes condicions molc concretes per a poder fer el viatge:

    - Vent inexistent o baixíssim, per a no desviar l’avió a l’aterrar.
    - Temperatura inferior als -6ºC, doncs per sobre la pista patinaria massa.
    - Una bona visibilitat per a poder apreciar el contrast de la pista a l’aterrar, doncs es fa tota la maniobra visualment.

    Si es donen aquestes condicions, l’organització ens avisa amb 30-45 minuts d’anticipació, per a recollir-nos a l’hotel i portar-nos a l’aeroport per a embarcar. Després de 4h30′ de viatge, l’avió aterra en una pista de gel pur d’uns 10 Km., dels que en necessita entre 4 i 6 per a aturar-se, doncs no pot frenar ni amb els frens de les rodes, ni amb els propulsors invertits, per a evitar qualsevol possible maniobra brusca que fes patinar a l’avió sobre el gel i provoqués una catàstrofe.

    Nosaltres varem tenir força sort (Pel que vaig anar veient després), i el vol només es va demorar un dia respecte a la data prevista. El 28 de novembre a les 9h ens avisaven, i a les 16h aterràvem a la base Xinena-Nord Americana de Patriot Hills.

    Arribar allà és el primer shock antàrtic: Tots abrigats a tope, temperatura d’uns -17ºC, una pista de gel als peus extremadament relliscosa, i la cosa que es posa en marxa ja seriosament.

    Dinem una mica a la tenda de la organització de la base, i aprofitant que les condicions del temps son molt bones, empalmem amb el vol en avioneta fins a la glacera de ‘Branscomb’, on hi ha situat el Camp Base del Vinson, a 2.100m. d’alçada. És aproximadament una hora de vol, i hi arribem cap a les 21h del mateix dia 28.

     
    EN MARXA FINS EL CAMP I

    13.Camp Base a Camp I

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    14.Camp I (3)

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    El 29 de novembre en aixequem amb calma, doncs la bona hora per a començar-se a moure en aquesta muntanya és sempre quan cap cim fa sombra al sol que sempre, nit i dia, tenim al damunt, ja que això suposa una temperatura excessivament baixa i incòmode per a moure’s. Al camp base l’hora bona per arrancar és cap a les 11h, quan el sol ja ha deixat d’estar tapat per les parets imponents que tenim al darrera. Llavors preparem tot el material per a sortir, uns utilitzant trineus i els altres no (Jo vaig optar per a no agafar-ne i carregar més la motxilla, ja que només el podíem utilitzar la primera jornada).

    A les 15h comencem a caminar glacera amunt, fent una aturada al “Half Camp” o camp intermig, d’uns 20 minuts, per arribar al “Low Camp” (Camp Baix o Camp I), situat a 2.850m. cap a les 20h. Aquí comença un ritual que tenia molt après de l’escalada al Mc.Kinley: Muntar tendes, fer murs de rajols de gel per a protegir-nos del vent, fer un bon forat i muntar un tendall especial que ens serveixi de cuina/menjador, posar-se la màscara aïllant de la llum, i a dormir…

    El dia següent, tot i que fa bon temps, optem per a no moure’ns del Camp I i aprofitar per a aclimatar una mica apropant-nos a un coll situat a una horeta i mitja de marxa.

    Un dels principals detalls a tenir en compte quan s’està d’expedició a l’Antàrtida és que les normes, i més que les normes el propi compromís personal de cadascú, exigeix recuperar tota la brossa i les restes sòlides personals (caca en llenguatge del poble). Això és més complicat del què podria semblar, doncs requereix aprendre, d’entrada, a fer pipi abans de fer lo altre, doncs si no s’acumularia la orina a la mateixa bossa del sòlid element, es congelaria, i al retornar-la cap a Xile es fondria i seria un fàstic que ja us podeu imaginar. Per això, si que es pot fer pipi al gel, però usant sempre el mínim de llocs possibles durant l’expedició. D’aquesta manera, existeix el compromís ferm per part de tots els muntanyencs, de que només faran pis a un forat prèviament establert a cada campament, i durant el trajecte, si tenen necessitat d’orinar, utilitzarem l’ampolla que ja portem sempre a tal efecte per la nit.

     

    FINS EL CAMP D’ALÇADA

    20.Aresta

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    23.High Camp (2)

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    El dia 1 de desembre recollim tots els trastos i ens encaminem fins al Camp d’Alçada, que el situem a 3.950m., just al final de l’aresta que observàvem ben bé al damunt del Camp I.

    Per arribar-hi hem de remuntar una mica més (uns 20 minuts) la glacera de Branscomb on ens trobàvem, per a pujar a la cresta superior per una pendent molt forta, on hi ha una part equipada amb cordes fixes. Tardem unes 4 hores en arribar a la cresta, i llavors ens queda encara un parell d’hores per a trobar l’emplaçament on haurem d’instal•lar el campament.

    Aquí hi estarem després tota una jornada de recuperació i per a preparar ja l’atac final al dia següent.

    L’ATAC FINAL

    26.Cim Mt.Vinson 4.892m. (3-12-09)

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    Sortim el dia 3 de desembre a les 10h20, enfilant el llarg pateau que ens portarà fins a sota l’aresta final, i que tardem unes 4 hores a creuar. Amb un parell escàs d’hores més ens plantem a dalt el Cim del Mt.Vinson. Exactament a les 16h05 som al punt culminant de l’Antàrtida i, per a mi, el sisè objectiu del meu projecte.

    Tot i que el dia és magnífic, amb molt de sol i gens de vent, a la cresta final la temperatura baixa molt i al cim hem d’estar equipats amb tota l’artilleria pesada. Podem estar gairebé una hora a dalt la muntanya, prenent fotos i gaudint d’un paisatge clar i absolutament espectacular.

    Durant l’ascensió del darrer tram, constato la absoluta veracitat de que la densitat d’oxigen a la latitud on ens trobem, és molt menor que en altres zones del planeta, i l’esforç que requereix pujar a aquesta alçada és moltíssim superior al de qualsevol altre muntanya semblant d’Europa. Serveixi com a exemple el Mt.Blanc, que té casi exactament la mateixa alçada, i al que jo pujo pràcticament sense aclimatar, quan això aquí seria del tot impossible. Consultant-ho llavors amb guies i experts en aquesta muntanya, estimem que l’alçada seria equivalent a uns 5.600 o 5.700 metres a Europa.

    Val a dir que tots aquests dies hem tingut el luxe d’estar totalment sols a la muntanya. El nostre grup de 6 alpinistes més el Sherpa Nangya (Nepalès que treballa aquí en el seu hivern) que estava al Camp Base i ens ha volgut acompanyar, érem la primera expedició en entrar a la muntanya aquesta temporada. Dos dies més tard hi tenim un grup americà que només ens creuarem a la baixada. Així doncs, som els primers en fer cim al Vinson aquest any… Una experiència maca i molt impressionant, comparat amb altres muntanyes més concorregudes.

    En un parell d’hores més ens plantem de nou al Campament d’alçada.

     

     RETORNEM AL CAMP BASE

    6.Avioneta (7)

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    El dia següent de cim matinem bastant, parlant en horari Antàrtic, i a les 9h ens posem en marxa per a intentar arribar al camp base abans de les 15h, doncs per radio hem tingut notícia de que una avioneta hi aterrarà aquella hora perquè ha de rescatar a un escalador que estava fent un cim del costat i s’ha trencat el braç al despendre’s una roca. Si no agafem aquesta avioneta, haurem d’esperar a que baixi el grup americà que està tot just pujant avui cap el camp d’Alçada.

    Només fem una parada al Camp I, on ens creuem amb l’expedició dels americans, i a les 14h arribem al Camp Base, on encara tenim temps sobrat de menjar abans de que ens reculli d’avió.

    A la tornada cap a Patriot Hills tenim la sort de fer una aturada logística, per a deixar una mica de material, a la glacera ‘Union’ (Union Glacier), on hi ha un equip fent prospeccions de cara a traslladar tota la Base de Patriot Hills durant la propera temporada. El motiu és que aquí els vents son molt millors per a acollir vols transantàrtics, que son el principal mal de cap tant per a expedicionaris com per a científics de cara a programar els seus projectes. Veure per uns minuts aquest vast espai desert, amb quatre tendes plantades i 5 bojos penjats allà durant setmanes fent tot tipus de mesures, va estar un detall molt interessant.

     
    7 DIES A PATRIOT HILLS

    3Bis.Patriot Hills

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     
    El dia 4 de desembre, només aterrar de nou a la base Xilena-Nord Americana ens apretem un sopar bo i copiós. Ens instal•lem a unes tendes molt còmodes que tenen preparades per a convidats, i ens disposem a canviar el xip per a estar un mínim de 5 o 6 dies aquí esperant. L’avió rus Ilyushin havia volat el dia abans, i no hi havia cap més vol previst fins el proper dijous dia 10. Rarament es vola més d’un cop per setmana, doncs fer desplaçar aquest avió costa una milionada de dòlars, i sempre miren de tenir-lo ple de passatgers, doncs només n’hi caben 32 i, si a més anés mig buit, el cost no s’absorbiria de cap manera.

    A Patriot Hills m’hi trobo de conya. S’hi està còmode; un té la ocasió d’estar tirat al mig del desert antàrtic; hi ha gent molt interessant entre els expedicionaris, científics, treballadors, militars i algun turista de luxe; i m’aporta una tranquil•litat i serenitat brutal que em permet de tenir temps d’altíssima qualitat per a pensar, llegir i, sobre tot, escriure un munt de coses.

    Aquesta setmana a Patriot Hills ha estat molt tranquil•la a nivell d’activitats. Només vaig anar un dia a córrer i un altre a fer una excursió amb moto de neu i pujar a un cim proper. Però ha estat molt i molt activa a nivell mental… a més, una vegada més, m’ha suposat un curs de conversa amb anglès que no es paga amb diners.

    L’únic petit estrés que he tingut aquesta setmana han estat els dubtes de participar o no a la “Antarctic Ice Marathon” que es feia, teòricament el cap de setmana del 12/13 de desembre (Justament al arribar el següent avió amb els participants de la cursa). Inicialment, al tenir-ne coneixement, volia forçar al màxim per a poder-me quedar. Fins i tot vaig anar aconseguint entre coses meves i coses que em deixava gent de la Base, l’equipament adequat, i vaig sortir a entrenar per saber la sensació especial de córrer a sobre el gel, amb una temperatura baixíssima i una percepció del contrast més que difosa. Però al final, quan ja estava gairebé decidit del tot, em vaig fer enrera, doncs per molt especial i única que fos aquella Marató, em suposava ja quasi més sacrifici que plaer. Per només un dia de cursa havia de quedar-me quasi una setmana més i, fins i tot arriscar-me a demorar-me més o, inclús, poder arribar a passar el Nadal allà en cas de mal temps, com va ser el cas dels participants de la Marató de l’any anterior. L’enyorança intensa de la família, les responsabilitats de feina, la proximitat del Nadal i, sobre tot, que no es tractava, en cap cas d’un objectiu principal o prèviament previst, em van fer desistir i prendre una decisió una mica adulta i responsable; que de tant en quant, tampoc fa mal.

    Sigui com sigui, lluny de fer-se’m pesada aquesta setmana aturat a la base de Patriot Hills, m’ha suposat un relax i un enriquiment mental increïble. De veritat que entre l’hiperactivitat neuronal que sempre se’m dispara després d’un cim, i l’ambient tant especial d’aquest lloc, he escrit, reflexionat i treballat conceptes que n’estic segur que m’hauran estat fonamentals per a molt de temps o, fins i tot, i sense exagerar ni un pel, per a tota la vida.

    He pogut gaudir durant un termini breu de temps, però bastant intens, d’aquest vast continent gelat. I he de dir que la sensació que he tingut ha estat quasi calcada a quan vaig estar per primera vegada al Sahara: Atracció, Enamorament, Plenitud, Somnis, ganes de tornar-hi….

    Al pujar de nou sobre aquell monstre volador rus que es desplaça fantasmagòricament sobre el gel blau de l’Antàrtida, tenia un plaer amarg. Per un costat estava molt content pels objectius assolits i per a tornar a casa a abraçar a la família. I per l’altre estava abandonant un lloc amb la consciència de que m’hauria marcat ja per sempre, i amb la convicció de que hi tornaria segur a compartir-hi alguna altre experiència.

    3.Ilyushon on Ice

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    Alçada: 4.892 m.
    Localització: Serralada Ellsworth – Antàrtida
    Principals dificultats: Fred extrem – Dures condicions d’expedició – Elevats costos i logística per l’accés a la muntanya
    Data expedició: 3 de Desembre de 2009