05/05/2009

Un altre dels destacats personatges que varem conèixer a la “Marathon des Sables”, va ser l’avi Fidel Martí.

Dic avi amb un sentit gens despectiu, però constatant que als seus 69 anys, és realment avi d’un parell de nenes. Amb aquesta edat varem compartir la seva novena participació en aquesta cursa.

Ell fa tota la prova caminant, sense córrer ni un sol Kilòmetre. Però que això no ens porti a enganyar-nos, doncs el iaio porta un ritme altíssim. Va sempre a una velocitat constant de +/- 6 Km./h, durant totes les jornades. Gairebé no para mai ni per menjar, doncs pot fer-ho mentre camina, ja que el seu aliment bàsic durant l’etapa no son barretes energètiques normals, si no uns panellets boníssims d’una pastisseria del seu poble. I molts dels que anem corrent, hem de fer atenció de no encantar-nos massa, perquè si no en Fidel ens atrapa. El tipus, aplicant aquest sistema, sempre acostuma quedar per la meitat de la classificació general de la cursa.

Per la seva edat, caràcter, experiència, bon humor i veterania a la cursa, s’ha convertit en un dels participants més emblemàtics i estimats per tothom.

Als 58 anys el metges li van pronosticar que tenia molts dels mateixos problemes físics que havien portat al seu pare a ser un malalt crònic afectat per diferents patologies que, forçosament, l’obligaven a medicar-se constantment i a estar sempre en repòs a casa, sense pràcticament mobilitat i amb un control mèdic continuat. Després de que el doctor li receptés una dieta estricta i li fes una extensa llista dels medicaments que formarien part de la seva rutina diària a partir d’aquell moment, en Fidel va reaccionar i es va negar a seguir el guió que semblava que li tenien escrit.  Es va decidir a potenciar una de les activitats que més li agradaven: Caminar! I per això es va començar a inscriure en diferents marxes de llarga distància i, poc després a llançar-se a l’aventura de la MDS, on va descobrir una vertadera motivació vital que li ha donat energia i salut absoluta durant aquests darrers 9 anys i, molt probablement, durant forces més.

En Fidel viu en una casa al peu de l’estany de Banyoles, i ara, des del mes de novembre al mes de març aproximadament, ell es converteix en un dels elements habituals del paisatge, doncs gran part del seu entrenament consisteix en donar voltes a l’estany durant hores i hores. Sovint hi ha gent del poble que el veu ja voltant a primera hora del matí, continua observant-lo al mig dia, i l’acomiada quan encara volta a mitja tarda. 

Encara que em repeteixi sovint, el cert és que un dels factors que més m’impressiona i m’atrau d’anar coneixent gent especial mentre faig diferents activitats pel món, és trobar-me exemples vivents del tòpic que acostumem a dir, però no tant a aplicar, que diu que l’edat és un tema mental. El Fidel és un claríssim cas que demostra que la salut, les il•lusions, els projectes i les ganes de viure, son factors fonamentals i molt valuosos a la vida i que depenen més de l’actitud de cadascú, que no pas de l’edat, les circumstàncies i l’entorn que tinguem. Gairebé sempre podem ser i viure com desitgem, però resulta que acostumem a dedicar més energies en justificar el perquè no podem fer-ho, que no pas en intentar-ho.

ALBERT BOSCH

30/04/2009

Feia temps que volia córrer una Marató normal, és a dir, de la mida oficial (42,195 Km.), i sobre asfalt, per a tenir un temps de referència en aquesta prova; però entrenar-la específicament em feia molta mandra. Per això, quan fa dos dissabtes un company em va proposar d’anar a fer la de Madrid el següent diumenge, al haver quedat una inscripció lliure per culpa d’una lesió en moto d’un del grup, em va semblar una oportunitat perfecte. Em trobava amb prou bona forma després de córrer i preparar durant 5 mesos la “Marathon des Sables”,  i tot i que no tenia res a veure una cosa amb l’altre, forçosament el volum que portava a les cames m’hauria de servir per a aguantar la de Madrid, sense haver de passar per la disciplina d’entrenar una Marató de forma específica. I com que encara em quedarien tres setmanes després de la cursa per a recuperar-me abans de l’expedició del Mc.Kinley, em vaig decidir i contràriament al que tothom fa, em vaig apuntar a fer una Marató tot just una setmana abans.

De resistència a les cames sabia que no me’n faltaria amb la quantitat de Kilòmetres acumulats durant els darrers mesos, però el què em preocupava més era el ritme de cursa per a poder fer un temps digne, doncs estava acostumant a córrer molt més a poc a poc per a fer molt llargues distàncies; i el fet de fer tants quilòmetres sobre asfalt amb el risc de sobrecarregar-me molt al no estar-hi gens habituat. Però contra aquests dos handicaps, tenia un factor positiu: Estava amb moltes ganes de córrer i d’apretar-me per a fer bon temps personal; i en aquestes coses, a part de la preparació física, el tema ‘coco’ també és important.

El meu objectiu era intentar estar per sota de les 3 hores i mitja, i diumenge passat (dia 26 d’abril), em vaig presentar a la línia de sortida de la madrilenya Avinguda de La Castellana, sota una pluja fina constant, amb la intenció de seguir a un corredor de la organització que marcava amb un globus el ritme de cursa per a fer aquest temps.

Per sort em vaig trobar més bé del què em pensava seguint aquell ritme, i abans dels 30 minuts d’haver sortit, em vaig decidir a atrapar a l’altre ‘globus’ que portava el corredor de la organització per a marcar el ritme de 3h15’.  Després ja vaig estar tota la cursa per davant d’aquest globus, corrent a un ritme constant d’entre 13 i 15 Km./hora. Vaig passar per la mitja Marató amb 1h30’ exacte i ja veia que només em dependria dels darrers 10Km. per a veure si seria capaç d’aguantar un ritme que em permetés d’entrar a meta per sota de les tres hores i quart.

Evidentment cap el Km. 35 ja començava a estar bastant tocat i el ritme màxim al que podia córrer ja només era d’entre 11 i 12 Km./hora, però encara em semblava suficient per a que no m’atrapés el ‘globus’ de les 3h15’.  Llavors va ser quan en una pujada bastant pronunciada ja en el Km. 40, enfilant cap a la zona d’arribada del Parc del Retiro, em va atrapar el corredor del ‘globus’ esmentat, i em vaig fotre un susto important. Lògicament, allò em va aportar la motivació justa que necessitava per a apretar una mica i vaig poder incrementar el ritme lo suficient per a entrar a menta finalment amb 3h12’44’’.

El temps per algú com jo, és ja una excel•lent referència, doncs tot i que soc corredor habitual i portava molts de Km., no havia entrenat específicament; i us garanteixo que per a fer aquest crono, s’ha d’anar molt ràpid durant molt de temps.

No us explico com em van quedar les cames els dos dies després de la cursa, però vaig poder entendre perquè hi ha tanta gent que s’enganxa a les Maratons i que s’arriba a obsessionar durant tot l’any amb els ritmes, les series, les velocitats per Km., etc… Al final, apart d’una afició i una manera de fer salut, també és una manera d’anar-se posant a prova un mateix i ajudar a superar-se i a conèixer-se a un mateix.

Per acabar, agrair al Joaquim Tribó, que es va lesionar seriosament el genoll en una caiguda en moto fa un mes, que em cedís la seva plaça i em deixés córrer en el seu nom a la Marató de Madrid. Et dedico les meves 3 hores i pico gaudint i patint per el meravellós circuit urbà madrileny, i et dono tots els meus ànims perquè et recuperis aviat i estiguis igualment motivat per a entrenar i poder participar quan abans millor a la teva octava Marató.

ALBERT BOSCH

15/04/2009

Aquesta foto que va adjunta al text té molt més valor del que pot semblar a simple vista.

Estàvem fent l’etapa reina de la ‘Marathon des Sables’ amb el Miquel (El meu company d’equip), i ens van començar a avançar els primers de la cursa que en aquella etapa, excepcionalment, prenien la sortida tres hores més tard que nosaltres.  Cap el Km. 55 tot just n’havien passat cinc entre els que es comptaven tres marroquís, un americà i un espanyol; i de seguida va arribar el sisè.

Corria com una llebre, amb gran agilitat i molta energia, i encara amb gairebé quaranta Km. per davant. Però no era un corredor normal; si no que es tractava d’un extraterrestre, un esser absolutament fora de les normes, un atleta increïble… era l’heroi absolut del Miquel (i m’imagino que de molta gent més), del qual feia més de quatre anys que me’n parlava.

Anava dins dels “Top 10” d’entre 890 corredors i…. Tenia 60 anys!!

En Marco Olmo és un “Avi” italià que domina moltes de les curses més prestigioses del món de muntanya de llarga distància; considerat com un dels millors corredors de curses de muntanya d’Europa. Entre molts resultats increïbles, destaquen que el 2008 va ser el Campió del món d’Ultra Trail amb 60 anys ja complerts; l’any anterior va guanyar la ‘TransGranCanaria’ de 115 Km., rebaixant el record anterior amb més de 3 hores; el 2006 i 2007 va guanyar l’Ultra Trail del Mont Blanc, segurament la cursa més dura i de més prestigi del circuit de muntanya (Amb 166 Km. i 10.000 metres de desnivell positiu), i així fins a una llarga llista de grans resultats que no son de cap manera, propis d’esportistes de la seva edat.

En aquesta edició de la MDS va quedar finalment el dotzè, però és que ell llueix més quan les etapes son molt més llargues del què acostumen a ser aquí.  És a les curses de llargues distàncies on està sempre entre els millors, sempre marca la diferència a partir de les distàncies considerades “per mortals”. Quan es porten ja més de 60 Km., o més de 6 o 7 hores de cursa, és quan aquest iaio continua corrent com una màquina i deixa a tots o la gran majoria dels seus rivals clavats i amb la doble derrota d’estar superat per un atleta que apart de ser millor, els pot fins a més que doblar en edat.

Al voltant d’aquest home hi ha multitud de llegendes: És vegetarià estricte, no va mai a fer-se massatges de recuperació, porta una vida absolutament austera, sempre vesteix o calça material molt espartà en un entorn en que tothom acostuma a anar a la ‘última’, corre gairebé cada dia de l’any excepte el dia després de la MDS, etc… Tant especial és aquest fenomen que, evidentment n’hi hauria per a fer-ne una pel•lícula.  I és precisament això el que estan fent ara mateix, segons podeu consultar a la web  www.unpassodopolaltro.it,  i que serà, sens dubte apassionant.

Per tot això, els pocs segons que vàrem poder córrer amb ell i fer aquesta foto del Miquel amb el seu heroi, van estar tota una experiència.

I després diuen que l’edat ens limita… Que li preguntin al Marco Olmo!!

ALBERT BOSCH   

07/04/2009

Prova completada. Després de més de sis mesos de preparació entre entrenaments intensos, selecció del material, reunions d’organització, preparació dels temes de comunicació, etc; la nostra participació a la gran “Marathon des Sables” ja està superada.

Esportivament el balanç no és brillant, però al menys ha estat digne per a no ser uns especialistes en la matèria; i a més tampoc està lluny del màxim que podíem esperar pel nostre nivell.  Els tres hem entrat dins del primer terç de la cursa tant a nivell individual com d’equip.  Dels 879 corredors que van iniciar la cursa, el David ha quedat 168, el Miquel 231 i l’Albert 250.  I de 56 equips inscrits, hem acabat els setzens.

Però el balanç que més ens interessa, com sempre passa en aquests grans reptes, és el personal. I en aquest sentit si que hem triomfat absolutament.

Primer perquè físicament ens hem trobat tots molt bé.  Tant a nivell muscular, com pel què fa als peus (gran punt dèbil de la majoria dels corredors), hem finalitzat gairebé perfecte.  Només el Miquel té una petita tendinitis en una cama, i el David i l’Albert alguna petita butllofeta en algun dit.  I mira que aquests darrers dies, una vegada acabada la cursa, l’espectacle de gent caminant amb moltíssima dificultat, ha estat constant. Pensem que tant l’entrenament que havíem fet, com el plantejament de cursa va estar l’adequat per a assegurar-nos de resistir bé a nivell físic en aquesta prova extrema.

En segon lloc, i precisament per no anar ‘trencats’ a nivell físic, hem pogut gaudir al màxim de tots els aspectes de la carrera, i molt especialment del desenvolupament de les etapes, amb els extraordinaris paisatges, la sensació d’immensitat del desert i el propi ambient de la competició sobre el terreny.

Un tercer punt que ha estat extraordinari d’aquesta prova, és l’intens contacte humà que hem tingut amb tots els participants.  Hi havia corredors de 39 països diferents i, tot i que ha estat inevitable de conviure molt més amb els catalans i espanyols, si que hem tingut la ocasió de parlar i compartir experiències amb gent de molts d’altres llocs del món.  Aquí, la pròpia formula d’aquest esdeveniment, amb total autonomia dels corredors, amb campaments molt integrats, amb poca o nul•la possibilitat de que hi accedeixi gent externa i, amb els moments tant intensos que la situació et fa viure, porten les relacions entre les persones que hi prenen part a uns altíssims nivells de connexió que, de ben segur seran difícils d’oblidar i, que constitueixen sense cap mena de dubte, un dels grans actius d’aquesta aventura.

Com a quart aspecte a destacar hi hauria l’enorme satisfacció d’haver participat i superat una de las curses mítiques que hi ha al món.  A part de la gran experiència que suposa, també ens haurà aportat a cadascun de nosaltres una sensació de triomf personal, i ens haurà carregat d’energia i autoconfiança per a poder afrontar altres reptes similars en el futur.  De fet, un dia després d’acabada la cursa, tot i prenent un Tè a la menta tranquil•lament en una terrassa de Ouarzazate, els tres coincidíem en que ens havien quedat ganes de córrer i que teníem intenció de plantejar-nos altres grans proves equivalents que hi ha arreu del món dins l’especialitat de la ultra resistència corrent… I perquè no, de tornar a la MDS en un futur de nou, tot i que sense la idea de fer-ne moltes de seguides, doncs hi ha massa coses interessants a fer dins d’aquests tipus de projectes com per a centrar-se únicament en anar repetint aquesta prova.

El cinquè, darrer i, segurament més important dels punts a valorar en l’apartat del balanç personal, ha estat la excel•lent relació que hem tingut entre els tres: Cap moment de tensió; Moltíssima compenetració; Suport constant; Riure sense parar, tant en els bons com en els mals moments; Converses de tots tipus; Mesos de contacte i convivència intensa al voltant d’aquest projecte; Ganes de continuar fent moltes coses plegats i, sobre tot, molt orgullosos de ser amics i d’haver pogut viure junts aquesta experiència. 

Amb tot això, agafa més sentit que mai la frase que vàrem escollir per a encapçalar aquest blog que hem preparat específicament per a la MDS:  “El que importa és el viatge, no el destí”.

De part de tots tres, moltíssimes gràcies pel vostre seguiment, suport i tots els missatges d’ànims que ens heu anat enviat.  Només per això, ja ha valgut la pena.

DAVID – MIQUEL – ALBERT
EQUIP  SAUNIER DUVAL - GOLITE MDS 2009

COMUNICAT D’ÚLTIMA HORA: Ens ha estat comunicat via telèfon i mail que els tres components de l’equip ” Saunier duval- Golite” han finalitzat amb èxit la 24 edició del Marathon des sables.

El resultat final ja ha estat penjat en aquesta pàgina.

Malauradament s’ha hagut de suspendre l’última etapa, que s’hauria d’haver disputat demà degut la impossibilitat de l’organització de muntar el bivac corresponent a causa de les males condicions del terreny: les
pluges intenses dels últims dies han convertit el desert en un fangissar en molts indrets.

A través del telèfon hem recollit les primeres impressions dels nostres corredors:

Estan realment satisfets. En el dia d’avui tots tres han millorat els seus resultats en la classificació general respecte ahir, i han superat el recorregut a una velocitat mitjana molt respectable, tenint en compte el
cansament que acumulen.

En l’etapa d’avui, els corredors han hagut de superar un seguit de petites muntanyetes (7) d’uns 200m aproximadament; cadascuna d’elles, donava pas a un   gran “plateau” ( extensió elevada i plana) de sorra molt tova, degut
a les pluges, i en alguns casos la sorra, a més, formava dunes. Ha fet molta calor i aquest terreny tan poc consistent i humit ha fet patir força als participants.

Per rematar l’etapa han hagut de superar un riu amb aigua fins als genolls, a 10 Kms. de l’arribada, i amb els peus i les bambes molles, la marxa s’ha fet encara més ferragosa.

Però han arribat…! E tots tres han admés que es troben en bon estat físic i mental, estan molt satisfets del seu rendiment i treuen importància a les butllofes (en tenen tots tres i no pas poques) i als
problemes musculars. “Aquesta gran aventura extrema al desert ens ha valgut la pena, aquests dies restaran per sempre en la nostra memòria per molts
motius: la bellesa , la duresa, la companyonia i la soletat….”

Fins i tot, hi ha qui ja ha assegurat que tornarà.

L’Albert ens ha dit que entre demà i demà passat passaran una crònica complerta.

Felicitats valents, heu vençut!

En Lance Armstrong, el set vegades guanyador del Tour de França i segurament el millor ciclista de la història d’un esport on el patiment és un tret fonamental, té una frase que avui m’ha rondat tot el dia pel cap:

“El dolor pot durar 5 minuts, 1 dia, 1 setmana, 1 mes o 1 any; però al final passarà i alguna altre cosa ocuparà el seu lloc.  En canvi l’abandonament dura per sempre”.La MDS és un clar exemple de que l’esperit de superació de les persones ens pot portar sempre molt més enllà dels límits que normalment pensem que tenim.

Aquí tots els participants depenen bàsicament d’ells mateixos per a anar sobrevivint a la prova i superant cadascuna de les etapes.  No hi ha cap element, apart d’ells mateixos, que els pugui ajudar a avançar o fer abandonar.  No és com al Dakar on la mecànica hi té molt a dir, o fins i tot com en curses del tipus Titan Desert, on la bicicleta pot jugar una mala passada en un moment donat.

Aquí tothom té bàsicament dos elements claus per a superar aquest enorme repte personal:  El seu cos i el seu cap.

El cos tothom el porta bastant ben entrenat i, tot i que mai és una garantia per a fer una bona cursa o per a poder arribar al final, no acostuma a ser ni el principal motiu per a assegurar l’èxit, ni per a fer abandonar els corredors.

Un aquí, més que mai, se’n adona que la veritable força està a dalt de tot del terrat: Al cap.  Aquest sí que és el factor clau per a poder superar els límits que cadascú acostuma a pensar que té.  Aquest és el veritable motor i la força per a fer coses  importants.

Nosaltres tres i, encara més, molts dels altres corredors, estan pràcticament destruïts a nivell físic, però si mentalment es te clar quin és l’objectiu i un s’hi senten capaç, ni es planteja l’abandonament, i acabaran o acabarem (esperem!) el  gran repte de concloure la “Marathon des Sables”.

02/04/2009

Encara que no haguem pogut posar-nos en comunicació directa amb els nostres corredors, tenim informació de primera mà proporcionada pel Race Tracker: tots tres han arribat a completar la jornada reina de la MARATHON DES SABLES.

16 hores d’infart. Aquestes són les hores que en David, l’Albert i en Miquel han superat gràcies al seu esforç, tenacitat i constància. 16 hores en les que només s’han pres 30 minuts al CP5 per a descansar, i suposadament, menjar alguna cosa per a recollir les forces necessàries per arribar a la meta. Sigui com sigui, ho han aconseguit.

A hores d’ara, l’Equip Saunier Duval - GoLite, deu estar dormint plàcidament després d’arribar sobre les 3h30 de la matinada d’avui (hora espanyola) amb només 30 minuts de diferència entre el 1er, en David, i el 2on i el 3er, l’Albert i en Miquel respectivament.

Esperem que durant el llarg del matí puguem parlar amb ells personalment, i així poder completar amb la màxima informació possible, tant l’evolució de la jornada d’ahir com de la jornada que els hi depara avui.

De part de tots els seguidors i de tot l’equip:

ENHORABONA!!!

01/04/2009

Aquest mateix matí hem tingut comunicació del nostre Equip Saunier Duval – GoLite.

Els corredors de la Marathon des Sables s’han llevat amb novetats per al dia d’avui. L’organització, per motius de logística deguts a les pluges dels darrers dies, han decidit que l’etapa prevista per al dia d’avui s’allargarà en 10 km, passant d’un recorregut de 80 km inicials a 91 km. La part positiva, es que també s’ampliarà el màxim d’hores per a poder culminar la jornada, passant de 34 hores a 35 hores.

Sigui com sigui, el nostre Equip Saunier Duval – GoLite farà història, degut a que en les 24 edicions que porta la Marathon des Sables, mai ha hagut una etapa tant llarga, i l’Albert Bosch, en Miquel Noguera i en David López estaran presents.

Per últim, comentar que la previsió del temps d’avui dia 01 d’Abril es preveu molt dura de cara a la carrera, tot i que de bon matí feia molt bon temps, es preveu que durant el llarg del dia les temperatures arribin als 40 ºC.

Aprofitant la comunicació, ens han demanat que agraïm de part de tots tres, el suport que estan rebent de tots els seguidors, família, etc… Just ahir a la tarda, els hi van lliurar tots els missatges que han anat rebent (tant de les nostres pàgines oficials, www.7cims.com i www.saunierduval-mds2009.com, com del Race Tracker) i gràcies a ells, es veuen amb més forces, si els hi cal, per a poder avançar a la llarga jornada que tenen per davant.

31/03/2009

CRÒNICA DEL DIA

Completada la tercera etapa.

Els tres corredors han acabat l’etapa d’avui amb 38,8 km a les seves espatlles, arribant a finalitzar la jornada amb els següents temps estimats:

- 1º        David López          05h15
- 2º        Miquel Noguera    05h20
- 3º        Albert Bosch         05h33
(Temps Equip Saunier Duval - GoLite)

L’etapa ha estat modificada d’una manera reduïda i, segons l’organització, ha estat bastant dura degut a que l’etapa prevista era principalment plana i al final ha hagut de fer un bucle tornant al mateix campament. Durant aquest trajecte han passat per un Erg de 7 km que ja estava previst, encra que al km.20 s’han topat amb varies muntanyes, donant molt desnivell a la segona meitat de la jornada, amb dunes de 5 km que eren suficientment altes com per a castigar encara més, si és pot, les seves cames després de 34 km de Marathon.

Respecte a la salut i forma física dels nostres corredors, confirmar que es troben en perfecte estat. Només muscularment una mica carregats i amb alguna ampolla als dits dels peus, amb l’excepció d’en Miquel que té una ampolla una mica més gran a la planta d’un d’aquests.

LA JORNADA SEGÜENT

Demà tenim l’etapa reina de la “Marathon des Sables”:  80,5 Km. duríssims i interminables pel desert, amb un màxim de 34 hores per a culminar-la si no es vol quedar fora de cursa.  Evidentment, en una etapa tant llarga hi ha tots els terrenys possibles.  El gran repte serà intentar acabar-la dins  el mateix dia, no havent-nos de quedar a fer Vivac al mig del desert i, llavors, tenint tot el dia següent per a descansar.  I si no ho aconseguim, a omplir-nos de moral i descansar com puguem durant la nit al mig del desert, per a arribar amb les poques forces que ens quedin el dijous al campament final de l’etapa.

COMENTARI DELS CORREDORS
Albert Bosch

DESERT, MON AMOUR

Darrerament, quan em pregunten si l’actual crisi econòmica m’afecta, els hi contesto que efectivament m’afecta, i a més, d’una manera brutal.  Els hi dic que es poden imaginar fins a quin punt estic en crisi que jo, abans, ja fa uns quants anys, corria pel desert en cotxe i en moto, després ja només em podia permetre de fer-ho en bici, i ara, amb la punyetera crisi, ja únicament hi puc venir a fer curses a peu!!

Evidentment, això és una conya, doncs independentment de si m’afecta o no la crisi a nivell professional, el fet és que estic molt content de poder tenir l’experiència de viure el desert des de la perspectiva d’un corredor d’ultra-resistència a peu.

L’any 1996 vaig tenir el meu primer encontre amb les dunes participant al “Rally de l’Atlas” en moto.  Va estar un bateig bastant traumàtic per diferents problemes mecànics greus que vaig tenir.  Només us diré que la primera vegada a la meva vida que feia una duna, va ser entrant-hi a peu aguantant i guiant la moto al costat, doncs tenia el “Buje” de la roda del darrera rebentat, i si bé la màquina podia avançar, no podia suportar gens de pes.  Imagineu-vos quin debut….  Però deuria de ser un enamorament a primera vista, doncs des de llavors no he parat de fer activitats força exigents al desert.

Des del 96, apart del Rally de l’Atlas i de diferents travesses en moto i en bici, he fet dos Dakars en moto (’98-’99), cinc en cotxe (’00-’01-’05-’06-’07), una Titan Desert en bicicleta de muntanya (’06), i ara estic participant a la cursa més emblemàtica que hi ha a peu pel desert.

En aquest terreny inhòspit, immens i magnífic, hi he patit moltíssim en diferents circumstàncies, però també m’ha aportat alguns dels millors moments de la meva vida.  He après a conèixer i respectar el desert, a la que vegada, i sobre tot, a gaudir-lo en totes les seves dimensions.

Aquí a baix, fent diferents cosetes, hi he tingut ferides, butllofes, contractures, ossos trencats, llàgrimes, moments de desesperació, nits senceres de marxa o de vivac, etc.  Però tot això, a més de formar part del joc, s’ha vist àmpliament recompensat amb tot els el que n’he obtingut a canvi i que forma una part important ja del meu sarró dels records, amistats i experiències personals.

En aquesta prova mateix, si bé hi estic patint molt, m’està encantant i estic eufòric etapa a etapa per a poder estar exprimint aquesta nova experiència al Sàhara.  Jo aquí soc un debutant total, però en la vesant de l’entorn on es desenvolupa la cursa, és com si em retrobés amb un ja vell amic amb qui he passat grans moments tots els colors.

No sé si tornaré mai a la Marató dels Sables, però segur que en el futur encara em queden moltes coses  a fer al desert del Sàhara i als altres del món.  

30/03/2009

CRÒNICA DEL DIA
Completada la segona etapa, que en realitat ha estat la primera real degut a les intenses pluges dels darrers dies.

Tots tres han fet un bon inici de Marathon, arribant a finalitzar la jornada en els següents temps aproximats:

- 1er        David López          04h10
- 2on       Miquel Noguera    04h25
- 3er        Albert Bosch         04h40
(Temps Equip Saunier Duval - GoLite)

L’etapa d’avui ha estat bastant dura ja que s’ha allargat fins als 35 km, pels que han passat per 2 Ergs de dunes molt grans, incloent el gran Erg Chebbi de més de 14 km de dunes.

Encara que han començat amb ganes, els tres integrants de l’equip han optat per a fer aquesta etapa conservadora de cara a les jornades dels propers dies. Tenint en compte que encara que no han patit butllofes, tenen l’esquena una mica ressentida degut al pes de la motxilla, ja que durant un 70 - 80% del temps la portaven carregada amb uns 12 kg. de pes, inclosa l’aigua.

L’organització preveu continuar la cursa amb normalitat encara que hi ha molts “OUED” (riu sec) que degut a les intenses pluges, per ell baixa molta aigua i potser s’hagi de canviar de ruta per a poder seguir amb normalitat.

LA JORNADA SEGÜENT

L’etapa de demà és de 39 Km. amb només un Erg de dunes d’uns 4 Km.  El terreny alternarà molts ‘Oueds’ o amb pujades i baixades constants de muntanyetes que prometen ser una bona trituradora pels genolls.  Un dels temes que ens preocupa és com trobarem els ‘Oueds’, doncs les intenses pluges dels dies anteriors poden fer que estiguin encara amb aigua o molt enfangats.  Serà una etapa plena de sorpreses.

COMENTARI DELS CORREDORS
David López

PINTEN BASTOS

Primera etapa completada, encara que en realitat hauria d’haver estat la segona.  Han estat 33 Km. que, comparat amb el què ha de venir, encara ha estat una etapa relativament curta.  Però no ens enganyem, això ja “apunta maneres”… 

Ha estat la primera etapa, però també ha suposat desvirgar-nos en aquesta prova, haver de pair els nervis de l’inici i passar la novatada en una gran prova de referència mundial.  I a més, ha estat el dia que anirem més carregats, doncs portem el màxim de pes necessari que anirem reduint de mica en mica cada jornada.  Apart de tot això, hem pogut constatar la duresa del terreny, el desgast que suposa avançar per zones de sorra amb tant de pes a l’esquena, intentant córrer a un cert ritme sense que suposi quedar-nos rostits ja a la primera de canvi.  De fet, el nostre debut ha estat xocant, al haver-nos hagut d’endinsar ja després del primer Km. al mig del Gran Erg Chebbi i superar unes dunes duríssimes durant 13 Km.

Només amb aquesta etapa, el cos ja avisa de que està o estarà al llindar del límit de la resistència i que requerirà el màxim de respecte durant els propers dies.  Però qui també dona senyals de que ha d’estar preparat per a suportar una bona pallissa, és el cap; doncs està clar que l’esforç mental que comportarà anar superant cadascuna de les propers fites serà clau pel bon fi de la nostra participació i també per a poder-ho gaudir amb la intensitat que la ocasió mereix.

La part millor d’estar ja posats de ple a la cursa és que un té la sensació d’haver entrat ja en una espècie de rutina; d’un tipus de vida extrema en que moltes coses del nostre dia a dia habitual deixen de preocupar-nos massa (o gens), i només ens cal concentrar-nos en anar avançant i en aprofitar el màxim el moment i la gran oportunitat que suposa estar vivint un gran repte personal.

Ara a sopar el menú que hem preparat i que tenim perfectament mesurat per a cada dia, basat bàsicament en aliments liofilitzats, i assegurant-nos, sobre tot, de que ingerim les calories necessàries per a recuperar les forces.

És curiós que, tot i ser més de 800 corredors apilats al campament, i passar-nos l’estona comentant la jugada i compartint batalletes amb tots els altres, un no deixa de tenir la sensació de que, al cap i a la fi, està totalment sol en mig del desert; doncs per molts que siguem i per molt que parlem, cadascú de nosaltres serà al final el que s’haurà d’espavilar per a poder sobreviure cada dia.